Em sento una mica Gringe quan ho assumeixo, però fa anys que Nadal ni em ve ni em va. És un tràmit, una cosa que s’ha de passar. Una època més. Em fa més gràcia recollir fulles de tardor i assecar-les que anar a comprar regals per la família quan s’acosta el final de l’any: celebrar la tardor és una festa maca que m'omple de joia, celebrar Nadal és un moment tens i frustrant on has de quedar bé amb tothom i, amb sort, en sortiràs amb uns mitjons bonics nous.
No seré jo qui dirà que Nadal ja no és el que era, perquè per a moltes persones encara és una festa molt especial. I m’agrada veure que és així. L’altre dia, una companya de feina em comentava que tenia sentiments trobats pel fet que tenia moltes ganes de tornar a casa per Nadal, a Carolina del Nord, perquè feia molt temps que no veia la seva família i els trobava a faltar, però també sabia que passaria molta vergonya si la seva mare la feia participar en un concurs veïnal de representacions teatrals i musicals. Ens va explicar que el seu pare es disfressa d’Elvis Presley cada Nadal i fa el seu propi show, i que, encara que de petita li solia fer molta vergonya, ara li entendreix el cor només de pensar en el moment en què fa riure a totes les persones de la sala. Recordo escoltar-la i pensar que la darrera vegada que algú va fer una representació musical a casa meva vam ser la meva germana i jo, i va acabar amb crits d’adults i plors d’infants. A casa meva sempre hem estat molt de shows, però no massa de disfressar-nos.
Els meus Nadals màgics van passar fa molts i molts anys, quan la mare ens desmuntava curosament totes les peces dels Playmobils i ens els posava macos perquè poguéssim jugar-hi quan ens despertéssim, i quan el pare tenia paciència per fer-nos decorar l’arbre junts. Aquests Nadals són història, i fa molt que ja no tenim ni tan sols un record nítid del que és la il·lusió de Nadal. Ara els Nadals són un corrent de tensions on adopto la mentalitat de “qui dies passa, anys empeny”.
Ara els Nadals són un corrent de tensions on adopto la mentalitat de “qui dies passa, anys empeny”
Fa anys que conceptualitzo Nadal com un spleen del capitalisme, com el que Walter Benjamin anomena “allò que anul·la l’interès i la receptivitat en la modernitat”, com explica a la seva obra Sobre alguns temes de Baudelaire. Nadal és un moment en què quedem embriagats pels excessos de menjar, celebracions, llums i regals, però tenim i mantenim una certa sensació de melancolia a dins: tots som conscients que ni tot és perfecte ni som completament feliços, però decidim tapar-ho amb les banalitats d’una celebració familiar i la felicitat per la nostra barreja de tedi, desgana i desesperació davant la vida i el món modern.
Una altra persona que va entendre molt clarament això, que durant Nadal només són feliços els qui encaixen dins dels paràmetres de la normalitat, és Charles Dickens. Els seus contes de Nadal són de les lectures de Nadal més bones sobre el que passa a aquells que no tenen el que “s’ha de tenir” durant les festes, i de quina manera poden, encara que sigui a partir d’una capsa de llumins, trobar una mica de llum en aquests moments en què el dia és tan curt i els carrers tan complicats. Hans Christian Andersen, per la seva banda, ens va obrir a la crueltat que pot suposar Nadal amb la preciosa història de la nena que venia llumins.
Una altra persona que va entendre molt clarament això, que durant Nadal només són feliços els qui encaixen dins dels paràmetres de la normalitat, és Charles Dickens
Escric aquest article a mitges quan els meus amics estan acabant de preparar un plat de pasta italiana per a vuit persones, i acomodem les persones que van arribant i deixen a la taula hummus, vi i altres coses per picar. Tres estan sobre el meu llit parlant del dia de merda que han tingut, dos a la taula, parlant de la feina, i quatre fent-se nosa a prop dels fogons, tots contribuint a fer aquella situació encara més caòtica del que ho era quan hem decidit fer aquest sopar fa unes hores. Kath Weston, l’any 1991, va encunyar el concepte de les famílies escollides (en anglès, chosen families), que va revolucionar la concepció de les comunitats dels espais queer com un substitutiu de la família. Evidentment, com tot bon concepte acadèmic, s’ha discutit enormement sobre si la idea de família s’ha de transformar o s’ha d’erradicar. Però, com el meu amic Albert explica al seu primer article, citant la preciosa pel·lícula París is Burning (1990), “les famílies escollides són una qüestió d'un grup d'éssers humans en un vincle mutu”.
De la mateixa manera que la idea de família es pot modelar i adaptar als temps que corren, crec que Nadal i la sobreexcitació que tenim per aquesta època també es pot convertir en alguna cosa més significativa per aquelles que no fem tick a totes les caselles
De la mateixa manera que la idea de família es pot modelar i adaptar als temps que corren, crec que Nadal i la sobreexcitació que tenim per aquesta època també es pot convertir en alguna cosa més significativa per aquelles que no fem tick a totes les caselles. Podem celebrar moltes coses, però no cal que siguin aquest moment en què sents, per alguna raó, que has d’estar bé i ser feliç en el context que tinguis i en les circumstàncies que estiguis. Que puguis ser feliç durant Nadal, però que no sigui obligatori.