El món continua en estat xoc des que dijous passat el president dels Estats Units, Donald Trump, fes pública la llista de nous aranzels per a cada territori del planeta, el que ell anomena “els aranzels recíprocs”. La diada dels fets també té un nom determinat, perquè ha estat batejada com a “dia de l’alliberament”.
D’entrada, els mercats financers americans van ser la primera víctima, perquè després de saber-se la notícia els seus índexs van caure amb força: el Dow Jones, indicador del NYSE, va recórrer en ben poca estona el camí que va dels 19.500 punts fins els 18.800, amb una caiguda del 3,5%. Per la seva banda, l’altre gran mercat borsari, el Nasdaq, va passar dels 17.600 als 16.000, més d’un 9% cap avall. Una empresa especialment exposada a les importacions, com és Apple, va perdre més d’un 9% del seu valor. A aquesta banda de l’Atlàntic, les borses també van rebre amb disgust les decisions del president Trump, i divendres van mostrar el color vermell als seus índexs. Amb diferència, el sector més perjudicat va ser la banca, que patir caigudes al voltant del 10%.
La versió oficial diu que l’estratègia de Trump és danyar les importacions per afavorir la indústria local, però cal tenir en compte que els aranzels també graven productes intermedis, una realitat que tothom sap que afecta especialment a una de les grans marques americanes, Apple, que dissenya els seus telèfons a Califòrnia però que després els materialitza amb elements i mà d’obra de la Xina.
Aquest retorn sobtat al proteccionisme radical enmig d’un món fortament globalitzat està generant perplexitat i por, per les repercussions que pot generar en el llarg termini, que sorgiran a partir d’una eventual ralentització dels intercanvis comercials entre els americans i la resta del món. Sembla existir gairebé unanimitat entre els economistes sobre els efectes perniciosos d’aquesta política. Per descomptat, els liberals estan entrant en pànic.
A l’article que vam publicar el 5 de novembre de l’any passat sobre les eleccions americanes ja vam informar dels propòsits proteccionistes del candidat Trump, que es resumien en la frase: “En aquest àmbit, els aranzels seran fonamentals i poden esdevenir un canvi a l’ordre mundial del comerç internacional, si la pràctica és seguida per la resta de blocs (la Unió Europea va anunciar recentment l’aplicació immediata d’aranzels sobre els cotxes elèctrics fabricats a la Xina)”. Ara ens falta veure com se substancia la resposta de la resta del món.
La coartada per aplicar una política tan contundent la trobem al desequilibri secular la balança comercial dels Estats Units, que fa molts anys que compra més que ven, i que expulsa dòlars cap al planeta sencer. El mecanisme emprat es basa en un concepte que podríem anomenar “aranzels percebuts”, que segons l’administració Trump és l’agregació de les barreres d’entrada a diferents mercats, així com “les manipulacions de divisa” que asseguren que la resta de països practiquen. Han fet una estimació -després veurem com- d’aquests aranzels percebuts i han aplicat a cada territori un aranzel d’aproximadament del 50% d’aquesta xifra. La fórmula emprada per calcular els aranzels percebuts també ha generat molta polèmica i és la següent:
La presència de lletres gregues pot provocar que als profans l’expressió els sembli un gran aparell matemàtic, però en realitat és d’un nivell no gaire més enllà de P3. A l’esquerra de la igualtat trobem el resultat que es busca, és a dir, l’aranzel recíproc que serà la base per decidir el que s’aplicarà a cada territori. Al numerador de l’expressió hi ha la diferència entre les exportacions del país en qüestió als Estats Units i la importació d’aquest país (o exportacions dels Estats Units). Com que la balança comercial americana és sempre negativa, el resultat de l’expressió és un valor positiu. Al denominador hi ha tres expressions, però una ja la coneixem (l’ema) que, com hem dit, són les exportacions dels Estats Units. Els altres dos factors són dues lletres gregues, epsilon i fi. La primera d’elles té relació amb el concepte de microeconomia conegut com a elasticitat, que en aquest cas en concret significa la reducció de la demanda d’un producte determinat a partir de l’increment de preu que provoca l’aplicació de l’aranzel. L’administració Trump ha quantificat aquesta variable en 4 unitats. L’altra lletra grega, fi, és també una elasticitat, la que afecta a la quantitat global d’importacions i que han estimat en 0,25. I aquí ve la gran sorpresa: no cal ser un expert matemàtic per descobrir que 4 x 0,25 dona 1, de manera que el producte d’aquestes variables no aporta absolutament res al resultat final. Així doncs, l’expressió real el que calcula és únicament el dèficit comercial americà dividit per les exportacions americanes. Un cop determinat el resultat de la fórmula, el valor obtingut es divideix entre dos -com a gest de bona voluntat- i s’arrodoneix. Ja tenim l’aranzel definit.
Ara ens cal veure el recorregut de tot plegat i comprovar cap a on va el món un cop s’hagi esvaït l’efecte sorpresa que regna en aquests moments. I també ser testimonis si l’experiment dona els resultats que Trump espera, siguin quins siguin els seus objectius... revifar la indústria local? Depreciar el dòlar? Canalitzar estalvi cap al deute públic americà? Veurem.