Les tarifes del metges privats, dels advocats, dels consultors, dels conferenciants, dels headhanters, dels professors, dels arquitectes, entre d’altres, han evolucionat molt per sota dels preus generals, la qual cosa vol dir que, a les darreres dècades, els ingressos mitjans s’han reduït fortament. El model de negoci que protegia aquelles minutes s’ha esvaït -s’ha fet líquid, diria Bauman- i això ha tingut com a conseqüència que els professionals que han perviscut han hagut d’abaratir la seva remuneració. Les raons són variades. La gent no està disposada a pagar el que li demanaven i acaba trobant substituts a millor preu. La competència és més gran. Els costos també han disminuït. I les tecnologies han substituït gran part dels factors productius amb uns costos menors. Els mecanismes que envoltaven aquelles remuneracions s’han afeblit de tal manera que han caigut pel seu propi pes. Això no vol dir ni que els professionals treballin menys hores ni amb menor intensitat, ni que estiguin pitjor preparats. Ans al contrari. La realitat és que on abans demanaven quinze ara els en donen tres.
La proletarització de molts d’aquests professionals va significar la primera fase del canvi. La segona, la composició de la corba de Gaus a les empreses o als despatxos: cada cop més estreta en els alts directius, millor remunerats; controlada, al mig, on es perd poder adquisitiu; i molt més pronunciada als darrers entrants -en els quals cal incloure als autònoms i professionals externs-, que veuen com els seus emoluments s’ensorren cada dia. I la tercera fase del canvi va començar amb el low cost, a començaments del mil·lenni, rematant-la amb el procés de digitalització desfermat a la darrera dècada. La introducció de les noves eines i estratègies provoca una batuda general al talent intern i extern, diguin el que diguin la majoria dels directius quan mencionen el tema. Sort que els sindicats estan frenant una mica el cop als salaris que s’enfonsen, gràcies a les mesures aplicades en aquesta legislatura.
Els salaris dels directius no han aturat l’ascens: el 1965, un CEO guanyava 20 vegades més que un empleat i, el 2018, la diferència s’havia multiplicat per 280
La davallada de les tarifes dels professionals es desenvolupa en paral·lel a la dels treballadors i jubilats, encara que la seva evolució manté personalitat pròpia. Han estat dues maneres ben diferents de gestionar la situació salarial: el govern de dreta va facilitar que es dilatés la bretxa durant la crisi de 2008, mentre que l’actual govern l’estava escurçant. De fet, els treballadors i pensionistes han recuperat, des de 2018, una part del poder adquisitiu perdut. La Covid no va eixamplar la bretxa, però la maleïda invasió russa a Ucraïna ha disparat la inflació de tal manera que els hi ha fet perdre novament poder adquisitiu i sant tornem-hi!. Per la seva banda, els salaris dels directius no han aturat el seu ascens. El 1965, un CEO guanyava 20 vegades més que un empleat; el 1989, unes 120; i el 2018, quasi 280 vegades més, segons dades de 2020 de l’Economic Policy Institute.
El capitalisme de Niño-Becerra
Quan Santiago Niño-Becerra, en una entrevista amb Víctor Costa, publicada la setmana passada a VIA Empresa, deia que el capitalisme té data de caducitat i que “ara es percep la necessitat d’una altra cosa”, s’està referint a qüestions com aquesta. No podem frivolitzar afirmant que els directius viuen de l’apropiació de les plusvàlues que treuen als treballadors, com diria Marx, però és evident que, en la fase actual del capitalisme, cal anar cap a formes de repartiment ben diferents entre uns i altres. La relació entre el capital, la tecnologia i el talent no és ben bé la mateixa que als inicis de la revolució Industrial, ni a la post-guerra mundial després de 1945, quan es produeix el fortíssim creixement de la productivitat, com per sacrificar-ho tot al servei del valor per l’accionista o pel directiu. Altrament, a Europa estem en plena transició de la companyia motivada pel factor econòmic a l’empresa econòmica-social. Aquesta darrera funció la lliga amb un retorn a la societat molt més ample i efectiu, dins del qual s’inclou un tracte diferent al talent de tots els stakeholders que intervenen en la cadena de subministrament. El mateix informe de l’Economic Policy Institute es refereix al pagament desorbitat als CEO com a principal motiu de la creixent desigualtat: no faria pas cap mal que cobressin menys, diu, o que paguessin més impostos. L’economia no se’n ressentiria gens. Com tampoc hi hauria un daltabaix econòmic si la remuneració de les dones fos igual a la dels homes. O els joves, júniors o en formació, deixessin de ser mileuristes.
Tothom val el que es pot fer pagar. Malgrat això, Richard Grasso va haver de dimitir el 2003 com director de Wall Street en saber-se que els seus ingressos com a responsable de la Borsa de Nova York van ser de 200 milions de dòlars en només vuit anys. Estem farts de sentir diàriament informacions sobre la vida i miracles d’un planter de futbolistes, actors, models, cantants, inversionistes, comissionistes o influencers que s’embutxaquen imports sense topall. A la vegada proliferen noves excepcions, com ara la dels beneficiaris d’estar al costat del poder, de determinades empreses, i de tants circuits il·legals o alegals que permeten honoraris fora de mercat. Apareixeran escletxes per les quals es colaran els més vius, però la societat cada cop les anirà taponant més ràpidament. Ha quedat obsolet el capitalisme com a sistema social que exigeix la desigualtat provocada entre uns i altres.
L’altra dia, un metge, un advocat i un cercador de talents, sèniors tots ells, es queixaven de com havien minvat els ingressos professionals als seus despatxos. Amb la boca petita, em confessaven que, potser, havien estat excessivament oneroses les tarifes que aplicaven abans: “les podíem aplicar i les imposàvem; sense dubte, érem massa cars”. Ara, en canvi, coincidien els tres en què s’han acostumat a donar duros a quatre pessetes.