10.000 persones es manifestaven a Palma sota el lema “Volem viure a Mallorca sense haver de ser rics”. Era tot just un mes després d’una manifestació similar a les Canàries, on mai ningú s’havia queixat de res. A Girona, s’acaba de constituir l’associació contra la massificació turística i hi ha hagut alguns petits sabotatges a locals relacionats amb el lloguer de bicicletes. L’alcalde Collboni vol negociar la disminució del nombre de terminals per a creuers al Port de Barcelona, només sis anys després de l’acord amb Colau on el Port, com ja ens en vam fer ressò aquí mateix, els va aixecar la camisa.
Amb tot i això, el mateix Collboni ha facilitat la desfilada de Louis Vuitton al Parc Güell que, segons els seus promotors, atraurà milions de noves cerques a Google sobre el parc i la ciutat i engreixarà amb més de 400 milions d'euros el negoci turístic barceloní.
Els empresaris també
Ara s’hi afegeixen també els empresaris. Un dels més destacats, Antonio Catalán -AC Hotels by Marriott- deia diumenge que a Espanya no hi caben 15 milions de turistes addicionals als 85 milions actuals. Aquestes declaracions s’afegeixen a les de les patronals hoteleres en el mateix sentit i a les d’altres destacats hotelers, com el president de Turisme de Barcelona, Jordi Clos, que fa poc propugnava centrar-se en el turisme de negocis, que deixa més marge i genera menys molèsties que el vacacional. Tanmateix, és possible posar límits al nombre de turistes en societats obertes com les occidentals?
Taxes i fiscalitat
Amb molt de retard respecte a les principals ciutats i zones turístiques d’Europa i Nord-amèrica, a Catalunya la Generalitat establí per primer cop la taxa turística per millorar les magres finances autonòmiques arran de la crisi pressupostària del 2010. Els hotelers es queixaren sorollosament que la taxa disminuiria la seva competitivitat perquè seria un sobrecost imposat. La taxa no tenia inicialment cap més propòsit que passar el rasclet a la butxaca dels turistes i ajudar a finançar la promoció autonòmica i local del turisme. Per atreure més visitants!
La taxa turística no ha desincentivat l'arribada de visitants, però pot actuar com a compensació limitada a les externalitats negatives que genera l'afluència de visitants
Després, la taxa anà incrementant-se i els ajuntaments, començant pel de Barcelona -que durant anys no s’havia atrevit a implantar-la- volien augmentar la seva part. Aleshores començà a aparèixer el concepte d’obtenir recursos per millorar la gestió dels fluxos turístics i anà estenent-se als apartaments turístics i als creueristes. Finalment, el mateix Collboni ha proclamat que amb el recàrrec municipal de la taxa finançarà la implantació d’aire condicionat a les escoles de la ciutat. Un missatge als barcelonins que les molèsties generades pel turisme poden convertir-se en compensacions per a la població.
Com tots sabem, la taxa turística no ha desincentivat pas l’arribada de visitants, siguin en hotels, apartaments o creuers. Pot actuar com a compensació limitada a les externalitats negatives que genera l’afluència de visitants, però és irrellevant el seu efecte sobre el nombre de visitants.
El numerus clausus
Ara a Venècia tenim un exemple internacional de taxa per a visitants que no s’allotgen a la ciutat. És de fa poques setmanes i no sabem gaire de com els funciona, més enllà de les cues i la confusió del primer dia d’implantació. La insularitat de Venècia en fa un cas singular i el control dels visitants sembla relativament fàcil. Tanmateix, és dubtós que l’establiment d’una taxa d’entrada que no sigui desmesurada serveixi per disminuir el nombre dels anomenats excursionistes, visitants que no hi pernocten i que, en principi, deixen menys negoci a la ciutat. Simplement, mentre no hi hagi un numerus clausus, un nombre màxim de visitants, la taxa s’incorporarà al pressupost del turista com un cost més. Com l’entrada a un parc temàtic, vaja.
Els excursionistes van ser també a Barcelona l’ase dels cops durant una temporada. Segons Joan Gaspart, que va controlar el sector hoteler a la ciutat durant trenta anys, la culpa de l’excés de visitants era dels autocars que des de la costa portaven els visitants a veure la ciutat, sobretot atraccions gratuïtes, com les fonts de Montjuïc. Ara que fa anys que estan tancades per la sequera, ja no es parla d’aquests excursionistes com a causa de molèsties i massificació. Ara la culpa la tenen els creueristes i els apartaments, sobretot els il·legals. Una altra competència que no agrada als hotelers. Jordi Clos, per cert, va ser dels primers a entrar massivament en el negoci dels apartaments. Legals i vacacionals, és clar.
L’experiència del Parc Güell...
A Barcelona ja tenim alguna experiència de numerus clausus. Va ser l’alcalde Trias qui la va impulsar per visitar el Parc Güell. Primer, hi va imposar una entrada, excepte per als veïns. Després calia fer-se un carnet, la tramitació del qual durava almenys una setmana, per poder accedir-hi. Feta la llei, feta la trampa. Els guies turístics s’ocupen de treure el carnet amb anticipació perquè els seus grups puguin entrar al parc. Fa poc, van fer desaparèixer durant uns dies a Google Maps una de les principals línies d’autobús que hi accedia. Un joc brut per desorientar els visitants que els mateixos promotors municipals diuen que no repetiran.
El numerus clausus s’ha utilitzat amb notable èxit per controlar l’allau de visitants a determinats béns culturals especialment fràgils: des de la Santa Cena de Leonardo a Milà fins a la renovada Galeria Borghese de Roma, passant per la Sainte Chapelle a París. Però és difícil anar gaire més enllà.
... i de la Sagrada Família
Aquí, la Sagrada Família fins fa quatre dies, com aquell qui diu, no venia les entrades per internet i no hi havia manera de preveure afluències ni de gestionar-les. Ara continuen sense numerus clausus. Tanmateix, el problema de veritat és que només un 30% dels turistes atrets per l’obra magna de Gaudí entren a visitar-la. El 70% restant es limita a veure-la des de l’exterior. I aleshores, no hi ha límits que valguin.
Per molt que desplacin l’aparcament d’autocars, les allaus de grups i de visitants continuen arribant-hi. I com més lluny aparquen, més llargs són els recorreguts dels grups organitzats. Potser ara que l’Ajuntament vol abordar definitivament com es resol la construcció del portal i l’escalinata de la Glòria, seria hora de fer un gran aparcament soterrani exclusiu per a autocars, com a la Torre de Londres. Aleshores seria més fàcil establir un numerus clausus d’autocars sempre i que no se’n deixés aparcar ni desencotxar cap en un radi prou dissuasiu.
Deixar de competir amb preus
A l’entrevista a Antonio Catalán esmentada més amunt, l’hoteler entrava en un tema tabú: el preu dels serveis turístics. En aquest cas, per pagar millor als treballadors i assegurar-se que trobaran prou gent per al sector perquè els salaris són prou elevats. Ell afirmava que ja els hi paga per damunt -no deia quant- del que marca el conveni. I que una cambrera de pis no pot treballar fins als 65 anys. Així que, en comptes de disminuir la càrrega de feina perquè aquesta no fos tan feixuga, reclamava que es pogués jubilar abans. I, au, a càrrec de la Seguretat Social.
Si Antonio Catalán, que es vantava de tenir les habitacions de mitjana a 350 o 400 euros per nit, no ho pot fer (augmentar salaris), malament rai!
És evident que cal una millora de les condicions salarials i laborals del sector turístic. Si Antonio Catalán, que es vantava de tenir les habitacions de mitjana a 350 o 400 euros per nit, no ho pot fer, malament rai! Una millora d’aquestes condicions atrauria població autòctona a aquestes feines i no caldrien tants immigrants que esdevenen receptors nets de les prestacions de l’estat del benestar. I més, si per malalties professionals s’han de jubilar anticipadament, com passa ara.
Efectes beneficiosos per a tota l’economia
Un augment de preus també contribuiria a limitar el creixement de visitants de tota mena. Com a Suïssa o els països nòrdics, per exemple. O com ara mateix a la Gran Bretanya, on han augmentat considerablement el salari mínim i això fa impossible el desenvolupament de determinats negocis basats en la sobreexplotació dels treballadors, com els riders de repartiment de menjar a domicili.
Ara, aquesta millora de les condicions laborals i l’augment de preus no pot limitar-se als serveis hotelers, sinó que ha d’incloure tots els serveis turístics i, per extensió, personals. Des de bars i restaurants fins a les perruqueries de determinats barris, on la meitat de la clientela són turistes perquè a casa seva és un servei molt més car. Des dels taxis fins al lloguer de bicicletes.
Anar a fer un cafè o a dinar al restaurant es pot arribar a convertir en tan prohibitiu com qualsevol país d’Europa
Un augment continuat de retribucions i de preus hauria de frenar una competitivitat basada en bona part en aquest diferencial de preus respecte a altres destinacions europees. Això, combinat amb altres limitacions parcials allà on sigui possible i raonable aplicar el numerus clausus.
És cert que part d’aquests serveis no estrictament turístics són també serveis emprats pels residents i els connacionals en general i que anar a fer un cafè o a dinar al restaurant es pot arribar a convertir en tan prohibitiu com qualsevol país d’Europa. Tanmateix, un augment de salaris als serveis acabarà tibant a l’alça la remuneració de la resta de sectors productius. És el que passa en els països esmentats i, en general, a l’Europa del nord i del centre. I és que són els obrers alemanys de la Volkswagen els que fa dècades que omplen les nostres platges.