L'actualitateconòmica ve donada per les exportacions i la indústria, ja que ambdues pateixen un retrocés considerable en línia amb l'estabilització del creixement econòmic entorn el 2,5%. En termespolítics la setmana destaca per l'allau de notícies provinents del sistema polític espanyol que farien avergonyir tothom amb una mica d'autoestima però no sembla que estigui essent el cas. A Catalunya vivim un moment d'impàs a l'espera de les negociacions internes entre les diferents forces independentistes. Les eleccions europees semblen haver agafat el relleu de les municipals en termes de productivitat mediàtica.
Indústria i exportacions en caiguda
L'entrada de comandes a la indústria ha caigut un -3,4% durant el mes de setembre -4,6% des de principi d'any-. Aquesta caiguda també s'ha produït en la facturació de les empreses industrials, que ha caigut un -4,2% el passat mes de setembre –0,3% a tot l'Estat- cosa que deixa la taxa enguany en un 4,4% -5,3% a tot l'Estat-. Aquestes xifres confirmen el que ja és reconegut de forma generalitzada, i és que l'economia espanyola creixerà aquest 2018 un 2,5%, tal com l'FMI i l'OCDE han confirmat aquesta setmana en els seus informes trimestrals, en la mateixa línia del que els he anat explicant els darrers mesos en aquesta columna i en la línia de les institucions econòmiques espanyoles independents.
La frenada de les exportacions, tal com vaig vaticinar la setmana passada, s'ha consumat i la taxa mensual ha caigut un -7,8% tot i que en termes anuals el creixement ha estat de l'1,8%, cosa que permet batre per enèsima vegada el rècord d'exportacions. Per últim, el sector dels serveis ha augmentat un 2,3% a Catalunya i un 4,4% a l'Estat -en termes anuals- tot i que la taxa mensual ajustada d'efecte estacional i de calendari ha estat del 0%.
La Comissió diu no
La notícia més important, però, ha estat el rebuig de la Comissió Europea al pressupost que ha presentat el president espanyol, Pedro Sánchez. Fa un parell de setmanes la Comissió ja va mostrar certs dubtes al respecte, però aquest dimecres la Comissió va emetre un comunicat explícit on lamenta que no s'ha enviat la llei de pressupost com és habitual i reitera la seva petició que Sánchez enviï més informació per aclarir algunes partides que, ja els ho dic jo, no hi ha forma d'aclarir perquè hi ha ingressos de més. Aquest tema és més sensible que no sembla perquè si l'economia segueix desaccelerant, Espanya es pot trobar que no té marge per reduir el dèficit públic. I això no és negociable perquè la Comissió planeja introduir polítiques específiques per reduir el deute públic dels membres de la zona Euro a partir de 2020.
Escupinades i justícia
En termes polítics poques setmanes han estat tan vergonyoses com aquesta. El nomenament de Manuel Marchena com a President del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha acabat amb una filtració del Partit Popular per desfer l'acord que van assolir Pablo Casado i Sánchez. Està per veure si és tacticisme nu i cru de cara a les eleccions andaluses o si hi ha una jugada de més llarg abast; el cert és que les vergonyes de l'Estat espanyol han tornat a quedar al descobert.
L'afer entre el ministre d'exteriors, Josep Borrell, i el diputat d'ERC, Gabriel Rufián, perfectament podria haver passat a Operación Triunfo i és per això que és preocupant que hagi passat al Congreso. Clar que algú una mica malpensat com un servidor es podria preguntar quina és la diferència. Sembla obvi que la importància de les eleccions andaluses és màxima perquè condicionarà les estratègies electorals tan bon punt comenci el judici del procés, judici que sembla que no serà ajornat a causa dels problemes per renovar els membres del CGPJ. Així doncs, sembla que gener és el mes en què començarà aquest judici i marcarà l'inicia d'un any 2019 que promet ser més entretingut que aquest 2018.
Negociacions indepes
Dins les files independentistes, dues negociacions discretes marquen l'agenda. La primera entre el president Carles Puigdemont i David Bonvehí per resoldre l'encaix entre PDEcat i La Crida. Al meu entendre és una errada monumental que aquesta negociació s'allargui perquè dóna ales i motius als qui diuen que La Crida és una refundació del PDEcat. De fet, el president Puigdemont hauria de ser molt més expeditiu i presentar-se contra el PDEcat si fes falta, per molt mal que això pugui fer en el curt termini. A més a més facilita la imputació de La Crida en el cas 3%, cosa que sens dubte el Fiscal voldrà aconseguir per tal d'afeblir el bloc independentista, així que calen tallafocs polítics clars entre ambdós espais més enllà del tema legal, perquè aquest cas ja és un afer més polític que legal per si no se n'havien adonat.
La segona negociació s'està produint entre el vicepresident, Pere Aragonès, i Puigdemont, tal com els vaig explicar la setmana passada. Tot i que aquesta setmana no ha transcendit res nou, el xou entre Rufián i Borrell al Congrés respon a la necessitat que té la presidenta andalusa, Susana Díaz, en demostrar que el PSOE no és amic dels independentistes. En la mateixa direcció van els càrrecs presentats per la Fiscal General de l'Estat contra els alcaldes sobiranistes que van participar en el Primer d'Octubre. És realment sorprenent que polítics catalans juguin a un joc tan perillós sabent que un cop les coses entren en el circuit judicial sovint prenen mal. Sigui com sigui, tot és fum i teatre fins al dia de les eleccions andaluses.
Després tenim el ple sobre Catalunya al Congrés i el 21 de desembre el consell de ministres a Barcelona, cosa que provocarà una trobada entre els dos executius. Què en sortirà de tot això? La caiguda de Borrell sembla assegurada, però no crec que aquest xou tingui com a objectiu al ministre Borrell. No obrin els torrons, que abans de Nadal encara han de passar força coses.