20 anys separen aquestes dues frases famoses pronunciades pels presidents del govern central, José María Aznar i Pedro Sánchez. Colors polítics i moments històrics diferents, però totes dues frases icòniques buscant el mateix: transmetre il·lusió a la ciutadania que l’economia va bé. I era i és parcialment cert. La macroeconomia, la mirada de l’economia en el seu conjunt, ens projecta avui unes dades que són l’enveja de molts països europeus i de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE). Veure els grans indicadors en positiu, amb creixements el 2024 del 3,2% del PIB, quatre vegades més que el creixement de la zona euro, hauria de generar una gran esperança per a la majoria de la població. Però, com va passar el 2007, la macroeconomia i la microeconomia són cares d’una mateixa moneda i cal posar molta atenció per veure què està passant al carrer i estar alerta. Només cal recordar com va acabar la festa en aquella ocasió, on encara n’estem pagant els plats trencats amb organismes com la Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB).
“Vamos como una moto”, com ens volen vendre? Depèn de com es miri. No hem estat capaços de reduir massa l’endeutament del país. Estem en un 104% del PIB i gastant més cada any del que ingressem. Un deute perpetu que pagaran els nostres fills i nets i que no creix més perquè incrementen la fiscalitat desaforadament amb tipus més alts i no deflactant les escales fiscals amb la inflació. A qui afecta principalment això? Doncs a les classes mitjanes i baixes, on trobem un 25% de famílies en risc de pobresa o d’exclusió social, segons les dades de la Unió Europea. Un atur que dobla la mitjana europea, però la macroeconomia no destacarà que el “miracle” espanyol es deu a la forta entrada de població immigrada: el 18% de la població espanyola i el 25% de la població catalana ha nascut fora i es dedica, majoritàriament, a feines de baix valor afegit molt centrades en el turisme, però ens fan pujar les dades del PIB.
L’altra mirada és que la productivitat mitjana no aixeca el cap i és de les més baixes d’Europa. Les inversions en el teixit productiu presenten unes de les pitjors dades dels grans països europeus segons el Banc d’Espanya i l’Eurostat, concretament 12 punts per sota de la mitjana dels països del nostre entorn. Per què invertir en maquinària i renovació d’equips si ho puc substituir per mà d’obra? Això a Catalunya ho vam viure de forma especial en la dècada dels 60 en el sector tèxtil, on l’arribada massiva d’immigració d’altres zones de l’Estat a baixos costos desestimulava la inversió en renovació de maquinària més moderna.
Cal dir també, i positivament, que si bé el 2008 les empreses estaven força endeutades, actualment s’ha reduït pràcticament a la meitat, al 64% del PIB, i està 12 punts per sota de la mitjana europea, en la línia del que han fet les famílies. Tenim la paradoxa d’un sector privat contingut i estalviador i un sector públic amb una despesa desbocada que drena incansablement les butxaques de les classes mitjanes. On van, doncs, els excedents de les empreses? Gran part de l’empresariat, des de l’anterior crisi i també arran de la covid-19, destina molts dels recursos generats a eixugar el deute de les companyies. Volen reduir la seva exposició als crèdits bancaris i no patir com ho van fer en les anteriors dècades. És bo o dolent això? Doncs seria millor no perdre el tren de la inversió productiva per no perdre competitivitat, però l’avantatge és que millora la solvència de les empreses i les prepara per tornar a invertir. Què fa el sector públic per corregir-ho? Doncs anar en sentit contrari del que hauria de fer i donar a les inversions empresarials el pitjor tracte fiscal de tota Europa, segons destaquen a l’IEB-UB.
Si bé el 2008 les empreses estaven força endeutades, actualment s’ha reduït pràcticament a la meitat, al 64% del PIB, i està 12 punts per sota de la mitjana europea
Anem com una moto, però la renda per càpita espanyola ha caigut des del 2018. L’escletxa amb la Unió Europea creix i ha passat de 2.720 euros per persona a 3.720 euros anuals. La diferència cada cop és més gran. Som més ciutadans, però creem menys valor; d’aquí la paradoxa del creixement del PIB: més a repartir el mateix pastís.
En contraposició, podem veure què passa en altres països com Alemanya, el país amb el percentatge més alt d’immigració, on, pel seu model econòmic, no tenen aquesta caiguda de renda per càpita malgrat les tensions que estan generant aquests canvis demogràfics.
Ens diuen, però, que amb l’ocupació també anem molt bé, i és parcialment correcte. Les dades així ens ho diuen, i tenim en aquests moments 21,3 milions de cotitzants a la Seguretat Social, però no posen l’èmfasi en el perfil dels contractes. Per la pressió de l’administració i eliminant els contractes temporals, hem generat molts contractes fixos discontinus que abans eren contractes temporals. Per tant, abans, entre feina i feina, aquesta població es comptabilitzava com a aturada i ara, malgrat que treballin només 4 mesos a l’any, ens surten a les estadístiques com a ocupats tot l’any. Estem parlant de prop d'1,4 milions de persones contractades que, si utilitzéssim paràmetres d’una dècada enrere, computarien com a aturats una gran part d’elles.
La inflació, l’increment de costos, el retorn dels crèdits ICO, l’augment de l'SMI i de les cotitzacions han estat força decisius per fer créixer les insolvències
Una atenció especial mereixen els concursos de creditors, que han pujat un 24% el 2024, arribant a la xifra dels 9.000 a tot l’Estat, tot i tenir des del 2022 una nova llei concursal pensada per reduir-los substancialment. Les insolvències estan pujant, tot i que no són alarmants, però sí que marquen una tendència que cal seguir de prop. La inflació, l’increment de costos, el retorn dels crèdits ICO, l’augment de l'SMI i de les cotitzacions han estat força decisius per fer créixer aquesta tendència.
Més enllà dels discursos motoritzats, què opina la gent del carrer segons el CIS? Un cop descartats el 20% d’entrevistats despistats que demanen rebaixes d’impostos amb increments de serveis públics, trobem que a un 45% de la població li costa arribar a final de mes i al 60% no veu gens clar que el problema de l’habitatge se solucioni aviat. Res gens menor, però l’índex de felicitat continua per sobre del 70% de la població, i és que, al final, més enllà de la macro i la micro, la vida ensenya que la felicitat no és tenir el que vols, sinó voler el que tens. I en aquest sentit, continuem estimant les poques coses que ens van quedant.