Qualsevol projecte que es pretengui engegar requereix, sempre, una anàlisi de viabilitat. Almenys així m’ho van ensenyar a fer des que vaig començar a tenir alguna responsabilitat. I encara ho practico en la feina diària. Sovint no calen massa detalls. Una primera aproximació ens permet detectar si val la pena emprar més recursos per entrar a la menuda i continuar analitzant la bondat del negoci.
Un dels problemes que té Espanya com a estat membre de la Unió Europea (UE) és que fa anys i anys que no vol analitzar -bé, potser ho fa algú, però no ho explica- si els números quadren. Vull dir si el que gastem és superior al que ingressem. No parlo ara del dèficit ni de l’endeutament que en general han de permetre, com succeeix a les famílies, encarar inversions. Parlo de la despesa corrent, la recurrent, la que ens permet anar a plaça a comprar.
Un dels problemes que té Espanya com estat membre de la UE és que fa anys i anys que no vol analitzar si els números quadren
Si vostès s’hi fixen, té lloc un efecte recurrent. Espanya va tirant fins que es presenta una crisi i, aleshores, la UE li ha d’injectar diners. El fet es repeteix, dic, d’ençà que la transferència de fons estructurals va anar acabant. Dit d’altra manera, un cop integrada a la UE (aleshores Comunitat Econòmica Europea) el 1986, Espanya va començar a rebre -com succeeix amb tots els nous estats membres “pobres”- una quantitat ingent de diners que, depenent dels anys, va arribar a superar l'1% del PIB. I així durant molt temps.
S’esperava que aquesta situació, excepcional, finalitzés pels voltants del 2013. No està malament haver xuclat de la moma vint-i-set anys, no troben? Però vet aquí que va venir la Gran Recessió del 2007 i això ja va ser prou per tornar a pidolar. I, facin memòria, la UE ens va donar un préstec per poder rescatar la banca. Però és que, a més del préstec, la UE va decidir continuar donant-nos diners a fons perdut. I la data del 2013, quan Espanya havia d’esdevenir, almenys, contribuent neutre de la UE -és a dir, no rebre ajuts- va passar a millor vida. Ara, a finals del segon decenni del mil·lenni s’esperava que Espanya esdevingués, finalment, contribuent neutre. No ha estat així. L’excusa, aquesta vegada, va ser la pandèmia. Dels fons NextGen l'Estat n’és el primer beneficiat de la UE en euros per càpita. I encara que altres estats membres combinen la recepció de subvencions amb préstecs, Espanya només ha sol·licitat subvencions. Cap quantitat a retornar. Per què? Doncs perquè no podem tornar els hipotètics préstecs que ens poguessin atorgar.
Dels fons NextGen l'Estat n’és el primer beneficiat de la UE en euros per càpita
El que rep i dona cada estat membre està a la base de dades d’Eurostat, concretament aquí. No és massa fàcil trobar-ho. La Comissió no vol generar euro-escepticisme entre la població, a desgrat que estats membres com Espanya s’afanyin a estimular-lo amb la seva frivolitat pressupostària.
Però jo m’he treballat algunes dades i les exposo a continuació. He agafat les grans economies de la UE (Alemanya, França, Itàlia i Espanya) i li he afegit el consolidat dels estats que coneixem com frugal (Països Baixos, Àustria, Finlàndia i Suècia).
Tanmateix, per comprendre la magnitud de la tragèdia, millor mirar-ho com a ciutadà de la UE.
Les dades pressupostàries estan disponibles fins al 2020. És de suposar que s’està treballant per incloure les dades a partir d’aquella data, per incloure-hi el programa NextGen i altres ajuts.
El rebrot dels ajuts a Espanya entre el 2009 i el 2014 correspon a la Gran Recessió. Bé, el cas és que ara, l’any 2020, quan s’esperava que Espanya comencés a ser contribuent neutre, va venir la pandèmia. I el cicle comença de nou. Quan ens quedem curts d’armilla sempre hi ha alguna cosa que ens salva. Miracle!
Les gràfiques, de pas, ens ajuden a comprendre dos fets. Un, el nivell d’enuig dels anomenats frugal respecte de la permanent cançoneta dels ajuts a determinats països que, mira per on, sempre són els mateixos. No s’enfaden perquè sí. Dos, posar al mateix sac Itàlia i Espanya com acostuma a fer la nostra premsa és una manera, com tantes n’utilitza, per mentir. Itàlia és, des del principi, contribuent net a la UE i fa anys que dona ajuts a Espanya mitjançant el pressupost de la UE.
Tot això, en data del 2020. Del que ha succeït després en parlarem més endavant. I de la viabilitat econòmica d’Espanya, també.