El sistema de pensions actual no és sostenible. Tots els experts hi estan d’acord des de fa 30 anys, quan ja preveien que en algun moment el forat de les pensions creixeria tant que seria impossible pagar la jubilació de les noves generacions. Si la piràmide de població no s’hagués invertit, no hi hauria cap problema, però la demografia ha canviat i els baby boomers s’estan començant a jubilar. La generació X, els millennials i la generació Z -que tot just s’incorpora al mercat laboral- són menys en quantitat i tenen sous més baixos que els seus pares. Així doncs, qui pagarà les pensions dels nous jubilats? Hi ha alguna manera de reformar el sistema perquè sigui sostenible? Quines alternatives hi ha?
La pregunta “és sostenible l’actual sistema de pensions?” té una resposta clara i concisa: no. “Només si hi hagués un creixement econòmic brutal i vingués molta gent de fora que fes incrementar la massa laboral seria sostenible el sistema actual”, considera Marcos Eguiguren, professor de la UPF Barcelona School of Management i director de la Càtedra Internacional de Finances Sostenibles. Però com que la previsió és que la tendència d’envelliment de la població es mantingui, els experts urgeixen a introduir canvis profunds en el sistema públic de jubilació.
La darrera reforma data del 2013, quan el govern de Mariano Rajoy va aprovar l’anomenat factor de sostenibilitat, tal com explica la investigadora del Centre d'Anàlisi Econòmica i de les Polítiques Socials de la UB Concepció Patxot. Aquest vinculava la quantia de les pensions a l’esperança de vida -com més anys viu la població, més baixes són les pagues-. Segons diversos estudis, de mantenir-se, suposaria una retallada del 40% de les pensions en només 20 anys. Ja derogat, hi havia la necessitat de trobar un nou factor de sostenibilitat que substituís el del PP i constituís la primera fase d’una reforma més profunda de les pensions.
Els experts creuen que l'increment de les cotitzacions només és un pegat i no una solució vàlida al problema de les pensions
Aquest nou factor de sostenibilitat s’ha pactat aquesta mateixa setmana: Govern espanyol i sindicats han acordat un augment de les cotitzacions, que, a diferència de l’antiga norma de Rajoy, serà temporal. Han quedat fora del pacte les patronals, que trenquen així una relació més fluïda del que s’esperava amb l’executiu de coalició de PSOE i Unides Podem. Patxot i Eguiguren creuen que l’increment de les cotitzacions -allò que paguen treballadors i empreses a la Seguretat Social per a la guardiola de les pensions- només és un pegat i no una solució vàlida al problema.
Tot i que tots dos comprenen els intents del ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, davant els obstacles que té, coincideixen en què “no és el millor”, ja que incrementa el cost laboral i, per tant, podria reduir la contractació per part de les empreses en última instància. “En 10 anys amb les cotitzacions més altes només cobriríem dos anys de pensions, fent un càlcul aproximat”, segons Patxot. I és que l’increment de 0,6 punts de les cotitzacions (0,5 de l’empresa i 0,1 de l’empleat) servirà per recaptar uns 50.000 milions d’euros en 10 anys; la despesa de les jubilacions és de més de 7.000 milions al mes.
Així doncs, cal un canvi de model, que serà necessari per pagar la jubilació dels baby boomers i més enllà. “Estic indignat amb la política nacional perquè s’hauria d’haver fet fa 20 o 30 anys”, es queixa Eguiguren, quan ja es preveia aquesta situació. Com funciona el sistema actual i quins són els que han de servir de model?
Un repartiment generós
El sistema de pensions per a jubilació espanyol és de repartiment. Això vol dir que durant la vida laboral, els ciutadans fan aportacions -les cotitzacions abans esmentades- per tal de poder gaudir d’una paga quan, arribada l’edat de jubilació, deixen de treballar, més o menys en funció del que ha cotitzat tots aquells anys. “És un sistema molt comú al sud d’Europa, que ha funcionat molt bé des que es va implantar i relativament generós”, explica Eguiguren. La pensió de les persones jubilades sol ser d’entre un 70% i un 80% del salari que cobraven quan estaven actives.
Marcos Eguiguren (UPF-BSM): "Aquest sistema ha generat un problema cultural, ja que els jubilats confien cegament en les pensions; el ciutadà delega en l'Estat el seu benestar"
Però el director de càtedra fa un diagnòstic del que ha suposat a nivell social tenir aquest sistema des de fa dècades: “Ha generat un problema cultural, ja que els jubilats confien cegament en les pensions; el ciutadà delega en l’Estat el seu benestar”. Com Patxot, creu que són més recomanables els sistemes que promouen una “corresponsabilitat” entre ciutadà i Estat. “Són sistemes més sostenibles financerament, relativament justos i flexibles”, afegeix Eguiguren.
Concepció Patxot destaca el model suec, mentre que Marcos Eguiguren hi afegeix altres exemples, com el neerlandès, el danès, el canadenc, l’australià, el finlandès i el singapurès. Són els que ocupen les primeres posicions en el rànquing de referència en el món de les pensions, que elabora la consultoria Mercer. “Són sistemes més transparents, perquè els ciutadans saben que han de treballar i estalviar”, avança Patxot.
Aquests models tenen tres pilars:
- D’una banda, tenen una pensió pública per a jubilació, amb un funcionament semblant al sistema espanyol. La diferència es troba en la quantitat, al voltant d’un 50% del sou. “Això fa que les cotitzacions permetin cobrir sense problemes la bossa de les pensions”, indica el professor de la UPF Barcelona School of Management.
Els exemples que cal seguir tenen tres pilars: una pensió pública, una part d'estalvi obligatori del ciutadà i els plans de pensions individuals
- Aquesta paga es complementa amb una mena d’estalvi obligatori que fa cada treballador al llarg de la seva vida laboral. Es tracta dels anomenats plans d’empresa, que ara el ministre Escrivá vol incentivar, ja que actualment només estan disponibles en algunes grans empreses. “Són plans de pensions gestionats per entitats privades però que tenen garanties públiques”, indica Eguiguren. Un dels reptes que presenta aquest model és que arribi a les pimes i autònoms, però l’expert assegura que la fórmula més convenient és a través d'associacions d’unes i altres.
- La tercera font d’ingressos que pot tenir una persona jubilada d’un d’aquests països és un pla de pensions individual. A l’estat espanyol, es desincentiven i són poc comuns, fet que Eguiguren considera “un error”.
Així doncs, cada persona pot tenir ingressos provinents de tres llocs diferents un cop deixa de treballar i, “al final, tenir una paga d’un 100% o 105% sobre el sou que cobrava quan estava en actiu”, segons el professor. Com es pot passar d’un sistema a un altre? Patxot assegura que hi ha un cost que caldrà pagar: “Una generació haurà de cotitzar per pagar les pensions dels jubilats actuals i, alhora, estalviar per les seves del futur”. És a dir, les generacions posteriors als baby boomers hauran de fer front a una espècie de “doble cotització”.
Passaran 10 anys entre que s'impulsin els canvis i comencin a notar-se, i tindrem un esquema semblant a països que posem d'exemple després d'una generació, 25 anys
Què han de fer els millennials?
El principal problema que presenta aquesta transició d’un sistema a un altre és la precarització i els salaris baixos que dominen el mercat laboral de millennials i generació Z. La recomanació d’Eguiguren per als joves és que es treguin del cap la idea que “l’estat proveirà” i comencin a fer “un raconet”. Es pot invertir en plans de pensions o productes financers, entre d’altres opcions. “No cal estalviar 500 euros cada mes, perquè els salaris actuals tampoc no ho permeten, però sí una part més petita”, afirma.
De totes maneres, les modificacions que s’acabin introduint no tindran un efecte immediat. El professor de la UPF-BSM calcula que passaran 10 anys entre que s’impulsin els canvis i comencin a notar-se, i que “tindrem un esquema semblant a països que posem ara d’exemple després d'una generació, 25 anys”.