Molts analistes s’han sorprès que els Estats Units hagin pres precisament la iniciativa per implantar un impost de societats del 15% a nivell planetari, i l'obligació de tributar al país a aquelles empreses amb marges superiors al 10%. No és gens estrany. Encara que el parc industrial de Silicon Valley va néixer als anys 50, necessità trenta anys de dedicació a l'electricitat, al transistor i als semiconductors per fer el pas definitiu a la computació. Al costat de la universitat de Stanford, a la badia de San Francisco, innovació, startup i nous models de treball es van unir definitivament. Primerament, aquests tres conceptes es van associar al garatge, que s’ha acabat convertint en icona per a les universitats mundials. I, posteriorment, van donar a llum les més grans companyies de la nova economia.
Avui encara es poden veure seus corporatives de la majoria d’elles a un cantó i altre de University Avenue. Per entendre el que ha passat a Silicon Valley i al món, només cal recórrer el Computer History Museum, una mica més enllà, a Mountain View. Des de les primeres supercomputadores als mini ordinadors, l’era digital passa en un segon com si fos un coet que peta a dalt del cel i transforma definitivament les societats. Ho ha canviat tot: els productes i serveis; la manera de fer negocis; la relació entre els productors i els consumidors; la forma de servir; les cadenes de valor; la monetització.... Doncs bé, han passat 40 anys i de Silicon Valley al món s’ha configurat la nova economia.
Bombolles
Cap país com els Estats Units ha viscut de més a prop la seva emergència. La nova economia, a cavall del liberalisme nord-americà, ha campat sense cap restricció. Sota l’estel de California, tot era nou, creatiu, chic, inabordable. Les seves empreses eren bombolles que en arribar a un país eren rebudes com a estrelles del rock. Fitxaven als millors, llogaven o compraven els edificis més alts, desplegaven les seves tàctiques i els seus negocis florien. Gràcies a què? A dues coses. La primera, l’ús de les noves tecnologies i estratègies, moltes vegades hermètiques, que havien descobert. I la segona, no atendre normes, no pagar impostos, perque no hi havia aparell jurídic nacional capaç de fer-ho, i tenien la capacitat d’expatriar els beneficis allà on els hi fossin més rendibles.
No sabríem establir quina proporció correspon a cadascuna. Però sí que es pot afirmar que 21 empreses de nova economia encapçalen la llista de les més grans empreses, quan no hi havia cap tres dècades enrere; i que les 50 primeres representen el 28% del PIB mundial, que s’ha quintuplicat en 30 anys (Bloomberg Businessweek, maig 2021). Una constatació més cruel encara: l'escletxa de rendibilitat entre les grans i les pimes és cada cop major. A 1990 era del 15%, avui del 35%. La nova economia crea unes diferències que poden fer esclatar els països en poc temps.
Ha sobtat a molts països la proposta nord-americana. I molt més a Europa. Després d’haver estat clamant l’UE contra els unicorns, establert la estratègia d’implantar la taxa Google i fet pagar grans multes a les multinacionals tecnològiques per les giragonses fiscals que feien, ara resulta que Biden els passa per la esquerra. Pur pragmatisme. Les empreses de nova economia estan colze a colze rivalitzant i col·laborant amb les altres, i estan relacionades en les cadenes de valor. 40 anys han estat prou per veure que unes i altres no competeixen amb les mateixes regles. Les noves - bombolles - sense normativa sanitària, laboral... i, sobre tot, fiscal. Les altres, amb una càrrega feixuga al damunt -més val boig conegut que savi per conèixer. Les administracions, el Leviatan de Hobbes, s’estimen més fer lleis i recaptar entre els administrats censats i establerts que no pas donar-se presa a descobrir nous espais econòmics, socials, tecnològics..., i regular-los, implantant-hi la mateixa legislació.
Un moviment avançava a Nord-Amèrica des de pràcticament la crisi de les dotcom (1997-2001). La del 2008 va obligar a fer un pas enrere i ara la nova administració no ha desaprofitat l’oportunitat que significa l’efecte Trump per prendre la iniciativa i començar a encaixar aquestes empreses dins l’economia mundial. La globalització exigia prendre les decisions a nivell planetari. És aleshores quan Estats Units proposa i el G-7, reunit a Londres la setmana passada, dona llum a una nova era fiscal internacional, que recollirà l’OCDE i el G-20. Els líders mundials han fet el salt cap endavant. A l’octubre, la directora gerent del FMI, Kristalina Georgieva, demanava aprofitar l’avinentesa de la crisi actual per donar “un nou moment a Bretton Words”. Si el 1944 es van fixar les regles contra el proteccionisme als països industrialitzats i es van assentar les bases de l’expansió econòmica en base a la cooperació internacional, com va dir Keynes, 2021 seria un bon moment de posar el lideratge de les tecnològiques al servei de l’economia mundial.
Ara només cal desplegar tot el que falta, que no és poc. És a dir, l’homogeneïtzació fiscal per totes les empreses en tots els països. La destrucció per inservibles dels paradisos fiscals. La reducció de les diferències Nord-Sud, que llastra l’evolució econòmica tant al Nord com al Sud. L’aplicació efectiva de la taxa Tobin, que encara que no està harmonitzada amb la UE, ja és vigent a Espanya des de gener i grava amb un 0,2% la compravenda d’accions d’empreses cotitzades amb valor superior als mil milions. I, com no, el desplegament a nivell planetari de la policia fiscal contra la corrupció. Si aquest programa fiscal es desplegués, a l’Estat Espanyol significaria, d’aquí a pocs anys, uns mil milions anuals més de recaptació fiscal. A aquesta quantitat caldria afegir uns 30.000 milions que les corrupcions diverses estafen a l’erari públic.