Fa un any els embassaments de les conques internes van arribar al 14 % de la seva capacitat. Portàvem tres anys de sequera i la situació era angoixant. Va arribar la primavera 2024 i les coses varen començar a canviar, però sobretot les darreres pluges de març 2025 han fet un gir decisiu a l’escenari hídric.
Aquest 27 de març, els embassaments catalans de l’Ebre estaven al 79,15 % de la seva capacitat i els embassaments de les conques internes al 58,63 %. L’església del pantà de Sau torna a estar inundada. Els pantans de la Baells i Rialp estan desembassant aigua en superar la quantitat entrant la seva capacitat de reserva i, també, en prevenció de noves avingudes. A Núria fa un any hi havia 12 cm de neu; avui n’hi ha 60. A Port del Comte fa un any n'hi havia 11 cm; ara n’hi ha 96 cm. És aigua abundant i reserves recuperades. Salvant el nord de l’Empordà, podem afirmar que hem superat la sequera. Tanmateix, sabem que un dia pròxim deixarà de ploure suficient i no sabrem quant de temps durarà la nova sequera.
Tal com diu la cançó de Raimon: "al meu país, la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe". Hem viscut tres anys de sequera i a València els ha arribat la catàstrofe.
Ara que tornem a tenir aigua, la pregunta que correspon fer és si hem après la lliçó. Per contestar aquesta pregunta ens cal fixar en el desenvolupament de quatre vectors clau. En primer lloc, el vector cultural, si hi ha hagut avenços en una cultura de responsabilitat col·lectiva sobre l’aigua amb una visió holística capaç de relacionar l’ús de l’aigua amb les necessitats (aigua de boca, mediambientals, alimentàries, industrials o turístiques) que justifiquen aquest ús. En segon lloc, el vector gestió, posant l’èmfasi en la governança, la qualitat i eficàcia de les normatives reguladores, la desburocratització necessària, etc.
En tercer lloc, el vector oferta i qualitat de l’aigua, preguntant-nos si estem posant els mitjans per millorar la disponibilitat de l’aigua. Finalment, en quart lloc, el vector demanda d’aigua, en relació amb si estem reduint els consums en tot allò que sigui tècnicament possible i en tot allò que sigui culturalment necessari evitant consums sense sentit en una societat més igualitària.
Vector cultural
En positiu, la preocupació sobre la importància de l’aigua ha arribat arreu. A la ciutat, la gent s’ha acostumat a desitjar que plogui. Tot i això, la memòria sol tenir data de caducitat. Al mateix temps, al Govern veuen clara la continuïtat de les actuacions previstes en situació de sequera. La nova consellera, Sílvia Paneque, ha dit que "hem de mantenir les inversions per reduir la dependència pluviomètrica, malgrat la pluja". Efectivament, cal preparar la següent sequera.
Malgrat tot, no estic segur que la sequera hagi clarificat els conceptes en alguns entorns urbans. No fa gaires mesos, un article culpava de la sequera a la ramaderia, una activitat que consumeix el 2% de l’aigua regulada. Fruit de la desinformació i el menysteniment del món agrari, s’han comès errors, fins i tot als òrgans gestors de l’aigua. Per exemple, s’ha establert que en situació d’emergència climàtica es reduiria el 50% del consum d’aigua a la ramaderia, cosa que significa la mort dels animals. S’ha culpat al regadiu, el primer usuari de l’aigua, sense relacionar aquest consum amb el seu motiu, que és la producció d’aliments, com si aquests dos aspectes (agricultura i aliments) no estiguessin relacionats.
Vector gestió
Entre els efectes esperançadors, la sequera ha apropat la col·laboració entre les dues realitats hidrogràfiques (conques internes i Ebre), representades per la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Ha mobilitzat tots els recursos disponibles a un ritme d’economia de guerra que ha permès visualitzar millor les problemàtiques i potencialitats. La tensió també ha mostrat les barreres burocràtiques, un primer pas per resoldre-les. S’ha produït una intensa implicació i coordinació de la societat civil en la recerca de solucions i en la planificació d’aquestes. Finalment, s’ha resolt l’estultícia de deixar fora de l’ACA als principals usuaris de l’aigua, és a dir els regants, així l’Associació Catalana de Comunitats de Regants (ACATCOR) tindrà una cadira a l’ACA.
En aquest sentit, destaca la tasca del nou Observatori Intercol·legial de l’Aigua, format pels quatre col·legis professionals d’enginyeria de camins, enginyeria industrial, enginyeria d’agrònoms i col·legi d’economistes. Des d’aquest Observatori s’ha fet una gran concentració de talent tècnic, des d’una posició distanciada de diferents interessos locals o electorals, amb la voluntat d’oferir solucions que alliberin la disponibilitat de l’aigua de la irregular meteorologia.
S’ha produït una intensa implicació i coordinació de la societat civil en la recerca de solucions i en la planificació d’aquestes
Com a resultat d’aquest esforç, s’ha publicat un informe titulat Catalunya 2050, Bases per la Transició Hídrica. Entre les solucions que defensa el document, hi ha la reutilització, la dessalinització i també la interconnexió de xarxes, per fer front a situacions de sequera, però també per "garantir cabals ecològics i millorar la seguretat davant de problemes de contaminació".
Vector oferta i qualitat de l’aigua
En aquest apartat i següent es parteix del que es va proposar als articles Sequera i aliments, no hem sigut previsors i Preparant-nos per la propera sequera i s’analitza si s’ha progressat adequadament en les mesures proposades.
- Construcció de dessaladores de seguretat suficients a les àrees de la costa. Hi ha bones notícies. Actualment, Catalunya disposa de dues dessaladores, la de Prat de Llobregat, amb una capacitat per produir 60 hm³ / any, i la de Tordera (20 hm³ / any). Amb l’objectiu 2029, es preveu doblar aquesta oferta amb l’ampliació de la de Tordera (80 hm³ / any) i una nova a la conca del Foix (20 hm³ / any). Alhora, el Consorci d’Aigües Costa Brava Girona es planteja adquirir 12 dessalanitzadores mòbils i a Barcelona es va programar una nova dessalanitzadora flotant en situació d’excepcionalitat de sequera, avui en espera.
- Impuls de la regeneració d’aigües vers recuperació de cabals naturals i regadiu de proximitat. La regeneració d’aigües a Catalunya és una realitat que cal i s’està ampliant. Actualment, segons les darreres dades publicades, hi ha una quarantena d’estacions de regeneració amb un cabal potencial de 190 hm³ / any, prop de la capacitat del pantà de Camarassa. En positiu, val a dir que ha estat un tema que no ha tingut un rebuig social i passa a esdevenir una eina essencial en l’oferta d’aigua. Es tracta que l’aigua que plou trigui molt a arribar al mar després d’haver servit a diferents usos. Aquesta opció va acompanyada d’un rigorós control d’usos en funció dels graus de regeneració aplicats i la qualitat requerida: usos ambientals, agrícoles, lúdics (camps de golf, per exemple) i municipals (reg de zones verdes i carrers). A Catalunya, el 2023 ja s’havien reutilitzat 80 hm³ provinents d’aigua regenerada.
- Interconnexió de conques en situacions d’emergència. La interconnexió de conques és un tema destacat a les mesures que donarien seguretat al nostre sistema hidrogràfic. Fins i tot, en referència a la passada sequera, l’Ebre ha tingut aigua abundant, mentre a les conques internes vivien una sequera extrema. M’hi he referit en anteriors articles. Es podria parlar de compensacions territorials, però l’aferrissat tancament per criteris difícils d’explicar més enllà de la insolidaritat impedirà que aquest tema avanci, sobretot tenint en compte el cost electoral que podria tenir.
- Replantejant les polítiques forestals. Els boscos recuperats a partir de l’abandonament agrícola són grans consumidors d’aigua amb una afectació aguda en els cabals dels rius. Es té la consciència que cal canviar vers un model amb un bosc més esponjat, en forma de mosaic compartit amb agricultura i ramaderia. S’estan realitzant les primeres experiències amb el suport del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya. S’està impulsant el finançament amb crèdits climàtics. Un tema que canviarà el nostre paisatge, donarà millors arbres, més biodiversitat, bons aliments i més aigua als rius.
- Corregir pèrdues de les conduccions d’aigua. Ens va sorprendre assabentar-nos que a molts municipis hi havia pèrdues immenses d’aigua per fuites. Cal dir que des dels ajuntaments i des de la consciència de la sequera s’han realitzat moltes de les obres necessàries per controlar fuites i evitar-les.
- Millorar l’abastament d’aigua a municipis amb dificultats. Cal valorar els múltiples treballs fets per millorar l’abastament d’aigua a diferents poblacions, sobretot a partir de la iniciativa de l’ACA i de les Aigües Ter-Llobregat (ATLL).
- Recuperació d’aqüífers. Les aigües subterrànies són la més gran de les nostres reserves. Aquestes aigües es realimenten de manera natural, però caldria impulsar infraestructures adequades que permetessin reomplir aqüífers a partir de grans avingudes torrencials. Aquest tema, avui, encara no està en carteram però no és fútil indicar la seva possibilitat.
- Gestió d’aigües grises als edificis i locals diversos. En aquest tema, alguns municipis han facilitat ajuts i consultoria tècnica per a l’aplicació en nous edificis d’un sistema de reutilització d’aigües grises. Però encara no té una suficient aplicació.
- Plaques solars a canals, basses i pantans per producció d’energia, i reduir l’evaporació de l’aigua. A Catalunya tenim una gran superfície d’embassaments, basses de regadius i canals de reg. Es coneixen els avantatges que aporten les plaques solars flotants o sobre canals de reg amb millores en la producció d’electricitat i una notable reducció de l’evaporació d’aigua. El tema està començant amb alguns projectes en el Segarra-Garrigues. Tot i que, tanmateix, ha trobat una allau de mala gestió burocràtica des de l’Administració Pública.
Vector demanda d'aigua
- Transformació tecnològica del regadiu vers l’eficiència i la precisió. Aquest és un tema cabdal. La meitat de la superfície de regadiu a Catalunya es rega per gravetat (a manta). En aquest aspecte, Catalunya va per darrere de la resta d’Espanya. Cal saber que la modernització del regadiu pot reduir molt els consums i aportar unes dotacions d’aigua molt importants per a nous regadius. Molt necessaris, aquests, atès el baix grau d’autoproveïment de Catalunya. Al mateix temps, pot aportar precisió mitjançant l’ús del regadiu amb gestió automatitzada (digital) i fertirrigació. Tanmateix, aquest tema està tenint posicions resistents en la pagesia. El Govern, però, està apostant decididament per avençar. Catalunya no es pot permetre un regadiu del segle XIX quan les necessitats i les tecnologies son del segle XXI.
- Disposar de dades de consums i publicació d'aquests. Conèixer i comparar és el primer pas per a l’estalvi. És ben notori que aquest tema ha millorat. Molta informació crítica i molt detallada està a disposició pública.
- Establir preus més progressius pels consums d’aigua segons tipus d’usos. Tema que requeriria encara una millor regulació que establis clarament les prioritats i comportés un major cost econòmic per a usos excessius o innecessaris.
- Limitar coercitivament consums excessius. En aquest tema encara no s’han fet passes efectives, fins i tot hi ha hagut incapacitat per multar als municipis amb consums molt per sobre dels consums establerts en sequera.
- Impulsar plans de reducció de consums a industries i establiments ludo-turístics. S’està impulsant però amb notable desgana en alguns indrets.
- Incorporació de tècniques agrícoles per retenir la humitat. Hi ha tècniques de conreu que faciliten la retenció d’aigua i requereixen, per tant, menys regadiu. Són bàsicament la coberta vegetal, mulching, o la pràctica del no laboreig i l’agricultura regenerativa. La PAC està impulsant aquestes pràctiques i val a dir que a Catalunya tenen una bona i creixent implantació.
- Orientar els agricultors sobre les millors opcions productives, vers òptims de productivitat i consum d’aigua. Les polítiques agràries tradicionals sempre han fet una tasca d’orientació sobre la idoneïtat dels conreus en atenció a les característiques edafoclimàtiques. Tanmateix, ara caldrà tenir en compte les previsions climàtiques a llarg termini.
- Xerojardineria i paisatge resilient amb canvi climàtic. Un país que no té aigua no pot semblar Suïssa. Això ho saben els ajuntaments i cada vegada hi ha més consciència, però cal que la població també tingui aquesta consciència. Els nostres jardins i parcs públics han de nodrir-se principalment d’espècies autòctones o poc exigents amb aigua.
Com a resum, Catalunya ha entès els riscos i els costos de la pròxima sequera i s’ha posat a treballar. Convindria que tots els grups polítics, sindicats i altres agrupacions de “defensa del territori”, incloent-hi les ecologistes, s’impliquessin vers la prioritat de disposar d’aigua atenent els criteris d’equilibri mediambiental, social i econòmic.