Hi ha declaracions i discursos que es recorden tota una vida. És pràcticament impossible oblidar aquell 23 de setembre de 2015 quan el llavors president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va fer famosa i viral la resposta "¿Y la europea?" davant una pregunta del periodista Carlos Alsina sobre la nacionalitat espanyola en cas d'independència de Catalunya. També serà molt difícil oblidar aquest 28 de setembre de 2021 quan l'activista Greta Thunberg ha denunciat 30 anys de "bla, bla, bla" dels líders polítics -en especial, el primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson- sobre el canvi climàtic. Catalunya, Espanya, Europa, el món... D'on venim i cap a on anem.
Primer de tot, tornem al vídeo de Mariano Rajoy sobre la nacionalitat espanyola i la independència de Catalunya. El millor moment de l'entrevista diu així:
Rajoy: "Un catalán hoy es catalán, español y europeo, lo que algunos pretenden pedirle a la gente es que renuncie a su condición de español y europeo. Es un disparate. ¿Y sus derechos de españoles y europeos por qué tienen que perderlos? Esto va contra el signo de los tiempos. Esto es lo que tratamos de defender nosotros..."
Alsina: "Ya que estamos hablando del escenario de la independencia catalana, la nacionalidad española no la perderían los ciudadanos de Catalunya"
Rajoy: "No lo sé. ¿Por qué no la perderían? ¿Y la europea tampoco?
Alsina: "Porque la ley dice que el ciudadano de origen nacido en España no pierde la nacionalidad aunque resida en un país extranjero si manifiesta su voluntad de conservarla".
Rajoy: "¿Y la europea?"
Alsina: "La europea la tienen porque tienen la nacionalidad española"
Rajoy: "Estamos en una disquisición que no conduce a parte alguna"
Y de aquellas disquisiciones, estos lodos.
Seguim amb el vídeo de Greta Thunberg al Youth4Climate de Milà i a les vísperes del Cop26 de Glasgow on fa mofa del discurs negacionista de Boris Johnson que podria haver signat el mateix Donald Trump alhora que carrega contra els líders polítics d'arreu del món per la falta de polítiques reals davant la crisi climàtica.
Thunberg: "Aquest no és el planeta B, aquest no és el planeta, bla, bla, bla. Bla, bla, bla".
Comencen els aplaudiments.
Thunberg: "Això no va de campanyes cares, políticament correctes, amb balls o bla, bla, bla. Reconstruir millor i bla, bla, bla. Economia verda i bla, bla, bla. Zero emissions el 2050 i bla, bla, bla. Zero emissions el 2050 i bla, bla, bla. Zero emissions i bla, bla, bla. Neutralitat climàtica i bla, bla, bla"
Segueixen els aplaudiments.
Thunberg: "Això és tot el que escoltem dels nostres anomenats líders. Paraules i paraules que sonen genial, però que fins ara no s'han portat a terme. Les nostres esperances i els nostres somnis s'ofeguen en les seves paraules buides i promeses. Per descomptat que necessitem un diàleg constructiu, però han tingut 30 anys de bla, bla, bla. I on ens ha portat això?"
Com si fos 'Plats Bruts'
Fa uns dies vaig participar en un debat moderat i organitzat per Mateo Peyrouzet, coordinador de l'observatori de política exterior de la Fundación Alternativas sobre el futur d'Europa i vaig compartir escenari virtual amb l'exsecretari d'Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido, la directora de 40dB, Belén Barreiro, l'analista del Real Instituto Elcano, Patricia Lisa, i la cofundadora d'Equipo Europa, Irene Pujol.
Von der Leyen: "Europa ha de trobar la seva ànima"
Vam parlar de passat, present i futur de la Unió Europea. De la pitjor i la millor notícia dels últims temps. D'expectatives, reptes, mites i realitat. Deia la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, que "Europa ha de trobar la seva ànima". Però, aquesta ànima és encara com un edifici en construcció, on cada planta va al seu ritme, on el constructor i el promotor no s'acaben d'entendre, on cada veí vol i té la seva pròpia llei però també una llei de la comunitat, on els espais comuns són motius de riquesa però també de constant disputa.
Seguint l'imaginari televisiu, sovint penso que la Unió Europea recorda a Plats Bruts, Aquí no hay quien viva o La que se avecina. De fet, no hi ha una Europa sinó que n'hi ha moltes. De geometria variable i a múltiples velocitats, amb un somni comú -de pel·lícula- que es diu Unió Europea. Segurament una de les millors notícies que ha viscut la Unió Europea en les últimes dècades és l'Erasmus per crear una consciència i una identitat col·lectiva així com un relat comú entre els joves i la creació de l'euro per tal d'impulsar una política monetària comuna. La política fiscal (des)unida ja la deixem per un altre dia.
L'ànima d'Europa
Encara hi ha molta feina a fer per a l'Europa social i deixar així enrere el bla, bla, bla que tan bé sona dins la cantarella política. On volem que vagi Europa i cap a on va? Preguntes similars, però amb respostes molt diferents. Parlem concretament de democràcia real, transparència, comunicació directa o poder de decisió de la societat civil i la ciutadania més enllà de dipositar un vot en una urna cada tants anys.
Quo vadis, Europa? És una molt bona pregunta que també es feia recentment Genís Roca en un article d'opinió a VIA Empresa: "El sorprenent és el paper d’Europa en tot aquest assumpte. S’està discutint el nou ordre mundial i ni Berlín, ni París ni Brussel·les hi estan convidats. És el primer cop en els darrers 3.000 anys que els europeus no som determinants en el disseny del món."
Roca: "S’està discutint el nou ordre mundial i ni Berlín, ni París ni Brussel·les hi estan convidats. És el primer cop en els darrers 3.000 anys que els europeus no som determinants en el disseny del món"
Mentre Europa s'ho mira, els Estats Units i la Xina fan via i lluiten en una guerra oberta per veure qui domina el món tecnològic d'avui i demà.
Afegeix Genís Roca que "nosaltres també hauríem d’intentar dedicar aquest temps a construir alguna cosa, com ara quin ha de ser el paper d’Europa al món. Ho vàrem encarregar als polítics fa més de 70 anys i sembla que ara ja no hi ha els lideratges necessaris per continuar empenyent. Es va dir que en lloc dels Estats agafarien el relleu les ciutats, però al seu capdavant hi ha la mateixa lògica de política de partits que tant mal ens està fent. Potser ara el que toca és intentar-ho des d’altres lògiques, com ara la societat civil, els centres de recerca i el món científic. No és impossible, només difícil".
De la política als mites
La Unió Europa hauria de ser lliure, justa, sostenible, prospera, igualitària, ecològica o digital... Entre tantíssims altres adjectius. Però mentre hi ha una espècie de lluita en diferents despatxos nacionals dins la Unió Europea per assolir el poder després del Brexit o ocupar el lideratge d'Angela Merkel després de deixar el seu lloc com a cancellera alemanya, a la resta del món i especialment als Estats Units i a la Xina ja s'està produint una guerra freda econòmica i tecnològica per a l'hegemonia mundial. Potser sí, és l'hora de la societat civil europea, dels seus centres d'investigació i el seu món científic i tecnològic.
Hobsbawn: "Europa està més present a la vida pràctica dels europeus que a la seva vida afectiva"
L'historiador Eric Hobsbawn va pronunciar el 2008 una conferència titulada Europa, història, mite i realitat on assegurava que "de la política als mites només hi ha un pas. El mite europeu per excel·lència és el de l'identitat primordial. El que tenim en comú és essencial, el que ens diferencia és insignificant o secundari. Ara bé, per a Europa la presumpció d'unitat és tant o més absurda tenint en compte que el que ha caracteritzat la seva història ha sigut precisament la divisó."
"Malgrat aquest procés d'homogeneïtzació, els europeus no s'identifiquen amb el seu continent. Fins i tot, aquells que porten una vida realment transnacional, la identificació primària segueix sent nacional. Europa està més present a la vida pràctica dels europeus que a la seva vida afectiva", conclou.
Menys bla, bla, bla i més i millor Unió Europea. Menys lògiques partidistes i més política real. Més i millor societat civil. I sobretot fets, no paraules.