Si observem les dades salarials d'un any abans i les d'enguany, pràcticament no veurem diferències. I és que per molt que l'economia porti uns anys creixent al voltant del 3%, aquest fet no es tradueix en un increment dels sous. Especialment en les rendes més baixes, on l'increment salarial només ha estat del 0,11%. Així es desprèn de l'informe Evolució salarial 2017-2018, presentat aquest dijous per la consultora ICSA Group i Eada Business School. Una situació que ni la pujada del 22% del Salari Mínim Interprofessional (SMI) sembla que pugui millorar, ja que només afecta un 4% de la població espanyola. Una possible solució? Introduir més retribució variable en el grup de treballadors amb les rendes més baixes.
El sou mitjà els treballadors espanyols el 2018 s'ha situat en els 22.819 euros, el dels comandaments intermedis en els 41.507 euros i el dels directius en 81.059 euros. Així, mentre que els dos darrers han incrementat la seva retribució al voltant d'un 2,5%, les rendes més baixes continuen estancades. Unes xifres que han sorprès al president de la consultora ICSA Group, Ernesto Poveda: "Esperava que aquest any els increments haguessin estat per sobre del que ha sortit; està claríssim que les categories que no tenen incorporat el salari variable tenen un increment més baix del sou".
La retribució variable, aquella que va en funció de la consecució d'objectius, juga un paper clau en l'explicació d'aquestes diferències salarials entre els directius i comandaments intermedis i els empleats. I és que mentre els caps han incrementat, de mitjana, 1.962 euros el seu sou, i els comandaments intermedis 1.072 euros, els empleats només ho han fet en 26 euros. Aquestes xifres fan que el només els dos primers hagin aconseguit mantenir el seu poder adquisitiu al llarg dels anys, mentre que els treballadors se situen unes dècimes per sota de la inflació. "I sort que l'IPC s'ha mantingut perquè si no la situació dels empleats hauria sigut molt més sagnant", apunta el professor d'Eada, Jordi Costa.
El dia de la marmota
"El cafè para todos no és bo i un model retributiu fix tampoc", assenyala Poveda. És per això que des d'ICSA Group afirmen que tenir retribucions més properes als nivells de benefici de les empreses faria possible salaris més justos i equitatius. I és que si no es produeixen canvis en els models retributius introduint més part variable, "és molt difícil que en els pròxims anys veiem dades salarials diferents de les que ens hem anat trobant darrerament", apunta Poveda. "Si la situació no canvia, l'any que ve tornarem a donar les mateixes xifres i serà com si visquéssim en el dia de la marmota".
Poveda: "Si no es canvia el model retributiu, l'any que ve tornarem a veure les mateixes xifres i semblarà el dia de la marmota"
Ara bé, Costa assenyala que introduir el salari variable no és fàcil, ja que és una cultura que encara no està prou introduïda a les nostres empreses. "Retribució variable significa apostar per millores i això s'ha de traslladar a la mentalitat empresarial i sindical", apunta. A més de desenvolupar polítiques salarials que incloguin més part no econòmica en la retribució, com assegurança mèdica, conciliació laboral i familiar, flexibilitat, entre altres. "Però encara hi ha una certa reticència per part dels departaments de recursos humans perquè això suposa més dificultat de gestió", afegeix Poveda.
El SMI, una força de negociació
Amb tot, la novetat d'aquest any 2019 és la pujada d'un 22% de l'SMI. Ara bé, els experts afirmen que encara no està clar quin efecte pot tenir sobre l'evolució salarial o la creació o destrucció de llocs de feina. El que sí que tenen clar és que la pujada de l'SMI pot donar més força les negociacions col·lectives dins de les empreses per incrementar els sous d'altres treballadors. "Si el salari mínim puja 200 euros i jo estic en 1.000 euros, a mi només m'incrementaran el sou un 2%? Serà una decisió difícil de justificar per a les empreses", apunta Poveda.
Però, a part d'això, de moment pocs efectes positius se'n preveuen d'aquesta decisió. El president d'ICSA Group comenta que "el realment greu de l'SMI és la forma com s'ha fet, per reial decret i deixant fora de joc els habituals gestors d'aquest tema, com són les patronals i els sindicats".
Ara bé, el cost de vida no és el mateix si es viu a Barcelona o a alguna ciutat d'Extremadura, pel que un SMI de 900 euros a la capital catalana no és suficient per viure. És per això que experts ja han apuntat la necessitat de la territorialització de l'SMI. "No obstant això, s'hauria de traspassar la responsabilitat de l'SMI a les comunitats autònomes i això, des del punt de vista del govern central, ni hi ha projecte ni està present", diu Poveda.
Imatge de la presentació de l'estudi d'ICSA Group i Eada | Andrea Zamorano (ACN)
El turisme, el 'low cost' dels nostres salaris
En l'àmbit econòmic, no és el mateix viure a Barcelona o Madrid que viure a Extremadura. És per això que els salaris també han d'anar en funció del cost de vida de cada territori. En el cas de càrrecs directius i comandaments intermedis, Madrid, Catalunya, Navarra, Aragó i el País Basc són les cinc comunitats autònomes amb una retribució més elevada. Al territori català, un directiu cobra de mitjana 82.310 euros -la mitjana estatal se situa en els 81.059 euros, i un comandament intermedi guanya un sou de 42.148 euros -41.507 al conjunt de l'Estat-.
En canvi, en el cas de les rendes més baixes, Navarra se situa per tercer any consecutiu com la comunitat autònoma que millor paga als seus empleats. La segueixen Madrid, Catalunya i el País Basc. A Catalunya, amb un salari mitjà de 23.171 euros, per sobre dels 22.793 euros.
Costa: "La capacitat que tenen les grans empreses de pagar als seus directius no ho traslladen als empleats"
D’altra banda, les grans empreses són les que paguen salaris elevats. Ara bé, aquesta diferència no és tan significativa en el cas de les rendes baixes, cosa que, per a Costa, “les petites empreses fan més esforços en pagar als seus treballadors que les de l’Ibex 35. La capacitat que poden tenir les grans companyies en pagar als grans directius no ho traslladen als empleats”.
Ara bé, les retribucions també varien en funció del sector econòmic i de la mida de l'empresa. Així, mentre que el sector financer i assegurances és el millor pagat, el comerç i turisme són els que reben uns sous més baixos. "Un fet que preocupa, ja que el sector que per al nostre país és més important, és el que retribueix més baix. El comerç i el turisme és el low cost de les nostres rendes salarials", conclou Poveda.