Fa quasi dos anys que visc a Amsterdam, però hi ha temes que encara son un repte per a mi. El primer és saber què sóc: sóc una persona que passa per allà, algú que està arrelant i deixant rastre en una capital europea, algú que fuig per descobrir coses noves o una dona moderna contemporània perduda per les dinàmiques del capitalisme estàtic que busca respostes en llocs remots però magníficament d'acord amb l'estètica dels seus temps? Els tombs que poden arribar a fer els nostres caps quan no tenim certeses son, sense cap mena de dubte, expansius. A la gent com jo, postuniversitària, amb feina i que no s'ha mogut per necessitat, se'ns diu expats. Però a mi aquesta paraula no m'agrada gens, no només pel privilegi que recull, que és inevitable i del qual no puc defugir, sinó per l'actitud que aquestes persones tenen envers la resta de ciutadania del país que els acull, i respecte als efectes nocius que generen tant en el seu ecosistema com en les seves dinàmiques.
La ciutat de Barcelona, com Amsterdam, però també Lisboa o Nàpols, s'han convertit en escenaris a la vida de professionals joves que busquen desconnectar en un lloc bonic
Encara que em vagi molt bé, a vegades em sap greu, que a Amsterdam no es parli més holandès. Em sap greu no sentir la impetuosa necessitat d'aprendre la llengua per sentir-me part de la seva comunitat, perquè tothom entén l'anglès i és innecessari canviar de registre. En els últims mesos he notat que als holandesos els fa molta il·lusió, quan parles el seu idioma, encara que sigui trepitjant-lo sense compassió amb un "is goed, dank je" benintencionat però clarament mal pronunciat. També em sap greu quan veig botigues de souvenirs, el gran enemic silenciós de les ciutats "de moda", i també llocs de menjar ràpid 24 hores per turistes embriagats que tornin de festa i necessita una hamburguesa, unes patates o una pizza fregida. Així mateix, em sap greu quan el centre és impracticable durant els caps de setmana. Però en quin rol em posen aquests sentiments quan jo també he decidit venir aquí, quan em queixo del mateix a Barcelona?
A Barcelona hi ha aproximadament uns 100.000 expats. Què fan, aquestes persones? Doncs suposo que algunes persones treuen el gos a passejar, altres treballen moltes hores i altres poques, a alguns els agrada emborratxar-se els caps de setmana i alguns son més de pel·li i manta. El problema no radica en els casos individuals com en l'efecte i la transformació, a parer meu innecessària, que ha fet la ciutat per adaptar-se a aquestes persones. La ciutat de Barcelona, com Amsterdam, però també Lisboa o Nàpols, s'han convertit en escenaris a la vida de professionals joves que busquen desconnectar en un lloc bonic, amb el preu a pagar de la gentrificació, la sobrepoblació de les ciutats i una expulsió constant de les classes amb menys recursos econòmics de la ciutat.
Visitar una ciutat vol dir entendre com funciona, no que es posi al servei del seu turisme i les seves activitats, sinó més aviat el contrari
Però com ens agrada dir als politòlegs, correlació no implica causalitat, i és que per tallar aquests efectes negatius es poden fer dues coses molt importants. La primera és deixar de prostituir les nostres ciutats. L'encant d'una ciutat és la seva vida, la seva gent, la manera que té de viure i de dur a terme les seves tasques quotidianes. No cal tenir cadenes de restaurants que son a tot arreu, ni tantes botigues, ni que tot sigui "visitable" o "souveniritzable". Visitar una ciutat vol dir entendre com funciona, no que es posi al servei del seu turisme i les seves activitats, sinó més aviat el contrari. Fem que el parc temàtic en el qual s'ha convertit Barcelona torni a ser una ciutat preciosa que tothom vulgui visitar pel seu encant particular, i no per ser un cau de free tours i figures de plàstic de la Sagrada Família o el Parc Güell. La segona és regulació. Sí, sé com sona. I sí, sé que no és una mesura popular, però no em crec que tothom que vingui a Barcelona estigui feliç, encisat i content de compartir la ciutat amb ordes de turistes fent fotos, aglomeracions, i no podent gaudir de la tranquil·litat que hauria de portar una ciutat amb tanta història, cultura i diversitat. Des de llistes d'espera a limitacions dels visitants, hem de ser més valentes per tornar a la ciutat la seva quotidianitat i a les persones la seva habitabilitat.
El turisme, de curta o llarga durada, pot ser positiu, però no hem de perdre el cul. Com en l’amor, al final serà l’equilibri i la sensatesa el que faci que una relació duri i tingui fruits. Hem de deixar-nos de relacions tòxiques que ho donen tot en pocs mesos i entren en cicles viciosos i repetitius per buscar la plenitud en les inversions a llarg termini, a enfortir les dinàmiques i fer-les sostenibles per a totes dues bandes. Menys selfies i més àlbums.