Tots sabíem que no podia durar indefinidament. La covid semblava que ho allargaria força. Però la mateixa sortida de la pandèmia i el cigne negre rus ho han capgirat tot. L’època del diner barat, dels tipus d’interès negatius, de les emissions públiques i privades avalades pel Banc Central Europeu toca a la fi. Els falcons de l’ortodòxia econòmica i financera tornen a ensenyorir-se d’Europa. Els coloms, representats pels governs que no volen caure en la recessió i per la presidenta del BCE, comencen a replegar-se.
De la inflació accidental a l’amenaça de recessió
La reactivació econòmica derivada de la sortida, i de les expectatives de sortida, de la crisi mundial que ocasionà la pandèmia, va generar les primeres tensions inflacionistes. Recuperació de la demanda mundial, distorsions en les cadenes de subministraments i en el transport marítim amb Àsia i els moviments especulatius en primeres matèries i energia van encetar el procés.
Als Estats Units s’hi afegia el famós helicòpter que repartia diners, primer des de l’Administració Trump i, més intensament, des de la de Biden. Resultat: augment del consum, en part en productes importats, i dels preus pel creixement de la demanda. Això sí, els Estats Units capdavanters en la recuperació del PIB i en la disminució de l’atur dins el bloc occidental.
Era quan les autoritats ens deien que es tractava d’una inflació accidental, que ni pujaria massa ni duraria gaire. La Reserva Federal Americana i el Banc d’Anglaterra, amb el Brexit recent estrenat, s’afanyaren a encetar el canvi de cicle monetari i a apujar els tipus d’interès. A Europa, on tot es fa de forma més pausada, Christine Lagarde s’hi resistia fins que no ha tingut més remei que confirmar-ho. La invasió d’Ucraïna i les tensions en els mercats energètics i alimentaris que genera han esmicolat les benintencionades previsions d’una escalada de preus moderada i curta en el temps.
Guanyadors i perdedors del canvi d’expectatives
Així que el BCE ha suspès les compres de deute emeses pels estats i per les grans corporacions i tornarem de vacances amb dues puges anunciades dels tipus d’interès. No res extraordinari en termes absoluts: de moment un o dos punts a una i altra banda de l’Atlàntic. Però rellevant pel canvi de tendència, per la represa del discurs dels bancs centrals del seu compromís amb el control de la inflació -que deixa el creixement econòmic en segon terme- i per les expectatives que genera i de les que molts pensen treure profit. El primer beneficiari de la nova conjuntura és una banca que ja es recupera de les hores baixes de la pandèmia. Banca molt més concentrada en unes poques mans, aquí i arreu del món, que abans de la crisi financera del 2008.
"El primer beneficiari de la nova conjuntura és una banca que ja es recupera de les hores baixes de la pandèmia"
Mentrestant, els efectes del canvi de cicle monetari ja s’han començat a notar. Unes expectatives de creixement econòmic a la baixa i un empitjorament força selectiu dels tipus d’interès a pagar per les renovacions de deute públic, amb l’augment de la càrrega financera per als estats que això comporta. Ara vivim el primer estiu després de la pandèmia, i nosaltres ens beneficiem més que ningú de les ganes d’europeus i americans d’aprofitar-lo viatjant. Les exportacions catalanes encara tiben amb força, però depenem molt del mercat francès i alemany. Aquests darrers ja es veuen a venir un hivern amb restriccions energètiques que poden conduir-los a la recessió.
Però malgrat que la conjuntura encara aguanta, Espanya torna a estar en el grup dels més perjudicats: pràcticament l’únic soci comunitari que no ha recuperat els nivells de PIB anteriors a la pandèmia i entre els més penalitzats per l’augment de la càrrega financera del deute. Tant que des del mateix BCE ja es comença a parlar d’algun tipus de mesura per donar cobertura als estats més perjudicats pel cost del deute. Una altra excepció ibèrica, vaja, però més àmplia.
La necessitat de superar dogmes obsolets
I és que els principis invariables en què durant dècades s’han basat les polítiques monetàries i econòmiques europees comencen, per sort, a trontollar. Com ara el mecanisme de fixació de preus del mercat elèctric, on fins ara s’ha primat assegurar el subministrament encara que això comporti creixents desequilibris entre les diverses fonts d’energia i beneficis estratosfèrics de les companyies del ram. Tant, que comença a generalitzar-se l’establiment d’un impost extraordinari per a aquests guanys “caiguts del cel” -o, més ben dit, derivats d’un sistema de fixació de preus obsolet- i que el govern espanyol ha anunciat per a l’any vinent però amb efectes -ja veurem com s’ho fan- per al 2022.
Els falcons de l’ortodòxia financera predominen a Alemanya –encara traumatitzats per la estratosfèrica inflació d’entreguerres– i a l’Europa central i del nord, els anomenats frugals, que diuen que no volen pagar la festa dels malbaratadors veïns del sud. En general, començant per casa nostra, els ortodoxos coincideixen sempre amb les forces més conservadores. Són aquells que diuen -gran concessió- que l’Estat només ajudi els més pobres -per gastar menys- i que els mercats ja s’encarregaran de posar cada cosa al seu lloc. N’hi ha que fins i tot posen el mercat energètic com a exemple d’autoregulació, potser per les seves vinculacions a algun dels membres de l’oligopoli espanyol.
Uns coloms encara poc eficients
Els partidaris de mantenir o incrementar la despesa social i protegir la majoria de la població de les amenaces d’una nova recessió -amb més predomini entre les forces d’esquerres i entre els països del sud europeu- afronten el repte amb encerts desiguals. La crisi de les classes mitjanes, la proliferació de treballadors a temps complet pobres, un sentit democràtic del que són les majories socials justifica plenament mesures transversals, sense discriminació de rendes.
Els falcons critiquen, per exemple, el caràcter transversal de les ajudes pels combustibles. Primer, seria molt difícil a la pràctica establir ajudes condicionades pel nivell de renda. Segon, les rendes més baixes segurament no tenen vehicle propi. I tampoc sembla justificable limitar les ajudes als professionals del transport i desestimar els qui utilitzen el vehicle privat per anar a treballar.
Els guanys fiscals de l’augment de preus
Una altra cosa és l’encert de com s’estableixen aquestes ajudes. Sovint, des del govern espanyol s’informa del cost de les ajudes. Tanmateix, no es parla mai de l’augment de recaptació que generen els augments de preus, començant per un producte tan carregat fiscalment com els combustibles. És evident que si el preu de les benzines es duplica, els impostos recaptats també es multipliquen per dos. En aquest context, una subvenció de 20 cèntims per litre representa una cinquena part aproximadament de l’augment de recaptació fiscal. Discussió a banda és si la subvenció impulsa les benzineres a apujar els preus més enllà del que es derivaria de l’augment de costos de proveïment, que és un fenomen habitual en tota mena de productes subvencionats o desgravats fiscalment.
Semblaria més raonable, com amb la llum o com ha fet des d’un principi Itàlia, disminuir l’IVA –i altres càrregues fiscals– dels productes que es considerin estratègics per frenar els efectes de la inflació. I si es vol, des d’un principi d’estabilitat fiscal: ni augmentar ni disminuir la recaptació a causa de l’augment de preus.
"És molt més transcendent invertir de forma efectiva en la millora de l’oferta de transport públic, que no en una rebaixa de preus durant sis mesos"
I ja que parlem de transport, la rebaixa del transport públic anunciada per Madrid sembla raonable des del punt de vista d’equilibri entre suport als desplaçaments individuals i als col·lectius. El que passa és que, sobretot a curt termini -que és tal com es planteja la mesura- tant l’ús del transport públic com del privat són poc elàstics, poc sensibles als canvis de preus relatius. És molt més transcendent invertir de forma efectiva -i no només a Madrid- en la millora de l’oferta de transport públic, que no en una rebaixa de preus durant sis mesos. I tot plegat per no parlar del repartiment de costos i competències entre administracions locals i autonòmiques.
Altres mesures, com els xecs per lloguer de pisos per part dels joves o altres xecs més generals que s’anuncien, semblen poc adequats en l’actual context: una gota -i cara- en un oceà, tal com ha passat en el tema dels lloguers.
Cures pal·liatives en el millor dels casos
Tot plegat, però són cures pal·liatives per molt bé que es facin. Hem gaudit d’uns llarg període d’estabilitat general de preus. L’obertura dels mercats internacionals a la Xina va provocar disminucions sensibles en el preu de moltes manufactures que consumíem. La immigració, comunitària -com a la Gran Bretanya- i extracomunitària, com aquí, ha facilitat el manteniment dels preus de molts serveis personals, encara que fos a costa de generar multitud de treballadors pobres. Però la mateixa globalització ens ha fet més dependents de l’exterior i ha generat oligopolis més poderosos d’abast mundial. Les economies occidentals s’han adormit de tan bé com semblava que els anava i les reformes estructurals i el manteniment d’uns mercats eficients no han estat prioritaris.
"La globalització ens ha fet més dependents de l’exterior i ha generat oligopolis més poderosos d’abast mundial"
Ara, la inflació que ara ens aclapara no prové d’un d’excés de demanda inflada artificialment o d’un desajust entre oferta i demanda de béns i de serveis. Prové principalment de factors externs poc controlables amb mesures econòmiques. I per això mateix, les polítiques monetàries restrictives difícilment frenaran demanda i preus d’uns proveïments, els energètics, poc sensibles a curt termini als preus.
El Banc Central Europeu haurà de fer grans equilibris per no matar el pacient, l’economia, per curar-li el constipat, la inflació. Ja tenim experiències prou recents i doloroses de les cures de cavall, de les que encara no ens havíem refet del tot. Les autoritats europees, encara que no tinguin efectes tan immediats com voldríem, han d’abandonar rigideses de manual i explorar noves fórmules per fer més eficients tots els mercats, començant per l’energètic i seguint pel financer. I els coloms que defensen l’actuació i la depesa pública, han d’afinar l’eficiència de les mesures que implanten per no donar la raó als qui els acusen de malbaratadors.
El nostre futur és, més que mai, en mans de l’encert -o el desencert- dels nostres dirigents.