Fins a finals dels anys 80, les set germanes de la banca espanyola actuaven com a lobby davant l’Estat, mentre que un banc petit i discret els mirava de reüll. Les reunions de les set grans entitats bancàries espanyoles no eren pas secretes, sinó que més aviat eren una demostració de força del sector. Allà hi eren Banesto, Bilbao, Vizcaya, Popular, Santander, Hispano-Americano i Central, mirant amb suficiència la resta del sector i, de passada, el món econòmic en general. Però han passat més de 30 anys de la darrera reunió, i la majoria d’ells han estat absorbits pels competidors, mentre aquell petit banc que els contemplava des d’un racó discret continua existint i mantenint la independència.
Els set grans han passat a ser només dos: Santander (que s’ha cruspit progressivament Central, Hispano-Americano i Popular) i el tàndem Bilbao-Vizcaya, que va acabar per engolir la banca pública, absent d’aquelles reunions de lobby. L’altra entitat a la qual ens referíem abans és la Banca March, una firma destinada fonamentalment a la banca privada i que té la família homònima com a màxims accionistes des del moment de la seva fundació, el 1926.
A primera vista, el logotip de l’entitat són tres triangles de color verd, però, en realitat, rere aquestes figures geomètriques s’hi amaga una lletra M majúscula en negatiu, la inicial del cognom familiar. Entre els qui gestionen avui dia el banc ja hi ha la quarta generació, que va accedir als òrgans executius el 2015, en un banc on els màxims accionistes són tots germans: Juan i Carlos March Delgado, amb un terç del capital cadascun d’ells, i Gloria i Leonor March Delgado, que es reparteixen a parts iguals l’altre terç. És molt inusual que una entitat financera de certes dimensions mantingui un accionariat tan concentrat i sense la presència de fons d’inversió estrangers.
El grup financer de la Banca March
L’any 2019, els germans es van poder repartir més de 40 milions d’euros procedents del benefici del banc, tot i que van destinar a reserves la major part del resultat, que va ascendir a uns 165 milions d’euros. Entre els membres del consell d’administració hi trobem un català, Albert Esteve Cruella, que procedeix de la família dels propietaris de la companyia farmacèutica Esteve, on té el càrrec de primer executiu. El grup financer al voltant de la Banca March el completen una companyia d’assegurances, una corredoria i la plataforma Inversis.
És molt inusual que una entitat financera de certes dimensions mantingui un accionariat tan concentrat i sense la presència de fons d’inversió estrangers
Que sigui un banc discret dedicat als grans patrimonis, no vol dir que no hagi participat als balls de fusions i aliances tan habituals a la banca espanyola, perquè precisament als anys 80 va ser uns dels màxims accionistes del Banco Hispano Americano i del Banco Popular, per acabar adquirint el llegendari Banco Urquijo el 1988 per uns 56.000 milions de pessetes (més de 335 milions d’euros). En aquells moments. L’entitat comprada ja es deia Urquijo Unión perquè prèviament havia engolit el català Bankunión. L’operació no va sortir tan bé com els March esperaven i entre finals dels 90 i començaments del segle XXI van desprendre’s de l’Urquijo, que va passar a mans belgues.
En realitat, el poder financer dels March va molt més enllà de la propietat d’aquest petit banc, però això ho veurem properament.