Es queixen aquests dies els hotelers del País Valencià de l’ús dels vaixells com allotjament. Abans ho van fer els de les Illes. Dins de poc, esclataran els de tota la Mediterrània. Diuen que els hi fan la competència perquè venen les habitacions més barates i els turistes s’hi aboquen. Es tracta d’un sistema d’hostatge, com l’hotel, l’apartament turístic, la casa rural o qualsevol de les cinc tipologies d’interior que s’han inventat els francesos: en definitiva, tots formen part de la mateixa categoria de producte, l’allotjament. És la competència.
Els vaixells no estan regulats per la Llei de Turisme de Catalunya, però en un futur no massa llunyà, si compleixen la mateixa normativa que la resta de l’oferta allotjativa, poca gent dubta que s’acabin oferint com una bona alternativa als hotels. La regulació actual els col·loca sota l’autoritat portuària, però en la mesura en què avanci el seu ús turístic, acabaran colant-se entre els articles de la llei de turisme.
Sorprèn aquesta protesta, perquè fa temps que els hotelers s’han acostumat a competir amb altres ofertes potents d’allotjament, com ara els apartaments turístics. Quan se’ls van trobar, al començament, van reaccionar de molt mala gana; ara, se suporten. La competència és dura, però sana, i uns i altres se n’han sortit prou bé. Si la figura de l’hotel manté el seu prestigi urbà i vacacional, podrà sense dubte mesurar-se amb un nou competidor. Quan ells eren emergents, a mitjan segle XIX, les cases d’hostes, els hostals, els bed & breakfast, els càmpings, els lodges i altres formats preexistents també van lluitar contra els hotels moderns, perquè els hi prenien la clientela i cap d’ells ha desaparegut.
Si la figura de l’hotel manté el seu prestigi urbà i vacacional, podrà sense dubte mesurar-se amb un nou competidor
Al Carib, el negoci del lloguer de vaixells porta més de 50 anys. Entre les ofertes engrescadores la més arrelada és la de dormir al port, a algun Cayo a alta mar, tot esperant pescar un gran peix, mentre els taurons ataquen, emulant El Vell i el Mar, de la novel·la de Hemingway. A les estacions nàutiques de París s’ofereixen des de fa molts anys petits creuers per pernoctar sota la Torre Eiffel. Als Jocs Olímpics del 92, van habilitar creuers al port de Barcelona al servei dels visitants, encara que l’aposta no va sortir gens brillant. I entorn de l’1 d’octubre, molts policies que van ser enviats a Catalunya des de la resta de l’Estat per reprimir la situació van ser allotjats en creuers italians inactius; vaja, que anaven a dormir. Hi ha tanta diferència entre aquestes propostes i oferir dormir una o diverses nits flotant? De fet, diverses plataformes hi inviten, amagant-les més o menys, de manera que qualsevol que vulgui pernoctar en un vaixell ho fa des de fa temps.
La fórmula progressarà depenent de si l’estada nocturna es converteix en quelcom memorable, de qualitat, amb els serveis, confortabilitat i preu adequats per competir amb els hotels. Molts dels 20.000 propietaris que han matriculat el seu vaixell d’esbarjo als darrers deu anys a l’Estat espanyol confirmen que es tracta d’una experiència simpàtica.
L’horitzó
Els negocis es poden contemplar des de dues visions. L’estàtica, que cerca conservar el que s’ha rebut de família o s’ha creat per si mateix, platejant estratègies defensives, per tal d’evitar que altres ingressin al mercat o els substitueixin; aquesta estratègia excessivament conservadora condueix sovint a acabar perdent-ho tot quan, com ara, es viu en una etapa de canvi tecnològic radical. I la dinàmica, que consisteix a conservar també, però afegint-hi una dosi important d’innovació. Tot es mou. S’obren enormes oportunitats en el mateix sector, en els perifèrics o més enllà; aprofitar les noves tecnologies i, des de la posició de cadascú, prendre els riscos convenients per obrir-se a nous negocis, a nous clients, a noves ciutats i adquirint una major dimensió, representen l’ADN de la visió empresarial.
Ara no sabem si en deu anys els principals fluxos turístics es continuaran adreçant cap a la Mediterrània, o se n’aniran cap al Cap Nord o es traslladaran cap a l’Atlàntic, o la platja començarà a ser desplaçada com a primera motivació de lleure. Hem gaudit cinc o sis dècades d’un producte nou per un mercat nou, el turisme vacacional, i ara tot es pot girar bruscament. Els fenòmens meteorològics esdevinguts a conseqüència del canvi climàtic, que fa temps s’ha desfermat, obliguen a replantejar de forma radical què fer amb el milió vuit-centes mil places hoteleres que formen part de la patronal CEHAT. Mentre assistim desemparats als canvis radicals d’humor del temps, apareixen un parell d’oportunitats. La primera, aprofitar l’avinentesa per ampliar la temporada en les destinacions i cercar usos alternatius del litoral més enllà de l’estiu. I la segona, probablement la més important, interpretar els escenaris possibles de futur per tal de crear nous negocis aquí i, en altres indrets, expandir-se. L’experiència adquirida pel turisme espanyol en 50 anys li permet això i molt més, com ho han demostrat quinze o vint empreses que s’han globalitzat, molt poques amb seu a Catalunya.
El Comitè Colbert està compost avui dia per 93 firmes, tres quartes parts de les quals són empreses globals
No me’n sé avenir del fet que només siguin quinze o vint. Per les mateixes dates que a Catalunya i Espanya iniciaven el negoci turístic, França començava a lligar la seva marca amb la moda, la gastronomia i el luxe. El Comitè Colbert està compost avui dia per 93 firmes, tres quartes parts de les quals són empreses globals; d’aquells tallerets a marques multinacionals: on s’han quedat els nostres hotelets?
Més que no pas malbaratar esforços en defensar posicions numantines que no condueixen a res, sembla més rendible lluitar per reforçar la posició, però contemplant alhora altres nous negocis i nous territoris. No sigui cas que malgastant energies en temes menors, es perdin les oportunitats del futur, que, com deien Hamel i Prahalad (Competing for the future, 1996), acaben sent les millors i les més rendibles.