Ferran Martínez (Barcelona, 1968, @Ferran13) ha canviat els parquets dels pavellons pels borsaris. Mite del bàsquet català i espanyol, l'exjugador, entre altres, de FC Barcelona, Joventut de Badalona i Panathinaikos d'Atenes, es mou igual de bé en el món financer del que ho feia sota els cèrcols. Assessora esportistes d'elit en la cultura de l'estalvi i conduint-los cap a bones inversions. Des del març de 2014 també presideix Lánzame Capital, a la recerca de bones start-ups on invertir.
Ha publicat quatre llibres, el darrer La alquímia de la prosperidad (Urano, 2014), on transmet la seva experiència com a assessor de grans fortunes aplicada a l'economia domèstica. En aquesta entrevista amb VIAempresa repassa la seva trajectòria professional en un món ple de números, amb l'objectiu de fer-los tan bons com els que tenia sobre la pista.
Vas viure els anys de l'explosió del bàsquet: ressò mediàtic, popularitat, bons contractes, títols, experiència a Grècia... Dins d'aquella bombolla no seria fàcil començar a pensar en l'endemà de les pistes...
No és que estigués pensant contínuament en el dia després, però sí que vaig tenir clar que malgrat ser a l'elit, poc després dels 30 anys s'acaba l'esport professional. A més a més, tenia moltes inquietuds! Sempre m'ha agradat la tecnologia i la programació, i viatjava amb un ordinador personal de l'època per seguir estudiant i estar molt pendent de les inversions. És molt important saber que malgrat tenir una vida molt peculiar (entrenaments, viatges, competicions internacionals, etc.), també teníem la sort de conèixer a molta gent a tot el món, i amb molts d'ells, que ara són executius de multinacionals o presidents de companyies, mantenim relació. L'esport, en realitat, és com una escola de vida.
Els companys de vestidor compartien aquesta preocupació? En parlàveu?
No parlàvem massa d'això, cadascú tenia la seva forma de veure el futur. Alguns relacionats amb les seves marques esportives que els patrocinaven, o amb la mentalitat de ser entrenadors o muntant els seus negocis per quan es retiressin. Vius en un ambient d'entrenaments molt intensos, i una gran pressió per assolir els objectius marcats. Sobre inversions comentàvem coses puntuals, però cadascú sabia quin nivell de vida tenia, i si volia estalviar més o menys.
En quin moment tens clar que et vols dedicar a les finances? Com van ser les primeres inversions?
Mentre jugava tenia clar que una part important del que guanyava era per l'estalvi. Si, per exemple, podia viure amb el 30% del que guanyava, la resta era com si no existís. Per això diversificava molt i invertia cada any en un immoble, un terreny o un local; i també en productes financers de poc risc. De fet, portava la comptabilitat com si fos una empresa! Quan em vaig retirar vaig estudiar un MBA a la vegada que treballava a una companyia de màrqueting del grup MediaPro (Media Sports Marketing), i vaig començar el projecte d'Sports & Entertainment al banc suís UBS.
Quina trajectòria has seguit un cop acabada la carrera esportiva?
Arran d'una inversió que no va anar bé per la punxada de la bombolla tecnològica vaig estudiar Anàlisi Financera i Renda Variable al Centre d'Estudis Financers (CEF) per intentar recuperar las pèrdues. Em vaig formar per poder negociar amb els analistes d'un banc i poder-los parlar de tu a tu, i els vaig donar instruccions perquè executessin las meves ordres d'inversió.
Com va anar?
Entendre i saber com invertir et permet tenir el control de tot. Va anar molt bé i vaig recuperar el que havia perdut. A més, a banda de Media Sports, on vaig aprendre molt sobre la visió del màrqueting estratègic, a UBS es va crear una unitat especialitzada en esportistes d'elit i gent del món de l'entertainment.
També vas crear els teus propis negocis...
Sí, en paral·lel també vaig muntar una empresa de representació esportiva (Global Sports Advisors) amb quatre socis més: tres agents FIFA i un exjugador de bàsquet, el Manel Bosch. I també una consultora, Leaders Factory, amb els esportistes Jordi Villacampa, Natalia Via Dufresne i Jordi Sans, on juntament amb un consultor en recursos humans fèiem xerrades de lideratge per a empreses. A més, vaig dirigir posteriorment la unitat Sports & Entertainment a Banca Privada de Banc Sabadell.
Què n'has extret de tota aquesta experiència?
Tot aquest bagatge fa que tingui una visió molt global del món financer i de les inversions. En aquest món la confiança és el factor clau. La crisi i la incertesa fan que encara sigui més determinant actuar amb ètica, transparència i coneixent molt bé els riscos.
Has assessorat esportistes d'elit en les seves finances. Podem saber qui són? El fet d'haver estat esportista professional et dóna un plus de credibilitat davant seu?
Segueixo fent aquesta feina, que m'encanta. Com és obvi, no puc dir el nom de cap d'ells, però el factor clau, com deia, és la confiança. Els esportistes tenen una vida professional molt curta, i els que destaquen més, amb ingressos alts en un període molt concentrat de la seva vida. A més a més, l'entorn que viuen és complicat, ja que no tenen ni temps ni coneixements per estar pendents d'inversions. El fet d'haver estat un esportista com ells fa que entengui perfectament com pensen, em puc posar a la seva pell.
Com t'hi poses en contacte?
En aquest món ens coneixem tots: representants, mànagers, presidents de clubs, directius... Per mi el més important és tenir el contacte directe, explicar-ho tot molt bé i, en la mesura del possible, intentar que es formin mínimament. Com que són molt coneguts, tothom intenta fer negocis amb ells, és un cercle de difícil accés si no tens la seva confiança. En això, el fet d'haver jugat i seguir relacionat amb el món de l'esport des de dins és important. El que funciona millor és el 'boca-orella'.
En general, creus que els esportistes d'elit tenen al cap que la carrera esportiva és curta i l'aixeta dels ingressos deixarà de rajar?
És normal que en un moment puntual pensin en això, però quan són molt joves estan tan concentrats en la seva activitat que no ho visualitzen. El més important és fixar una quantitat, un percentatge com si fos un pressupost amb el que poden tenir el nivell de vida necessari. Es tracta d'intentar tenir la major capacitat d'estalvi possible, no invertir en coses que no s'entenguin i, sobretot, tenir un bon entorn al voltant. Per poder estalviar s'ha de ser disciplinat, ser conscient que per molt que es guanyi, quan els ingressos cauen els estalvis no duren indefinidament.
N'hi ha gaires que acabin arruïnats? Com és possible?
Segons un estudi, més de la meitat tenen problemes econòmics als pocs anys de retirar-se. Com passa també en la vida 'real', unes males inversions, o que algú els ha enganyat, fa que el que havien previst no surti bé. Com que ja no tenen ingressos alts com quan estaven en actiu, entren en una espiral complicada. És difícil baixar el ritme de vida si l'has apujat molt quan jugaves.
Ara presideixes Lánzame, on busqueu start-ups on invertir. Com saps que et trobes davant d'una bona inversió?
Hem detectat que hi ha moltes ganes d'invertir en empreses que tinguin molt potencial de creixement, però som conscients que són inversions de risc ja que estan en una fase inicial, tot i que ja facturen. A Lánzame sempre coinvertim en tots els projectes que proposem (prèviament els quatre socis que formem part de Lánzame analitzem la companyia i decidim per unanimitat si és interessant); i això dóna seguretat a l'inversor. Entrem a formar part de l'accionariat de les companyies participades, i el més interessant és que es pot invertir a partir de 1.000 euros. Per tant, si es diversifica són operacions amb un alt valor afegit a las que tothom hi té accés. Apostem pel talent dels emprenedors, i quan detectem una start-up interessant reunim els nostres clients i l'empresa fa una presentació. És el 'Lánzame Day', perquè expliquin el seu projecte i el potencial que té. A partir d'aquí cadascú decideix si vol invertir o no, i nosaltres fem tot el seguiment i la transmissió d'informació a l'inversor.
Eric Schmidt, de Google, deia fa poc que el 75% de les noves feines a Espanya seran en start-ups. No hi ha perill d'una bombolla com la del '.com'?
És una frase interessant, potser exagerada, però que indica el canvi de model econòmic i productiu al qual ens enfrontem. No crec que es pugui comparar la bombolla de les '.com' amb les start-ups. Igual que tampoc es podria comparar amb la del sector immobiliari. Està clar que tot està canviant a una gran velocitat i que la creativitat i el talent, sumat a la tecnologia i la nova mentalitat de la gent, fa que neixin empreses que fins fa poc havien de marxar als Estats Units o altres països per poder avançar davant la falta d'oportunitats que hi havia aquí. Però cada vegada més Barcelona s'està convertint en un nou punt de trobada per a la investigació i la creativitat, i hem de posar la eines perquè puguem ser-ne una referència.