Els diners en efectiu són uns diners menys controlables que els diners bancaris. Per això, a poc a poc, tots els governs, o pràcticament tots, avancen cap a l'eliminació dels diners en efectiu. Ara, a Espanya, tots els pagaments en efectiu de més de mil euros seran notificats a Hisenda, tal i com es va publicar al BOE el 10 de juliol de 2021.
On ens porta aquesta mesura?
Segons Antoni Bisquert, vicepresident de la Comissió d'Economia Financera del Col·legi d'Economistes de Catalunya, aquest procés ens porta a una bancarització total de l'economia i, per tant, un control absolut per part de l'Estat sobre els moviments econòmics que efectuen persones i empreses, a través de la informació facilitada pel sistema financer. Tots els pagaments s’hauran de fer mitjançant targetes de dèbit o crèdit, transferències o altres mitjans electrònics. "Per als Estats comportaria un important estalvi provinent de no haver d'emetre bitllets i monedes, a més de no haver de fer-ne manteniment i gestió", afegeix Bisquert.
No només això, segons la llei de mesures en prevenció i lluita contra el frau fiscal, a aquells que excedeixin aquest límit, Hisenda els pot sancionar amb una multa equivalent al 25% d'aquest pagament en efectiu, tot i que els diners en efectiu, són diners de curs legal.
BCE: "Aquest límit del pagament en efectiu redueix la capacitat dels pagadors de fer servir bitllets en euros i la llibertat dels ciutadans per escollir el mitjà de pagament"
La mesura preocupa tants a la resta de països de la zona euro com a les seves institucions. Així, el Banc Central Europeu (BCE), que evidentment també té interessos a eliminar els diners en efectiu, considera, d’acord amb el dictamen emès el 15 de març d'aquest any 2022, “desproporcionat reduir a mil euros el límit del pagament en efectiu en les operacions en què alguna de les parts actua en qualitat d'empresari o professional. Aquesta reducció té efectes adversos no desitjats en la condició de curs legal dels bitllets en euros. Aquest límit del pagament en efectiu redueix, significativament, la capacitat dels pagadors de fer servir bitllets en euros i la llibertat dels ciutadans per escollir el mitjà de pagament".
La mesura, expliquen els experts, planteja el risc d'augmentar la dependència ciutadana del sistema bancari. Un sistema que, a més, és oligopolístic; no hi ha llibertat d'entrada. Per crear un banc cal obtenir una llicència bancària, i aquesta és molt difícil d'aconseguir. Els pocs operadors bancaris que hi ha són els que hi haurà, i no es veuen amenaçats per la pressió de futures entrades que els facin la competència.
Bisquert considera que caldria preveure que la banca no pogués aplicar tipus d'interès negatius als comptes (cobrar per tenir dipositats diners), com ha passat arran que els Bancs Centrals apliquessin tipus d'interès d'intervenció negatius per activar l'economia, per tal que el ciutadà no vegi condicionat el seu dia a dia per les influències que ambdues institucions (govern i banc) exerceixin sobre ell.
Bisquert: "Seria lògic disposar de la gratuïtat d'aquests serveis perquè no té cap altra alternativa"
De fet, caldria establir un marc legal que evités abusos per part de la banca i que garantís que tothom podrà ser titular d'un compte bancari i els serveis associats amb condicions regulades. Seria "lògic disposar de la gratuïtat d'aquests serveis perquè no té cap altra alternativa", afirma Bisquert.
Elisabet Ruiz, professora dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC, considera que el que persegueix l'Estat és donar suport a una banca, que té uns costos d'estructura, arran de tenir uns tipus d'interès molt baixos i la situació que estem vivint, molt elevats i que han provocat el tancament de les oficines i l'acomiadament de personal. “Ha anat molt bé la pandèmia per reduir-los. No hi ha hagut cap impediment perquè ha estat molt raonat i era molt fàcil fer-ho. La pandèmia ha ajudat la banca a accelerar aquest procés”, considera Ruiz.
Ruiz: "La pandèmia ha ajudat la banca a accelerar aquest procés”
Preguntat per l'exposició dels ciutadans al sistema financer i si l'Estat hauria d'elevar les garanties, Bisquert creu que “seria un tema complex tenint en compte el volum d'estalvi de famílies i tresoreries de les empreses. Potser excediria la capacitat financera dels Estats”. En qualsevol cas, considera que caldria reforçar la vigilància de la solvència de les entitats financeres per evitar situacions de fallida, tal com va passar amb la crisi del 2008.
D'altra banda, davant de situacions d'alarma financera no es podria retirar efectiu per mantenir-lo als domicilis particulars, i s'hauria de valorar que una caiguda de la xarxa comportaria paralitzar tota mena de pagaments i, a més, “caldria reforçar la seguretat davant de ciberatacs”, conclou Bisquert.
L'economia submergida, el gran deure d'Espanya
L'economia submergida ha caracteritzat Espanya des dels anys setanta. El país ha registrat des de llavors taxes d'activitats no declarades molt per sobre dels seus socis europeus, equivalents al voltant d'un 20% de tot el producte interior brut (PIB), davant del 13% de mitjana de la UE, segons un informe de l'FMI.
Aparentment, l'augment dels pagaments amb targeta, la prohibició de fer transaccions en metàl·lic de més de 1.000 euros i la negativa de molts treballadors a treballar a l'ombra estarien provocant un canvi de tendència.
Ruiz: "A la gent immigrant que arriba aquí, els primers dos anys no se'ls pot fer papers. És un hàndicap"
Però l'economia submergida continua sent el dia a dia, i la forma de vida, per a milers de treballadors al país. Sobretot, a les regions més empobrides i als sectors més precaris. "La gent immigrant que arriba aquí, els primers dos anys, no se'ls pot fer papers, encara que volguessis no els pots donar d'alta. És un hàndicap", explica Ruiz.
La no existència d'efectiu afectaria especialment les persones amb més risc d'exclusió social (sense sostre, immigrants, etc.) que difícilment poden ser titulars de comptes bancaris en les condicions actuals i als quals no se'ls podria retribuir tasques que fan, sovint sense contracte laboral i cobrant en efectiu, com detalla Bisquert.
D'aquesta manera, per a l'expert no hi ha dubte que "els governs tindran més capacitat de controlar l'economia submergida i altres activitats delictives", tot i que hauran d'establir com controlar els pagaments amb criptomonedes o altres sistemes de pagament pensats per evitar el control (intercanvis per exemple o utilitzar l'or com a moneda).
Bisquert: "Els governs tindran més capacitat de controlar l'economia submergida i altres activitats delictives"
Tot i això, és difícil mesurar quins poden ser els costos afegits d'aquesta mesura per a una economia submergida que veurà incrementar els costos fiscals en aflorar part dels seus ingressos. Sens dubte, els ingressos per impostos i contribucions a la seguretat social augmentaran en dificultar l'evasió fiscal i perquè comportarà moltes dificultats tenir personal sense contracte laboral, que cobren en efectiu i que no es declaren a efectes impositius.
Pel costat empresarial, si es parteix del fet que totes les empreses compleixen les seves obligacions comptables i fiscals, no hi hauria d'haver afectació. Pel que fa als assalariats menys, ja que els seus ingressos els declaren directament les empreses que els han contractat i que efectua retencions a compte de l'IRPF (en el cas d'Espanya), explica Bisquert. Ruiz, per part seva, veu difícil que canviï la importància de l'economia submergida mentre sigui possible pagar en efectiu. "Penso que sempre hi haurà pagaments alternatius. Sempre apareixen formes en què es puguin enviar diners sense que hagi de passar per un compte corrent. De fet, cada cop n'hi ha més”.
Ruiz: "Sempre hi haurà pagaments alternatius"
Per tant, sembla que la mesura del govern de limitar els pagaments en efectiu, busca, d'una banda, augmentar el control sobre la totalitat dels recursos a l'abast dels ciutadans i, de l'altra, donar un cop de mà a les entitats bancàries que, malgrat el nou impost, no fan més que acumular poder a costa dels ciutadans.
Quan tota la maquinària de l'estat s'orienta a un únic propòsit: extreure tots els recursos possibles del ciutadà, cal fiscalitzar completament aquest ciutadà. I, per tant, aquell estat obsessionat a maximitzar la seva recaptació impositiva a costa dels ciutadans, és un estat on la llibertat es va pansint.