Si tothom compra a la Xina, sens dubte tothom s'haurà vist afectat per les múltiples incidències que han anat interrompent dràsticament les cadenes de subministrament al voltant del planeta, oi? I, per tant, això vol dir que molts empresaris i directius s'estaran plantejant abandonar la idea que la llunyana Xina representa la panacea per a qui busqui competitivitat, correcte?
Anem per parts. Sí, sens dubte, qui es dediqui a activitats comercials o industrials a escala internacional s'haurà vist molt afectat per un o més dels factors que a hores d'ara tots coneixem: la pandèmia, l'augment dels costos de transport, la manca de matèries primeres, components i/o productes acabats, etc. A qui tingui una activitat mínimament relacionada amb tot això, li haurà semblat la tempesta perfecta. I no s'equivoca gaire, ja que és una situació sense precedents.
I es tracta, a més, d'un escenari que requereix acció: hi ha matèries primeres (liti per a bateries de cotxes elèctrics, per exemple) i components (microprocessadors, per exemple) la situació actual dels quals ha obligat els governs occidentals a prendre cartes a l’assumpte. Tant Europa com els EUA depenen senzillament massa de fonts externes per sentir-se, estratègicament parlant, 'còmodes' amb els subministraments d'alguns productes/matèries. És per això que, tant a Brussel·les com a Washington DC, s'han desenvolupat i s'estan implementant plans d'actuació tan dràstics com costosos per poder reconduir aquests desajustos potencialment molt perjudicials per a les indústries i, en general, els mercats i el públic a Occident .
Per a la majoria dels productes que comprem en grans quantitats, potser treure la carta del reshoring o, com a mínim, el nearshoring, no sembla gaire pràctic
Però també hem de ser realistes: per a la immensa majoria dels productes que comprem en grans quantitats, transportats en vaixells portacontenidors gegantins, potser treure la carta del reshoring (recuperar la producció cap als països on es consumeix, en aquest cas els mercats occidentals) o, com a mínim, el nearshoring (no portar-la a casa, però portar-la a zones properes com, en el cas d'Espanya, Europa de l'Est, Turquia o el Marroc) no sembla gaire pràctic, ni realista, ni... competitiu.
Durant un seminari ofert en el context d'un esdeveniment recent d'AERCE (Associació Espanyola de Professionals de Compres, Contractació i Aprovisionaments), vaig poder fer una enquesta senzilla (encara que, sens dubte, amb un valor estadístic modest): davant la pregunta de qui comprava actualment a la Xina, la gairebé totalitat dels aproximadament 150 assistents van aixecar la mà. Gairebé tots la van tornar a aixecar, novament, quan els vaig preguntar quants havien tingut dificultats amb aquestes compres durant els darrers anys. Va ser en indagar sobre quants professionals de les compres presents havien estat provant mercats alternatius per als seus aprovisionaments a la Xina quan només un 15 o un 20% van contestar de manera afirmativa. Per acabar, en preguntar a aquest col·lectiu més reduït quants d'ells havien tingut èxit amb aquestes iniciatives desviadores… ja poques mans seguien enlaire.
Insisteixo en la reduïda validesa estadística de l'enquesta, però és inevitable veure-hi reflectida una realitat d'alguna manera. Efectivament, la Xina és molt lluny, i això fa que els costos de transport (ja no tan alts com fa un any, però encara molt superiors a l'any 2019) siguin un obstacle real per a diversos productes o, fins i tot, sectors. Les fortes pujades dels costos de la mà d'obra a la Xina des de principis del segle XXI també són un repte per a molts compradors (tot i que en general solen anar acompanyades d’augments a la productivitat industrial local). A més, la política de COVID Zero implementada amb mà dura pel govern xinès ha tingut un impacte (i podrà continuar tenint-lo durant, almenys, la resta del 2022) sense precedents a les cadenes de subministrament nacionals i internacionals. Un altre factor que cal tenir en compte és el possible creixent col·lectiu d'empresaris i directius occidentals amb dubtes de caràcter polític sobre l'assertivitat del govern xinès a escala regional i global.
Però res d'això no canviarà – almenys a curt i fins i tot mitjà termini – que, al llarg de les darreres dècades, s'ha desenvolupat a la Xina una activitat industrial mai vista, creant el concepte a què fem referència al títol d'aquest article: la 'fàbrica del món'. Als lectors que no hagin estat mai a la Xina potser els costarà imaginar l'escala del que això vol dir, però un simple viatge virtual per portals com Alibaba.com ja permet fer-se una idea de dues de les principals característiques de la indústria del gegant asiàtic: primer, que hi ha fàbriques a la Xina per a pràcticament tot el que un es pugui imaginar (gairebé qualsevol article de consum o qualsevol component o subconjunt); i, en segon lloc, que no és que hi hagi un parell o tres de fàbriques per producte, sinó que poden haver-hi literalment centenars o fins i tot milers de fàbriques competint entre elles, produint articles semblants dirigits a segments de mercat similars.
Un sol mercat capaç de reemplaçar l'oferta industrial de la Xina, evidentment, no existeix
Per descomptat, hi ha sectors que s'han anat desplaçant de mica en mica cap a altres països, com ara el tèxtil i part del de l'electrònica, que se n'han anat parcialment cap a Bangladesh o Vietnam, respectivament (sovint de la mà d'empresaris xinesos). Tot i això, la realitat és que la capacitat industrial (i la mida del mateix mercat xinès) i la innata competitivitat i assertivitat comercial de l'empresari xinès fan preveure que els mercats alternatius no ho tindran fàcil per prendre el relleu manufacturer de la Xina. Però aleshores, quines seran les alternatives de què disposen les empreses occidentals?
D'entrada, un sol mercat capaç de reemplaçar l'oferta industrial de la Xina, evidentment, no existeix, cosa que ens obliga a fer una anàlisi que, efectuada detalladament, sens dubte sortiria de l'àmbit del present article. Per al tèxtil ja he esmentat Bangladesh, país que ha anat escalant fortament als rànquings de renda per càpita gràcies al desenvolupament de la seva indústria de roba i articles relacionats. També bona part del Sud-est Asiàtic ofereix igualment clars avantatges que, de fet, ja estan sent aprofitats per les grans multinacionals. Més properes a Europa, tant Turquia com el Marroc (i, per què no, part de l'Àfrica subsahariana) tenen totes les cartes per emportar-se un tros del pastís que la Xina de mica en mica haurà d'abandonar en la producció de tèxtil.
Per a productes de més valor afegit (inclòs, però no limitat al sector de l'electrònica) altres països del Sud-est Asiàtic i d'Europa de l'Est són bons candidats, però la distància (i, per tant, el cost de transport) i l'augment de costos (salarials i altres) són, respectivament, seriosos obstacles per a un enlairament a gran escala. L'Índia també es posiciona com una alternativa amb gran potencial, però la seva pròpia complexitat política i burocràtica és un dels factors que fan que aquest mateix potencial encara no s'hagi materialitzat plenament.
I així podríem seguir per arribar a la conclusió que sí, la Xina va perdent competitivitat (o atractiu?) com a mercat prioritari per a la fabricació de la immensa majoria dels articles que utilitzem diàriament (i els seus respectius components i subconjunts). Però, com hem vist, la realitat és que, a curt i mitjà termini, la Xina continuarà sent la 'fàbrica del món', i més una vegada es tranquil·litzin les aigües turbulentes que tant afecten actualment els mercats internacionals.