Fa dos anys vaig veure un dels arbres més grans de la meva vida, i fa uns dies l’he visitat de nou. És un arbre amb unes arrels particulars que s’amaguen, però també es deixen entreveure una mica en la superfície, d’una manera bastant poètica, que recorda que, potser, l’arbre té un punt al mig des d’on surten unes arrels cap amunt i unes altres cap avall. No tinc ni la més remota idea de quin tipus d’arbre és, però l’admiro i trobo que és una de les coses més boniques que he tingut mai davant.
És relativament fàcil generar metàfores filosòfiques relacionades amb els arbres. De fet, moltes persones ho han fet al llarg de la història: des d’Aristòtil, a la seva Història dels Animals, on fa una classificació exhaustiva de les espècies vegetals i animals del regne natural, fins als naturalistes com Henry David Thoreau, Arne Naess, o les ecofeministes com Vandana Shiva o Yayo Herrero. La comparació dels arbres amb els processos de la vida, com a expressió de la saviesa inherent de la natura per organitzar-se i desenvolupar-se de manera autònoma, o com a presència que transcendeix la seva utilitat immediata, ha estat una idea recurrent a la filosofia. Per exemple, Martin Heidegger, a Ser i Temps, ofereix una reflexió especialment bella que relaciona els arbres amb l’essència mateixa de la natura. També Baruch Spinoza, a la seva Ètica, expressa que els arbres són un exemple fantàstic de la seva teoria monista, on tot forma part d’un mateix sistema i la natura és una expressió de la substància divina.
La metàfora dels arbres no ha arribat a les empreses, i quan ho ha fet ha estat més aviat de manera estètica o superficial
Fora del nostre marc occidental, també hi ha hagut moltes altres persones que han reflexionat sobre els arbres. Lao Tse, fundador del taoisme, introdueix la idea del wu wei (que es tradueix com a acció sense esforç) i posa els arbres com a exemples de models que mostren aquest flux de la vida en harmonia amb el flux de la natura. Vandana Shiva, filòsofa i activista índia, com a part del moviment de l’ecofeminisme, també expressa en obres com Staying Alive: Women, Ecology, and Development que els arbres són elements naturals amb drets inherents i significats molt rellevants per a la vida en les cultures ancestrals. Per a aquestes cultures, els arbres no només són símbols de l’equilibri entre natura i cultura, sinó també exemples poderosos de la lluita contra el capitalisme que oprimeix la natura.
D’alguna manera, la metàfora dels arbres no ha arribat a les empreses, i quan ho ha fet ha estat més aviat de manera estètica o superficial. Els arbres, amb les arrels, el tronc, les branques, els fruits i les fulles, representen clarament com un sistema ha de tenir diferents funcions connectades per una mateixa entitat, cadascuna amb el seu rol però orientada cap a una sola missió: preservar la vida en connexió amb la natura.
Els arbres creixen, però ho fan en funció de les seves necessitats, no per competir amb els altres arbres. Els arbres donen fruits per alimentar els animals de la zona, a qui també donen aixopluc si tenen prou espai. Hi ha molts tipus d’arbres diferents, però tots tenen una funció no només per a ells mateixos, sinó també per al seu entorn. Per no parlar de la solidesa amb què els arbres creixen i es desenvolupen, convertint-se en organismes forts i estables que poden perdurar fins i tot durant segles. Si pensem en les empreses com a arbres, hi ha moltes lliçons que podem extreure i moltes males dinàmiques que podem corregir. Entendre que són ecosistemes que han d’estar lligats al seu entorn, proveir però també adaptar-se als canvis, ser resilients però contundents amb els seus valors, i estar connectades en totes les seves funcions. Si estan ben gestionades, poden perseverar durant molts i molts anys.
Hi ha molts tipus d’arbres diferents, però tots tenen una funció no només per a ells mateixos, sinó també per al seu entorn
Torno a fer una pausa i m’assec a l’ombra de l’arbre, sospitosament mil·lenari. Me’l miro i analitzo com les seves arrels exteriors han creat un espai perfecte per seure-hi. No ho faig, perquè sé que, probablement, està protegit. Al voltant de les arrels que donen a la terrassa, hi ha organitzat un petit escenari on, a l’estiu, es fan funcions de teatre a l’aire lliure. M’assec a la punta i miro l’arbre una bona estona. El jardiner s’acosta i em diu: “És bonic, oi?”. Li dic que sí, i el mirem junts. “Hem d’estar agraïts de tenir testimonis de quan tot això no era ni tan sols un teatre”, em diu. Li somric tímidament i assenteixo amb el cap. Realment, els arbres són organismes impressionants.