És tradicional a casa nostra, a Catalunya, que quan han de menester diners les empreses confonguin la necessitat transitòria amb la necessitat estructural. Quan es requereixen diners per superar un període relativament curt, el més normal és acudir a un banc. Se n’obté un préstec i avall. Ara bé, la idiosincràsia catalana porta a fer servir aquest mecanisme per solucionar necessitats estructurals de capital, de capital social, vull dir. En definitiva, fem servir un mètode que no toca. Els motius? Diversos, però no estan deslligats de les obsessions típiques catalanes: no voler compartir l’empresa amb ningú. Perquè el més natural, en cas de necessitat de capital, seria buscar un soci. Permanent o temporal.
En general, quan un empresari vol créixer -construir noves instal·lacions, establir acords d’expansió, etc.- ha de plantejar-se un increment de capital. Bàsicament hi ha tres maneres. Amb recursos propis, el que significa no haver distribuït beneficis i anar guardant aquests diners per fer caixa. La segona opció consisteix a buscar un soci que aporti capital. La tercera -la menys desitjable- consisteix a demanar un préstec bancari que, com he dit, és la manera més habitual dins del món empresarial petit i mitjà català. Com que a Catalunya a l’empresari petit i mitjà li agrada, en general, distribuir beneficis -ha de “comprar-li el pis a la filla”, per dir-ho ras i curt- i no li agrada compartir res amb tercers, l’abús de l’ús del préstec bancari ha esdevingut un clàssic.
Aquest vici -que a casa nostra esdevé una caricatura- és un fet bastant habitual a tota Europa. Amb la diferència que a la majoria de països de la Unió Europea (UE) hi ha competència bancària interna, mentre que a Espanya no -ens la vam carregar, especialment els catalans-. I, aleshores, la pregunta que salta immediatament és: que potser a la UE no hi ha prou diners disponibles per invertir en empreses? Perquè sovint s'apel·la als bancs diners privats i, n'hi ha, en excés.
Com que a Catalunya a l’empresari petit i mitjà li agrada, en general, distribuir beneficis i no li agrada compartir res amb tercers, l’abús de l’ús del préstec bancari ha esdevingut un clàssic
L’any 2022 els estalvis de particulars a la UE era de 1.390 mil milions (1.390.000.000.000) d’euros mentre que als Estats Units era de 840.000 milions d’euros. Per contra, el rendiment, en valor absolut, que els estalviadors americans van rebre d’aquests diners fou molt superior als rebuts a Europa. I aquest fet convé no menystenir-lo, ja que aquest rendiment forma part del creixement del PIB. El creixement econòmic dels Estats Units va tenir lloc, en bona part, al rendiment que aquests 840.000 milions van generar. Podríem dir que la UE no sap, o no pot, optimitzar l’ús de l’enorme capacitat financera que té, la més gran del món. El fet causa disfuncions, ja que aquesta mancança d’agilitat financera afecta a la productivitat (cal recordar que part de la productivitat prové d’una inversió important en capital).
Abans deia que els catalans tendim en excés a acudir als bancs per finançar necessitats de capital a llarg termini. Però, és clar, altrament quina és l'alternativa pràctica? No hi ha un bon mercat de fons d’inversió professionalitzats que entenguin de l’ofici de l’empresa que necessita capital. Els bancs espanyols, fora del mercat hipotecari, no tenen ni idea de com funcionen les empreses. Hi ha llarg historial de bancs entrant en consells d’administració que han aconseguit enfonsar-ho tot. A més, la regulació de la banca està encara fragmentada a la UE.
Si els milers de bancs existents a la Unió poguessin treballar en tot el territori, sense les traves burocràtiques dels estats -que exigeixen diferents rasers per mesurar el risc- la cosa se suavitzaria. A la UE hi ha bancs, petits però molt eficients, que podrien invertir en empreses innovadores d’altres estats membres, tenen mecanismes i coneixement per transferir, de manera segura i fiable, el deute a institucions subsidiàries.
No hi ha un bon mercat de fons d’inversió professionalitzats que entenguin de l’ofici de l’empresa que necessita capital
Però les mancances en inversions no només són privades. L’estímul de molts sectors -especialment els lligats a la nova economia- requereix infraestructures que els estats no poden abordar. Què li costa a l’economia europea -especialment als fabricants de cotxes- el fet de no tenir carregadors de vehicles elèctrics a cada benzinera? Aquesta és una feina que només l’estímul públic pot fer arrencar. I això necessita poder endeutar-se a escala europea i col·locar bons (lletres del tresor o qualsevol nom que se li vulgui donar). És a dir, emetre deute on els garants, els responsables finals del seu retorn sigui la UE en el seu conjunt. Els diners per comprar-los hi són (recordin, 1.390 mil milions de diners estalviats!) i tothom voldria rebre més interessos pels seus estalvis. Val a dir que aquest mecanisme requereix una enorme confiança en la bona governança dels estats membres i, com es poden imaginar, no és fàcil confiar en un país on es practica la corrupció fins i tot en les mascaretes que ens ha pagat la UE, i que institucionalment vessa de dalt a baix -un rei emèrit fugat de la fiscalitat espanyola-.
En definitiva, els recursos hi són. El que manca és la interferència dels estats membres de la UE. Uns per inconsciència i mirada a curt. Altres per desconfiança en alguns dels altres socis. En qualsevol cas, només una Comissió Europea forta, que plantegi els termes en la cruesa que la situació requereix, sembla l’única sortida a un problema que afecta especialment els catalans, com a europeus que som. Com sempre, la solució als nostres problemes no vindrà mai del sud ni de ponent. Aquest principi hauríem de portar-lo imprès en lletres de motlle. De fet, és l’únic tatuatge que personalment, en cas de necessitat, estaria disposat a fer-me.