A Catalunya, tothom coincideix, amb la boca més o menys petita, que l’acord entre ERC i el PSC i el PSOE sobre el nou finançament és, sobre el paper, més bo del que es podia esperar.
Incredulitat generalitzada
La incredulitat sobre el seu compliment és gairebé igual de generalitzada. Els uns per l’escassa fiabilitat que han mostrat tots els governs espanyols en acords anteriors, començant pels del mateix Pedro Sánchez. Recordem que per arribar a l'actual acord de finançament es va haver d’obrir prèviament una carpeta “zero” per implementar acords que provenien de l’inici d’aquesta mateixa legislatura o d’anteriors i tot, com les beques. L’acord, a més, tot i l’elevat nivell de detall aconseguit, deixa encara moltes qüestions obertes a futures negociacions entre un govern espanyol del PSOE i un govern català en mans del PSC.
Una altra font de dubtes prové de l’habitual boicot dels aparells de l’Estat a qualsevol acord que pugui beneficiar Catalunya. Ja hem sentit amenaces de recórrer als tribunals, sabem de l’oposició del sindicat d’inspectors fiscals -que veurien disminuir el seu poder a Catalunya-, per no parlar de les comunitats autònomes que presumptament perdrien ingressos si Catalunya surt del règim comú de finançament.
Venen a dir que l’Estat tal com el coneixem és inviable sense el drenatge -o l’espoli- dels recursos catalans
N’hi ha d’altres que sostenen que el compliment del qual diu l’acord de finançament és impossible de materialitzar-se si l’Estat no aporta molts més recursos al finançament de les comunitats en general. I, per tant, si no apuja la pressió fiscal o disminueix els serveis propis o les inversions. Venen a dir que l’Estat tal com el coneixem és inviable sense el drenatge -o l’espoli- dels recursos catalans. Tot plegat, fa témer a molts que tot quedi en no res, o en ben poca cosa. Sobretot si canvia el color dels estadants a la Moncloa.
Ja n'hi ha hagut alguns que s’han atrevit a fer estimacions de l’augment de recursos per al Govern de Catalunya. Uns per magnificar-los i demostrar-ne la inviabilitat i els altres per minimitzar-los i demostrar el contrari. Entre 6.000 i 13.300 milions d'euros. Un ventall massa ampli per a ser prou acurat.
L'infrafinançament de Catalunya porta encoberta l'alça de la pressió fiscal sobre la renda
Com dèiem, a Catalunya l’acord s’ha rebut amb dosis similars de satisfacció i de desconfiança. Silenci oficial dels sindicats i de les grans entitats empresarials, amb l’excepció de Pimec, que s’hi ha mostrat totalment favorable. Sembla que el que més cou als empresaris és que l’acord no preveu cap rebaixa de pressió fiscal -eliminació dels impostos de successions i de patrimoni. I el que és més important: no es preveu deflactar els trams de l’IRPF, ara significativament afectats per la inflació. Això vol dir, simplement, un augment efectiu de la pressió fiscal sobre les rendes declarades sense els costos polítics que una mesura explícita comporta.
Sembla que el que més cou als empresaris és que l’acord no preveu cap rebaixa de pressió fiscal
Recordem que les comunitats autònomes governades pel PP van encetar aquesta deflactació per als ingressos en renda del 2021 i que les controlades pel PSOE i el País Basc s’hi van anar afegint. Catalunya és de les poques que ha mantingut els límits anteriors. Si la inflació acumulada en el període 2021-2023 suma un 14,6% a Catalunya i els salaris bruts ho han fet en un 12,6%, no només s’han perdut dos punts de poder adquisitiu, sinó que la pressió fiscal efectiva ha augmentat en aquest 12,6% que compensava parcialment l’augment de preus al consum. Això pel que fa al 50% del tram autonòmic de l’IRPF.
L’Estat ha actuat de forma similar fins ara. Els pressupostos finalment no aprovats per al 2024 preveien una deflactació per a les rendes obtingudes aquest mateix any per a totes aquelles que no superaven els 35.000 euros anuals. Els pressupostos de la Generalitat feien per primer cop uns retocs similars per al tram autonòmic. Ni els pressupostos dels uns ni els dels altres s’han aprovat. Veurem si d’aquí a final d’any s’aprova d’alguna manera la deflactació en un lloc o altre.
En tot cas, és inqüestionable que l’infrafinançament del govern de Catalunya ens ha portat a suportar, també en termes d’IRPF, una pressió fiscal més elevada. Una anomalia que sembla evident i que, si el finançament millor, caldria corregir, diguin el que diguin els acords signats.
40 anys de transferències interterritorials sense efecte en els nivells de desenvolupament
L'acord obvia cap referència al dèficit fiscal de Catalunya que, segons les darreres estimacions de la Generalitat arribaria als 20.800 milions d'euros anuals per al 2020 i als 22.000 milions per al 2021. El dèficit es manté estable en el temps -mani qui mani a Espanya- al voltant del 8% del PIB. Des de Madrid sempre s'ha qüestionat la metodologia que empra la Generalitat i, si han fet algun càlcul, aquest era substancialment inferior. Ha destacat per la seva bel·ligerància la fundació Fedea, impulsada en el seu moment pel Banc d'Espanya i finançada per la gran banca i moltes de les empreses de l'Ibex-35, Fedea va ser en el seu moment una pedrera de dirigents i oracle econòmic per C's.
Des de Galícia s'han afanyat a calcular quant els costaria l'eufemística "sortida de Catalunya del sistema general de finançament": 444 milions d'euros anuals
Des d'Espanya, especialment des de les comunitats més afavorides pel repartiment de recursos autonòmics, sempre s'ha enarborat el principi que els ciutadans han de rebre un nivell equivalent de serveis públics independentment d'on resideixin. I, això no es fa mai explícit, al marge de la riquesa que generin, és a dir, dels impostos que aportin.
Des de Galícia, una de les comunitats més afavorides juntament amb Extremadura, Cantàbria i La Rioja, s'han afanyat a calcular quant els costaria l'eufemística "sortida de Catalunya del sistema general de finançament": 444 milions d'euros anuals. No han explicat com ho han calculat, però aquest import seria el resultat del dèficit fiscal total de Catalunya aplicat només a una sola comunitat.
La teoria subjacent era que aquesta igualació de serveis públics rebuts i de recursos obtinguts per les respectives comunitats autònomes contribuiria a disminuir les diferències de riquesa generades per cada comunitat. Tanmateix, i com passa a d'altres estats regionalitzats, aquesta teoria de la igualació no es compleix pas i, en molts casos, i després de 40 anys de polítiques redistributives entre comunitats autònomes, les diferències de desenvolupament i de riquesa generada més aviat s'engrandeixen. És a dir, els qui més contribueixen hauran de continuar subvencionant els qui menys rendeixen per sempre més. És evident que amb aquest sistema, els incentius de ser més eficient i més productiu desapareixen si en qualsevol cas el nivell de benestar, mesurat en termes de serveis públics, no variarà ni en un sentit ni en un altre.
Una clarificació de magnituds imprescindible
Si una cosa té de bo el nou sistema de finançament pactat per a Catalunya és que dotarà de transparència les macromagnituds de la relació amb Espanya. El sistema preveu que es quantificaran tres grans magnituds clau: el volum econòmic dels impostos que generem, la valoració dels serveis que l'Estat encara presta a Catalunya i de les inversions que hi efectua i l'import de la quota de solidaritat pactada. Aquestes seran les magnituds bàsiques que hauran d'acordar Estat i Generalitat. Un acord que no estarà lliure d'estires-i-arronses, però que quan es materialitzi podrà esdevenir una base per a futures modificacions en les quantitats, sobretot en la quota de solidaritat.
Complir l'acord no hauria de ser impossible
Evidentment, no tenim una bola de vidre per saber què és el que realment passarà i si s'acompliran les previsions del pacte fiscal o no. Deixant de banda les variables estrictament polítiques -com ara la continuïtat o no de l'actual govern espanyol del PSOE-, podem parar atenció a algunes circumstàncies i magnituds.
Des de Fedea avisen que en el sistema general de finançament de les comunitats autònomes, a més de Catalunya, només Madrid i les Illes Balears fan aportacions netes. Si ambdues comunitats, sobretot Madrid, reclamessin equiparar-se amb Catalunya -com sovint ho fan en altres aspectes- es trencaria el front contrari de les CCAA governades pel PP. Potser aleshores, en una nova versió del cafè per a tots, Catalunya seria la capdavantera d'un canvi que podria generalitzar-se. Ara, ja sabem que el cafè per a tothom ha acabat sempre aigualint-se.
En el sistema general de finançament de les comunitats autònomes, a més de Catalunya, només Madrid i les Illes Balears fan aportacions netes
Malgrat les crides a tornar a l'ordre pressupostari formulat des d'Europa, Espanya no es troba -com França i Itàlia- entre els estats més incomplidors. Tot i que les previsions d'augment de la despesa militar pressionaran a la baixa la resta de despeses dels estats europeus, Espanya continua generant un creixement econòmic i un augment de recaptació fiscal superior a la mitjana europea. Només el 2023, quan encara eren vigents moltes de les rebaixes fiscals postcovid, l'augment de recaptació fiscal a Espanya va ser de 16.400 milions d'euros.
En els darrers tres anys, els ingressos fiscals de l'Estat han crescut gairebé un 30% respecte al 2019, darrer any precovid. Per tant, parlar d'una millora del finançament de Catalunya al llarg de cinc anys d'entre 6.000 i 13.000 milions d'euros, per molt ampli que sigui l'interval, no hauria de ser un objectiu insalvable per al sistema fiscal espanyol.