En l’article d’anàlisi anterior Economia de guerra a Ucraïna. Ens interessa continuar o signar la pau?, deia que l’ajut militar de la Unió Europea (UE) més altres països europeus havia estat, fins a desembre del 2024, de 62.000 milions d’euros. La dels Estats Units de 64.000 milions. Però aquestes quantitats fan referència, únicament, a l’ajut militar. D’ajudes en altres conceptes n’hi ha, moltes. Entre elles les que corresponen a ajuts humanitaris i financers -Ucraïna necessita mantenir un estat amb serveis interns, no només el front militar-. Si afegim aquests conceptes, tenim que Europa (la UE, més Islàndia, Noruega, el Regne Unit i Suïssa) ha aportat 70.000 milions més. És a dir que, en total, hem enviat a Ucraïna 132.000 milions d’euros d’ençà el 2022. Els Estats Units, en total, n’han enviat uns 114.000 milions.
Dins dels països europeus, i d’aquests 132.000 milions, quant ha enviat cadascú? Els passo una gràfica com a curiositat:
Ara bé, com es distribueix aquesta ajuda? Com he dit, hi ha, bàsicament, tres partides: ajut humanitari (productes i béns per a la població), ajuts financers (diners) i contribució militar (material i municions). Agafem les quatre primeres economies de la UE i podrem observar els compromisos de cada govern, externs i interns.
Si observen el cas espanyol, podran veure que els compromisos de govern amb l’extrema esquerra -que lidera l’opció antiarmamentista- l’obliguen a minimitzar els ajuts a la guerra en general, però, sobretot, els militars. No és el cas dels altres tres països.
Aquest aspecte ens porta al següent tema, que és el central: com finançarà el rearmament la UE? En aquests moments hi ha dues opcions. La que lideren els frugal i la resta. No cal dir que Espanya està amb la resta. Els frugal aposten per finançar el projecte armamentista amb diners del pressupost, fent estalvis en altres àrees. Són països productius i, com els qualifica el seu nom, són austers. En general, tenen raó, però davant el cas actual -una despesa extraordinària- convé analitzar, també, la possibilitat d’ingressos extraordinaris. I aquí està el debat: augmentem els nivells de dèficit que marca la UE (3% del PIB) o el mantenim i que cada estat sostragui recursos d’altres partides pressupostàries? Perdó, n’hi ha una altra de la que ningú vol sentir ni parlar: augmentar impostos.
Tot apunta que la UE acordarà que els països membres sobrepassin els límits d’endeutament actual (3% del PIB) si, atenció, es tracta de finançar despesa militar
Cal remuntar-se a la dècada de 1930 per trobar un període en el qual els països europeus van rearmar-se. I ho van fer mantenint l’equilibri pressupostari i augmentant impostos -i la cosa no va anar bé-. Però tot això va tenir lloc quan no existia encara l’estat del benestar. Ajustar pressupostos ara significaria retallar despesa sanitària i retallar en formació i ensenyament. I aquestes no són les opcions actuals. Per tant, tot apunta que la UE acordarà que els països membres sobrepassin els límits d’endeutament actual (3% del PIB) sí, atenció, es tracta de finançar despesa militar. I, dins d’aquest camí, hi ha encara dues opcions més: qui s’endeuta? Cada estat per separat, o la UE com a conjunt? L’únic precedent d’endeutament comú ha estat per sortir de la pandèmia (programa Next Generation). Ho tornaran a acceptar els frugal? Tot dependrà d’Alemanya i França. Sembla que hi haurà un mix: endeutament de cada estat i endeutament comú.
Resulta paradoxal, però el tema ens hauria de portar a l’optimisme i a felicitar-nos dels avenços europeus. La darrera vegada que es va plantejar el debat va ser per una guerra entre França i Alemanya. Avui, ells són els aliats que determinaran com el continent s’ha d’armar per dissuadir a tercers. Els sembla poc?