Quan parlem de fons d’inversió que controlen grans empreses, de seguida pensem en BlackRock o en Blackstone; quan pensem en fons d’inversió alimentats amb els beneficis del petroli, segurament ens vindran al cap els del Golf Pèrsic, però hi ha un vehicle inversor que compleix els dos requisits (controla moltes empreses i prové del petroli) que no és cap dels que hem esmentat: es tracta del gegantí fons sobirà de Noruega. Tot va començar el 1969, quan a les costes noruegues es va descobrir una de les més grans bosses de petroli marí del món. La injecció de divises a l’economia d’aquest país va provocar un creixement molt fort i de manera gairebé instantània, però també van sorgir les pors a desequilibris futurs.
Per conjurar aquest risc es va començar a dur a terme una inversió sistemàtica dels beneficis, que va fer un salt endavant quan, el 1990, es van crear les bases per l’establiment d’un fons d’inversió que tenia com a propòsit reinvertir els diners en actius. Tots a fora del país. El gegant va començar a caminar el 1996, quan s’hi van realitzar les primeres aportacions procedents del petroli. Va ser batejat com a Government Pension Fund Global. En aquests moments, el seu patrimoni acumulat, fruit d’aportacions més rendiments obtinguts (siguin positius o negatius), s’enfila fins als 1,3 bilions de dòlars (bilions dels nostres, no americans). Amb aquestes xifres no resulta estrany que sigui un dels fons més voluminosos del planeta i que es permeti presumir de participar en unes 9.000 empreses cotitzades d’arreu del món, que en termes de capitalització pesen prop del 90% del total dels mercats.
Tot va començar el 1969, quan a les costes noruegues es va descobrir una de les més grans bosses de petroli marí del món
Des d’un altre punt de vista asseguren ser propietaris de l’1,5% de tot el capital que cotitza a borsa. Aquesta ingent quantitat de diners la gestiona el Banc Central de Noruega (Norges Bank) a través de la seva divisió de gestió d’inversions, anomenada Norges Bank Investment Management. El model de governança és força complex, com correspon a un instrument estratègic del país i que ha de ser pal de paller de la seva economia quan els ingressos que proporciona el cru comencin a minvar. El graó més alt és el parlament noruec que és qui estableix, com a poder legislatiu, les normes del joc. Per sota d’ells hi ha el ministeri de finances, que té atribuït el mandat d’inversió i que és el responsable de convocar l’anomenat Consell Ètic. El següent nivell és més operatiu i recau sobre el consell d’administració del Banc Central (Norges Bank), perquè són els responsables de fixar els principis d’inversió, que com veurem més endavant són realment importants. Finalment, la part més funcional, corresponent a les decisions concretes d’inversió, és responsabilitat de la divisió de gestió d’inversions i en concret del seu conseller delegat. Aquesta persona és Nicolai Tangen, un financer format a Wharton que havia fet carrera a diverses firmes d’inversions abans de ser fitxat el 2020 per assumir aquesta gran responsabilitat.
Com dèiem, els principis d’inversió d’aquest fons són molt rellevants perquè, potser per compensar que tots els seus recursos provenen d’un combustible fòssil que serà cremat en algun lloc del planeta, intenten ser molt estrictes en l’activitat de les empreses on inverteixen. A la seva cartera queden excloses companyies que estiguin vinculades a violacions dels drets humans, les que fabriquin armes o tabac, les que tinguin una activitat que degradi el medi ambient o les que tinguin pràctiques laborals abusives. Curiosament, també tenen a la llista negra les firmes que es dediquin a la producció i distribució de cànnabis amb finalitats recreatives. En aquest sentit, el de les limitacions, el fons, regularment, publica una llista amb els noms de les companyies excloses, on trobem algunes de molt conegudes com Airbus (perquè a través d’una filial va fabricar míssils nuclears per l’exèrcit francès), Boeing (per la seva vinculació a la força aèria americana), Philip Morris (per la producció de tabac) o Wal-Mart (que per qüestions de caràcter laboral va ser exclosa el 2006, però recuperada el 2019). Com és fàcil d’imaginar, si tenen tan clar on no invertir, allà on inverteixen fan un seguiment exhaustiu, sota allò que es coneix com a “inversió activista”, és a dir, no es limiten a recollir dividends, sinó que intenten influir en la governança de l'empresa en qüestió. Allò tan de moda dels criteris ESG (medi ambient, responsabilitat social i governança) aquí pren un rol del tot central.
A la cartera del fons noruec queden excloses companyies que estiguin vinculades a violacions dels drets humans, les que fabriquin armes o tabac, les que tinguin una activitat que degradi el medi ambient o les que tinguin pràctiques laborals abusives
Des del punt de vista de la tipologia tècnica de les inversions, un 70% està invertit en accions d’empreses cotitzades (més de 9.000 empreses de 63 països diferents), un 28% en renda fixa (prop de 1.500 emissions de 48 països), menys d’un 3% en immobiliari (unes nou-centes propietats directes a 14 països) i un residual 0,1% en instal·lacions d’energies renovables (es tracta d’una única inversió). En els darrers vint-i-cinc anys, el valor del fons ha passat dels 22.000 milions de dòlars (1998) als 1,3 bilions indicats abans, amb un pic el 2021 en què es va arribar als 1,4 bilions de dòlars. A l’Estat espanyol tenen posicions a setanta-dues empreses diferents, és a dir, més del doble de les que hi ha a l’índex selectiu Ibex-35. El volum de la inversió ascendeix a més d’11.000 milions de dòlars. A tall d’exemple són titulars de més del 3% del Santander, del 3,5% d’Iberdrola o del 2% de Telefónica. No podem saber ara mateix si serem testimonis del final de l’economia del petroli, però el que és segur que en un eventual nou paradigma mundial, els ciutadans noruecs -beneficiaris últims d’aquesta gran massa de diners- començaran amb els deures fets i un avantatge considerable sobre d’altres economies.