És un barri tranquil. Una mica envellit. Al peu del Parc Güell, la setmana passada, en un dels carrers que s'omple de visitants que pugen i baixen a la muntanya santa gaudiniana des de les onze del matí fins a les sis de la tarda, en una de les franges d'un pas de zebra davant de casa es podia llegir "fora turistes". Poques hores abans, s'havia convocat pels voltants una manifestació cridant el mateix eslògan. En llegir la llegenda i escoltar de viva veu aquestes paraules, inicialment pensava que anaven contra mi, perquè no vaig néixer pas a La Salut, sóc un nou vingut al barri d'ara farà trenta o quaranta anys.
En assistir a aquestes dues expressions tan contundents, m'apareixen tres blocs de preguntes. El primer: és turista qui des de qualsevol barri de Barcelona puja al Parc Güell?; només ho són els que vénen de fora del terme municipal?; exclusivament els estrangers? Visitants o turistes ho som tots a casa nostra o a qualsevol altre lloc elegit per contemplar, passejar, gaudir del territori, del paisatge o del patrimoni.
El segon bloc: qui és el propietari d'un atractiu turístic?; qui es pot atribuir la seva defensa enfront dels altres: aquells que viuen al barri des de fa uns mesos, uns anys o han nascut aquí, o aquells que, sent de fora, creuen que els turistes, així en general, han de marxar? Els atractius turístics pertanyen a tothom, els que viuen a l'entorn, al barri, a la ciutat i a tots aquells que tinguin ganes de visitar-los perquè són patrimoni comú, font d'intercanvi cultural i social; per això, se n'han d'ocupar de posar-los en valor i millorar-los constantment tots els col·lectius i administracions, aportant els turistes la part alíquota per sustentar-los.
I el tercer bloc de preguntes: cal enfrontar els natius contra aquells que vénen de fora?; aixecar la bandera i ressuscitar les guerres púniques, les defenses numantines, els dos de maig patriòtics…? Els que escridassaven els turistes a la manifestació i els qui van fer la pintada al pas de zebra de sota casa meva tenen tot el dret a expressar les seves idees, ho han de continuar fent i hem de crear les condicions perquè sempre sigui així. Ara bé, millor seria trobar-los a les taules de discussió existents i treballar per aquelles que s'han d'impulsar després de les eleccions amb l'objectiu d'identificar quina ciutat turística volem els barcelonins.
Redreçar o abatre
No és qüestió, a aquestes alçades, de plantejar si es vol ser una ciutat turística o no, com sembla que reclamen alguns. Ha costat massa anys i massa esforços i talent comunitari per construir aquesta identitat. Les històries econòmiques no són reversibles: ara vull ser allò, ara això… Es poden redreçar, redirigir, rehabilitar, reestructurar, fins i tot, desconstruir, però mai abatre, destruir, enderrocar, liquidar, exterminar... per tornar a començar amb una altra cosa. Consolidar un espai com a clúster industrial, un hub tecnològic o una ciutat turística requereix no menys de vint anys; no es pot tirar per terra en una o dues legislatures de quatre anys tota la tasca feta per molta gent a les darreres dècades.
No es pot tirar per terra en una o dues legislatures de quatre anys tota la tasca feta per molta gent a les darreres dècades
En el procés de construcció de la Barcelona moderna que va iniciar Pasqual Maragall, i recollirà qui surti elegit el pròxim 28 de maig, s'han realitzat coses esplèndides. Repassant els plans estratègics de la ciutat des de 1984, la proposta és assumible. El model de planificació proposat per crear riquesa a força de desenvolupar una ciutat atractiva pels barcelonins i pels visitants és un full de ruta potent. Des d'aquest punt de partida, continua servint ara 1) per fer una ciutat al servei dels ciutadans i dels visitants, en convivència; 2) per descarbonitzar-la i reduir tots els impactes negatius sobre el territori com més aviat millor; i 3) disseminar els efectes econòmics del turisme entre tots els barris.
És clar que caldrà afrontar els nous fenòmens esdevinguts i corregir algunes desviacions. Per exemple, el ritme de creixement del nombre de visitants, que ha anat per davant de la cabuda real en determinats indrets -nucli antic i llocs emblemàtics-; un cop definida la capacitat de càrrega desitjada zona per zona, serà més fàcil gestionar els fluxos, els horaris, el nombre de persones en cada indret, els beneficis pels natius -que suporten la major part de la càrrega impositiva- i les aportacions econòmiques amb les quals han de contribuir els visitants. Per exemple, la concentració d'oferta turística, que pressiona en excés sobre el centre de la ciutat massificant-lo, s'ha de deslocalitzar a altres barris i abocar-hi en ells la nova oferta turística -com ara l'Hermitage-.
Per exemple, el control efectiu dels habitatges turístics, no només des de la perspectiva fiscal: si la ciutat no es va avançar en el seu moment a produir i fer aplicar una legislació clara i estricta, s'haurà de fer ara quan es barregen el model dispers i el model concentrat, i ja han aparegut episodis de gentrificació en algunes zones.
Per exemple, l'impuls de la digitalització del sector turístic, el comerç i tota la indústria d'allotjament.A les ciutats Managing Momentum -destinacions de plaer, com és catalogada Barcelona a Destination 2030. Global cities' readiness for tourism growth, WTTC, 2019-, es parla concretament de reduir el pes dels turistes a les zones centrals i de regular els habitatges de lloguer com les dues mesures indispensables per 2030. Res a veure en fer fora a ningú.
En positiu o en negatiu. Mirar endavant o mirar enrere. Redreçar/redirigir/rehabilitar/reestructurar /desconstruir o, per contra, abatre/ destruir/enderrocar/ liquidar/exterminar i començar de nou. Les segones -fòbies agitades o manifestades a part- no aporten cap element al debat públic de qualitat i només fan soroll en temps d'eleccions.