Un any després de la celebració del referèndum del primer d'octubre, el diari Ara posava llum sobre un dels episodis econòmics que van quedar ocults en aquell moment. En un reportatge signat pels periodistes Àlex Font i Albert Martín, el mitjà explicava l'operació en la qual les empreses públiques i administracions de l'Estat van retirar els seus diners de CaixaBank i el Banc Sabadell. Una fuga de capitals coordinada que va fer trontollar els dos grans bancs catalans, que dies després traslladarien la seva seu fora del país. Durant la ponència Octubre '17 i la retirada de dipòsits públics de bancs catalans, organitzada pel Col·legi d'Economistes de Catalunya, el mateix Font va donar més detalls sobre el que es va viure en aquells dies i la seva interpretació dels fets amb la perspectiva del temps.
La cronologia dels fets és coneguda. La participació multitudinària en el referèndum de l'1 d'octubre i en l'aturada de país del dia 3, juntament amb la perspectiva d'una declaració d'independència per part del Parlament de Catalunya, inquieta tant la societat com els agents polítics i econòmics. El dia 6, el Govern central respon amb el conegut com a Decret de Guindos, que facilitava el trasllat d'empreses fora de Catalunya. Aquell mateix dia, tant CaixaBank com Banc Sabadell movien la seva seu fora del país i en les setmanes següents es va produir un degoteig constant d'empreses que van fer el mateix moviment. I mentre els focus mediàtic mostrava les 4.000 companyies que havien canviat de seu, des del primer d'octubre es produïa una discreta fuga de dipòsits dels bancs catalans de 30.000 milions d'euros.
Dels 30.000 milions d'euros extrets per part de l'Estat de Caixabank i el Sabadell, avui només se n'han recuperat 8.000
Les fonts del diari Ara van xifrar en un terç el total de dipòsits fugits provinents de companyies estatals. "Cal tenir en compte que això es produeix només quatre mesos després de la caiguda del Banco Popular per una fuga massiva de dipòsits, així que el moviment es va fer per espantar les entitats catalanes", explica Font, que creu si s'hagués volgut donar un cop mortal, els diners no haurien tornat. "El mateix director del Banc Sabadell ja va explicar que els diners públics que havien sortit un dilluns es van recuperar a la setmana següent", recorda.
De totes maneres, l'operació de l'Estat va resultar i els dos grans bancs catalans van acabar movent la seva seu, generant un efecte crida del tot previsible. "Hi ha una irracionalitat pròpia del moment que fa que molta gent i empreses creïn comptes mirall per molt que les entitats diguessin que no servia per a res", indica Font.
Vist amb la perspectiva del temps, el periodista considera "comprensible" el trasllat de seu dels bancs com a resposta a l'amenaça de fuga de dipòsits que arribava des de l'estat. "El que no s'entén tant és la marxa de la resta de bancs i empreses. De fet, si mires el detall de les estadístiques, de les 100 grans companyies de Catalunya, només 20 van marxar".
Per a Font, l'única explicació raonable és que, probablement, les pressions d'un estat no arriben a les grans multinacionals. "Sabem que va haver-hi una acció coordinada entre Estat, Casa Reial i empreses de la resta d'Espanya per pressionar les companyies catalanes a canviar les seves seus, ja fos a través de la retirada de dipòsits bancàris o contactes sense amenaces explícites, però aquest tipus d'actuacions no semblen influir en companyies internacionals".
Una crisi magnificada
Les estadístiques posen llum sobre la magnitud i impacte de la fuga de dipòsits de l'octubre de 2017. El catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem López Casanovas, mostra com entre el tercer i el quart trimestre de 2017 els dipòsits catalans van passar de tenir 184.000 milions d'euros a 152.000. "No hi ha cap explicació raonable per una baixada així, més que el boicot, ja que les estimacions ens diuen que, d'haver seguit la seva evolució normal, en l'últim trimestre d'aquell any s'haurien registrat 29.961 milions d'euros més dels que van aparèixer. Els números coincideixen".
Segons les xifres de l'economista, dels 30.000 milions fugits, avui només se n'han recuperat 8.000.
Les xifres il·lustren el volum de l'operació estatal per treure els fons de les entitats catalanes i l'efecte contagi que es va donar en aquells dies i que va portar a particulars i empreses a fer el mateix. El seguiment d'altres indicadors en aquelles dates mostra com el pànic percebut en mitjans i en la societat va ser exagerat.
El soci d'SLM i economista del Instituto Superior de Empresas y Finanzas (ISEFI), Robert Casajuana, pren com a referència l'evolució dels CDS, o permutes d'incompliment creditici. Es tracta d'un producte financer de cobertura de risc, de manera que, com més alt és l'indicador, menys confiança hi ha en els productes d'aquella entitat.
"El 2013 la cotització dels CDS de Caixabank van pujar de forma espectacular, coincidint amb el rescat de l'economia espanyola; en canvi, entre el 2 i el 5 d'octubre del 2017 l'índex només puja un 14%, que no és res extraordinari, mentre que el del Sabadell creix un 22%, que tampoc és remarcable, i torna als nivells habituals a finals del mateix mes", indica Casajuana.
L'economista assenyala que, en aquelles mateixes dates, la percepció del risc d'un gran banc espanyol com el Santander també va créixer un 10%. "Aquestes xifres ens mostren que, en realitat, aquells dies hi va haver molt soroll i anàlisis exagerats, però que no es va produir cap moviment més acusat que en escenaris de reals de crisi".