La lleugera moderació dels preus als darrers mesos li està permetent a l’Estat espanyol una molt suau recuperació de la productivitat. Malgrat això, en comptes d’estar situat al costat de Suïssa, Suècia, Dinamarca, Països Baixos, els primers de la llista, es troba amb Indonèsia, Letònia, Eslovènia, Itàlia, Hongria o Índia. No és la Champions, és la Primera RFEF. La posició té a veure amb tots els paràmetres de l’economia, per la qual cosa molt sovint no tots els camins condueixen a Roma. Analitzem algunes de les raons d’aquesta pèrdua de competitivitat, i ens referirem en concret a les següents: el talent que marxa de les empreses a no se sap on, i el dels sèniors en jubilar-se que no es canalitza; la manca de preparació per les noves tecnologies; la reduïda dimensió empresarial; i les desigualtats econòmiques existents.
La cosa ve de lluny. Al període 1995-2017, la productivitat de l’economia espanyola mostra una caiguda del 4,5% respecte a la Unió Europea i empitjora enfront de les principals economies de l’entorn, com ara França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, regne Unit, o Portugal; fins i tot Grècia l’augmenta en aquests anys (BBVA, 2018). La pandèmia l’ha aguditzat.
En cinc anys, Espanya ha passat del lloc 34 al 39 al rànquing mundial de competitivitat del World Economic Forum. On rauen les ineficiències que fan que aquest país arrossegui una tan baixa competitivitat? El Rànquing de Competitivitat Mundial que redacta anualment la prestigiosa escola de negocis suïssa Institute for Management Development, IMD, detecta les principals deficiències: les infraestructures tecnològiques, la formació, el marc social, i les inversions en salut i medi ambient puntuen molt baix. L’Informe de Competitivitat Regional a Espanya 2021, publicat pel Consell General dels Economistes, afegeix un altre factor de pèrdua de competitivitat històrica, l'evolució econòmica asimètrica entre els territoris. Al costat d’aquests aspectes que constitueixen una mena de metatesiofobia, és a dir permetre que tot es podreixi per tal de no canviar-ho, els Economistes apunten que la sortida només es produirà si s’aconsegueix una economia més inclusiva, sostenible, digital i resilient.
On rauen les ineficiències que fan que aquest país arrossegui una tan baixa competitivitat?
El talent que marxa
A l’anterior article, intentàvem trobar on són aquells treballadors que han estat substituïts pels emigrants arribats. Segueixo cercant-los. Un percentatge estimable s’ha establert per compte propi a la vida empresarial en camps que no tenen res a veure amb el lloc de treball abandonat, s’han apuntat a les noves tecnologies i els veiem triomfant. Però la gran majoria llangueix: molts viuen de renda; altres s’han apuntat a les múltiples subvencions; cultiven la passivitat; coquetegen amb l’economia submergida; o han deixat de treballar. Si a tot això li afegim que romanen fenòmens prehistòrics com ara les prejubilacions anticipades o la desmobilització del talent sènior, una part quantiosa de la població aporta ben poc a la productivitat del país quan la majoria voldria i podria.
La manca de preparació per les noves tecnologies
La Unió Europea té en marxa centenars de línies de finançament per programes d'investigació. S’ha entestat, i ho aconseguirà, en ser al final d’aquesta dècada la capdavantera en l’ús de les noves tecnologies digitals i en la sostenibilitat. Parles amb el sector públic i semblaria que ens ha tocat la loteria; xerres amb el sector privat, sobretot amb les pimes que representen la majoria absoluta del cos productiu, i els empresaris et repliquen que els recursos no arriben. IMD valora extremadament baix l’impuls cap a la digitalització, a la formació en torn els nous models de negoci i la recerca en general. Aquest estudi recomana fer un bon ús dels ajuts europeus, per tal de crear llocs de treball de qualitat. Diu que és la gran oportunitat; si no se’n creen de qualitat, els joves s’incorporaran tard i malament com fins ara o emigraran, obrint més la porta a la fugida del talent.
La reduïda dimensió empresarial
L’altre dia, Xavier Roig, es referia en aquestes mateixes pàgines a “l’escassa ambició de projecció” i a “l’excés d'individualisme” que fan que moltes empreses “tinguin molt poques ganes de créixer”. El 99% de les microempreses i el 70% de les pimes facturen menys de dos milions d’euros anuals, segons dades del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social (2021), i quasi un terç d’aquestes per sota del milió. Fa dues dècades, podria ser una facturació mitjana escaient. Avui els models de negoci digitals obliguen a redimensionar-la a l’alça, ajustant tots els factors productius per augmentar la competitivitat. Només d’aquesta manera, les empreses seran saludables.
Les desigualtats
A la pèrdua de competitivitat tenen molt a dir les desigualtats existents en un país, tant en el que afecta les rendes individuals/familiars com a les regionals. L’estudi Los ingresos del capital y la desigualdad de la renta en España, 1980-2020 (Fundació La Caixa, 2021) identifica la geografia de les desigualtats segons: la concentració de les rendes del capital i l’augment creixent dels ingressos dels més rics; la bretxa generacional que augmenta al mercat laboral -potser hi ha menys ninis, però sí més mileuristes- i d’accés a l’habitatge; i la fiscalitat. Per tal de reduir les desigualtats, l’estudi proposa dues mesures: 1) reformar l’arquitectura fiscal per assegurar una major aportació dels més rics, incentivant la lluita contra el frau fiscal i evitant la competència a la baixa de la fiscalitat entre les comunitats autònomes; i 2) donar suport als joves per accedir al mercat de treball per frenar l’atur estructural.
Massa fugues de competitivitat, força identificades.