Primerament, va ser el G7, que des de 1977 reuneix els països d’economia de mercat més grans i avançats. Durant una temporada, des del 1998 al 2014 va ser el G8, amb la incorporació de Rússia. La primera invasió d’Ucraïna la va deixar fora d’unes cimeres on mai no havia acabat de ser un membre plenament efectiu.
El G20 enceta el reconeixement dels interessos del sud global
El 1999 va sorgir el G20, que incloïa les principals economies -sense distinció d’organització interna ni de règims democràtics o autoritaris- del món. Les grans institucions, des de l’ONU fins a l’FMI o el Banc Mundial, i regionals -OCDE, ASEAN i d’altres- també hi estan presents. El G20 va constituir el reconeixement efectiu del pes dels grans països del que ara se’n diu sud global -abans països en desenvolupament, després països emergents o BRICS- en l’economia mundial i la rellevància dels seus interessos a l’hora de crear un sistema de governança per a una economia global.
Espanya és ara també un convidat permanent del G20, i la Unió Europea -i ara també la Unió Africana- hi tenen també representació directa
El 2008, arran de la crisi financera mundial, el G20 va pujar de categoria i si fins aleshores eren els ministres de finances els que hi acudien, ara les delegacions anirien encapçalades pels caps d’estat o de govern. Espanya és ara també un convidat permanent, i la Unió Europea -i ara també la Unió Africana- hi tenen també representació directa. Aquests són els que s’han reunit aquesta setmana a Rio de Janeiro. Fa dos anys ho van fer a Bali, l’any passat a Delhi i l’any que ve ho faran a Sud-Àfrica, tots països d’aquest sud global.
Els BRICS+, pretesa alternativa a l’ordre mundial
Ara fa un mes, precisament, es reunien a Moscou els anomenats BRICS+ -Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica, fundadors inicials- ampliats amb Egipte, Etiòpia, Aràbia Saudita, Iran i Emirats Àrabs Units. L’Argentina de Milei se’n va despenjar. A més de constatar que la pretesa soledat de Putin entre el món occidental es veu compensada amb els grans països del sud global, el moviment pretén exercir de contrapès a l’hegemonia occidental, sobretot nord-americana, en les grans institucions econòmiques mundials -Fons Monetari Internacional, Banc Mundial- destinades a impulsar el creixement. I també a trobar alternatives a l’hegemonia planetària del dòlar en les transaccions internacionals.
El moviment dels BRICS+ pretén exercir de contrapès a l’hegemonia occidental, sobretot nord-americana
Una hegemonia que, entre altres coses, permet una confiança pràcticament il·limitada en la moneda i facilita l’enorme dèficit i permanent dèficit comercial i financer dels Estats Units. O cosa equivalent, d’un estat i d’una societat que viu per sobre de les seves possibilitats, si aquestes s’expressen en la riquesa que generen. Tothom està disposat a finançar el deute nord-americà perquè la confiança en el dòlar i en la capacitat dels Estats Units per respondre’n i pagar els interessos convinguts es considera fora de tot dubte. Els avantatges de ser la primera potència mundial que des del sud es pretenen limitar.
La nova divisió de blocs
Per tant, hem d’entendre el G20 com el lloc de trobada entre dos blocs cada cop més antagònics en què els Estats Units i els seus aliats pretenen mantenir l’hegemonia i el lideratge mundials i l’heterogeni grup restant actuen units per guanyar més protagonisme i disposar d’unes regles del joc que els siguin més favorables.
Hem passat del sistema de blocs de la Guerra Freda, amb un intent de tercera via, a un sistema encara més polaritzat
Hem passat del sistema de blocs de la Guerra Freda, amb un intent de tercera via dels anomenats països no-alineats -Egipte, Índia, Indonèsia, Iran, Sud-Àfrica...- a un sistema encara més polaritzat, en què la gran majoria dels antics no-alineats fan pinya amb Rússia i la Xina per lluitar contra l’hegemonia occidental. Ara la disputa és sobretot en termes econòmics, però amb la invasió russa d’Ucraïna ja veiem que torna a tenir derivades bèl·liques de primera magnitud.
L’Aliança Global contra la fam i la pobresa
Tanmateix, països com el Brasil, amfitrió d’aquesta trobada del G20, no renuncien a marcar l’agenda internacional per afrontar nous reptes econòmics i socials. És cert que els països del G20 agrupen el 66% de la població i el 85% del PIB mundials. I que, especialment des de començaments d’aquest segle, importants franges de molts dels països del sud global han pogut abandonar la pobresa de la mà de la globalització. Tanmateix, a banda del terç restant de població mundial, als mateixos països del sud, com a totes les economies històricament emergents, les diferències internes en renda i benestar són enormes i la persistència de grans col·lectius ancorats en la pobresa és un problema irresolt.
Els països del G20 agrupen el 66% de la població i el 85% del PIB mundials
El president brasiler, Luiz Inácio Lula da Silva, durant l’acte inaugural de la conferència de Rio, va manifestar que “la fam és l’expressió biològica de les desigualtats socials” i va sostenir que la despesa militar global, de 2,4 bilions de dòlars anuals, caldria destinar-la a millorar la qualitat de vida de les persones. D’aquests bons propòsits, i de l’habilitat diplomàtica de Lula, n’ha sortit l’anomenada “Aliança Global contra la Fam i la Pobresa”, que pretén erradicar la fam al món l’any 2030. El mateix Lula quantifica el volum total de persones desnodrides en 733 milions de persones, vora el deu per cent de la població mundial. Lula ha recordat que el Brasil mateix, va sortir del Mapa de la Fam de la FAO (ONU) el 2014 amb les polítiques i subsidis que va implementar el seu primer govern. Hi va tornar el 2022, arran de les polítiques neoliberals de Bolsonaro i confia que el 2026 pugui tornar a sortir-ne.
Compromís estatunidenc abans que no arribi Trump
De moment, compta amb el compromís nord-americà que el Banc Mundial -del qual n’és el principal finançador- aportarà 4.000 milions de dòlars en tres anys per recolzar els països pobres. Ha estat un compromís de Joe Biden que confia, diu, que l’arribada de Trump, poc amic de la multilateralitat i d’ajudes i col·laboracions amb l’exterior, no reverteixi.
La COP29 i el greenwashing d’Azerbaidjan
Paral·lelament a la reunió del G20 a Rio, aquests dies en tenim una altra a Bakú, Azerbaidjan. En aquest cas la COP29, la conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Si l’anterior conferència va tenir lloc als Emirats Àrabs Units -gran productor de combustibles fòssils-, aquesta l’acull un país que ha fet de l’explotació dels jaciments del Mar Caspi i d’un hàbil aprofitament de la conjuntura internacional la base per consolidar la seva hegemonia al Caucas. Proveïdora alternativa de gas a Europa occidental davant la desconnexió russa, és també cobejada per Rússia, que ha abandonat la seva tradicional amistat amb Armènia i ha permès que Arzeibadjan es quedés la disputada regió de Ngorno Karabaj. El buidatge total de la població armènia autòctona ha generat un silenci estrepitós excepte, amb la boca petita, a França.
En tot cas, ja la sola elecció de seus per a les cimeres sobre el clima denota l’interès dels estats petroliers d’una banda per millorar la seva imatge internacional, l’anomenat greenwashing o rentat de cara verd que fan també tantes empreses. De l’altra per vetllar pels seus interessos en els processos d’abandonament d’energies fòssils i de descarbonització promoguts des de l’ONU i encapçalats per Europa. I finalment, de no perdre múscul energètic a l’aguait de controlar els projectes d’energies renovables que tants recursos necessiten i que des dels respectius i ben nodrits fons públics d’inversió alimentats per gas i petroli intentaran controlar per no perdre pistonada en el repartiment del futur mercat energètic.
Finançar la descarbonització i la protecció davant del canvi climàtic
El cas és que sigui per la coincidència amb la cimera del G20 o pels vents internacionals que corren, la conferència de Bakú amenaça de quedar en ben poca cosa, no només pel nivell dels assistents, sinó per l’abast dels compromisos assolits. La vinculació entre ambdues cimeres, però, és evident. A banda de la pobresa, l’altre gran debat és trobar el suport per aconseguir que els països menys avançats puguin finançar les inversions, tant per descarbonitzar l’energia que necessiten com per protegir-se davant les conseqüències del canvi climàtic. Moltes de les seves grans ciutats i territoris estan en zones susceptibles de veure’s afectades per l’augment del nivell del mar -pensem en Bangladesh, per exemple- i, encara més important, molt fràgils davant inundacions, huracans i altres fenòmens exacerbats pel canvi climàtic.
La conferència de Bakú amenaça de quedar en ben poca cosa, no només pel nivell dels assistents, sinó per l’abast dels compromisos assolits
Tant a Bakú com a Rio s’ha parlat d’establir un impost mundial sobre grans fortunes per disminuir les creixents diferències socials i, eventualment, ajudar a finançar aquests tipus de projectes. Però no ens enganyem, la capacitat recaptatòria d’aquest tipus d’impost és molt limitada. Per cert, Sánchez és un dels que s’ha pronunciat públicament a favor d’aquesta iniciativa a Rio -després que ho fes també el mateix Lula- i enmig de la llarga disputa amb Ayuso i les comunitats governades pel PP per la pervivència de l’impost sobre el patrimoni.
L’altre gran mecanisme per finançar la descarbonitzacoió mundial seria el d’apujar la fiscalitat sobre els combustibles fòssils que en molts països, començant pels Estats Units, és molt més baixa que a Europa. Tanmateix, sembla més aviat que haurem d’esperar que els efectes immediats de la contaminació atmosfèrica, com passa aquests dies a Nova-Delhi, impulsin els governs respectius cap a la descarbonització. De fet, és el que ha provocat que la Xina hagi començat a abandonar el tradicional ús del carbó per alimentar les centrals elèctriques i substituir-lo per energies renovables, encara que en part recorri a macrocentrals hidroelèctriques que generen un altre tipus, i no menor, d’afectacions en el territori.
El gasoil de Repsol
Aquí, mentrestant, les empreses energètiques sembla que aconsegueixen escapolir-se de la continuïtat de l’impost especial que havia estat vigent durant tres anys amb l’amenaça de deixar de fer les inversions previstes per... millorar la competitivitat dels negocis respectius amb l’adopció d’energies renovables, com l’hidrogen verd. I, per acabar-ho d’adobar, sembla que també caurà l’anivellament de la fiscalitat del gasoil amb el de la benzina, malgrat que el primer genera molta més contaminació de partícules i que els col·lectius professionals n’estaven exempts.
Els interessos particulars sovint aconsegueixen imposar-se sobre els col·lectius i el curterminisme sobre les visions a llarg termini
Com veiem, doncs, els interessos particulars sovint aconsegueixen imposar-se sobre els col·lectius i el curterminisme sobre les visions a llarg termini. Fins i tot en un cas tan elemental i incomprensible com en la fiscalitat del gasoil.