La primera galeria de l’Estat espanyol es va innaugurar a Barcelona a finals del segle XIX i s’encetava una etapa d’esplendor del mercat artístic i les arts plàstiques a Catalunya. En l’actualitat la ciutat compta amb 145 galeries que representen el 21% del galerisme a l’Estat, un sector que va moure més de 385,1 milions d’euros el 2016 a escala estatal, l’1% del mercat artístic en l’àmbit mundial. No obstant això, l’esplendor del galerisme barceloní pateix les seves hores més baixes, amb tancament de centres referents i amb unes vendes que s’han estimbat d’ençà de la crisi.
140 anys de galerisme
La Barcelona moderna i cosmopolita d’avui en dia no es pot entendre sense el paper que el món artístic ha jugat en ella. La Sala Parés obria el 1877 al carrer del Petritxol, esdevenint la primera sala a organitzar de forma periòdica i ininterrompuda exposicions d’art, 140 anys de trajectòria que ara veuen perillar la seva continuïtat, doncs la falta de suport institucional i social, junt amb una disminució considerable de les vendes, posen el galerisme en una situació compromesa.
La Sala Parés va ser la galeria d’art per excel·lència durant molts anys, podia exposar 200 quadres alhora i renovar-los cada vuit dies, amb noms tan coneguts com Casas, Rusiñol o Picasso. Aquest fet era possible gràcies a un conjunt de factors socials i econòmics que necessitaven coexistir: el galerisme apareix per donar sortida a tot aquell art que no era considerat oficial, i junt amb la puixança de la nova burgesia l’art deixa de ser un monopoli església-monarquia-noblesa. Emparada pel dinamisme econòmic i comercial en què es trobava la ciutat, aquesta va consolidar les galeries d’art i els marxants, sent-ne el principal client, doncs necessitava fornir les seves cases d’art. A la ja mítica Sala Parés la seguirien d’altres galeries històriques com la Sala Dalmau, la Sala Gaspar, la galeria René Metras o la galeria Dau al Set, projectant noms de l’art internacional com Dalí, Miró o Tàpies.
Les condicions que van fer néixer el sector del galerisme han desaparegut, l'estabilitat econòmica és un miratge i el públic percep l'art com a elitista
Aquest brillant i exitós passat de les galeries pot semblar inversemblant si es compara amb l’actual estat del galerisme -i en extensió de les arts- a la ciutat. Les condicions amb les quals es va desenvolupar aquest gran sector comercial han desaparegut, l’estabilitat econòmica és un miratge del passat i tot i que les galeries són espais privats oberts al públic, aquest ha perdut l’interès per l’art contemporani que sovint ha esdevingut elitista, massa difícil de comprendre i gairebé sempre inaccessible per a les seves butxaques. El model de galeria a la ciutat s’ha multiplicat, podem trobar galeries-antiquaris, galeries purament comercials i galeries amb un programa, una estratègia ferma i una missió intel·lectual potent.
Crisi i art
El canvi social i econòmic que hem patit és el principal problema que afronten aquestes galeries, però cal sumar la greu crisi que va castigar amb duresa el país. Segons l'estudi que va publicar Arts Economics el 2017, el sector de les galeries a Espanya estava format el 2016 per 2.845 empreses registrades, de les quals s’estima que 650 són les que generen el 70% de les vendes al sector, i el 80% treballen amb art contemporani. Durant el període de recessió global les vendes d’art en el mercat espanyol van descendir un 44% -el mercat global va fer-ho en un 49%- amb 271 milions d’euros el 2009, la xifra més baixa en anys.
Si ens centrem en Catalunya, segons les dades publicades per l’Observatori d’Empreses Culturals de Catalunya, organisme vinculat a l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC); les empreses en el sector cultural van reduir-se de forma alarmant el 2010: en aquell any es van comptabilitzar 37.644 empreses destinades al sector cultural, però el 2013 la xifra va disminuir fins a 33.706 empreses. Cal ser optimista, ja que des de llavors han tornat a créixer fins a situar-se en 39.133 el 2016. D’aquestes xifres, les galeries han patit els mateixos efectes, tot i que segons les dades, el 2013 comptàvem amb 144 galeries i al 2016 en contem amb 145, la lectura pot derivar en equivocacions, ja que tot i que s’han obert noves galeries, s’han perdut grans referents del sector com la Sala Gaspar, la galeria René Metras o la recentment clausurada galeria Barbié, mentre que moltes d’altres s’han vist forçades a abandonar els seus locals històrics per emplaçar-se en districtes més assequibles però allunyades de l’eix comercial històric que era Consell de Cent.
Les vendes del mercat de l'art van esfondrar-se fins a la meitat durant la crisi i grans galeries de referència van tancar
La tendència però és positiva i el creixement, tot i que va a un ritme lent, es fa notar en alguns aspectes: segons el mateix ICEC el 2016 van organitzar-se un total de 1.141 exposicions d’art a galeries catalanes, 134 més que el 2013. La lectura s’ha de fer amb atenció: més exposicions no es tradueix en més guanys, perquè si les obres que s’exposen no es venen el saldo de la galeria queda en negatiu, ja que allò invertit en organitzar i muntar l’exposició no es recupera. Les compres d’art han augmentat des de 2010, i al mateix 2016 suposaven un increment del 22,1%; cal notar que del total de vendes d’art, el 80,6% es realitzen pel canal galeries, i el 19,4% en cases de subhastes.
Les ajudes a aquest sector no són despreciables: l’Administració Pública contempla diversos plans de finançament per dinamitzar-lo. La Generalitat de Catalunya concedeix ajudes que van des de la renovació dels equipaments informàtics i tecnològics de les galeries a la participació d’aquestes en fires internacionals, corrent amb les despeses que comporta la seva presència en aquest tipus d’esdeveniment, sempre que promocionin artistes catalans. En canvi s’oblida en moltes ocasions dels que veritablement pateixen la precarietat del sector: els mateixos artistes, que segons Arts Economics només el 32% gaudeixen de la tranquilitat de tenir una relació estable amb alguna galeria. Hi ha països com Suïssa que opten per invertir el mecanisme: les ajudes van dirigides als artistes, ja que s’entén que una galeria és un negoci més que no ha de tenir ajudes extres que altres sectors no tenen, jugant amb la idea frívola i poc propera que es té del galerisme.
Galeria 2.0?
Tot i que Catalunya és un gran centre econòmic dins l’Estat espanyol, el conjunt del país no es caracteritza pas per ser un mercat potent dins l’escena internacional. Segons l’informe publicat per Art Basel i UBS Report sobre el comerç de l’art el 2017, les vendes en el mercat Espanyol han augmentat un 7% anual i ha crescut en un 42% des de 2009. Tot i aquesta gran suma, la quota que aporta el nostre país al conjunt europeu és tan sols del 2%. D’aquests valors, el 80% és aportat per les galeries, que van arribar a moure 310 milions d’euros a tot l’Estat el mateix 2016.
Obrir-se al món 2.0 i captar el públic jove són els reptes de futur de la recuperació del sector galerístic barceloní
A més cal notar que els preus a Espanya segueixen sent relativament baixos si es comparen amb els seus homòlegs europeus i globals, ja que mentre una obra està taxada en la mitjana global en 10.545 d’euros, la mitjana a Espanya se situa en 4.870 d’euros, d’aquesta manera un Picasso o un Plensa ens sortiran més econòmics si els comprem a Madrid o a Barcelona que si ho fem a Londres o Nova York. Tot i aquesta suposada avantatge econòmica per als compradors, les galeries fan caixa a les fires internacionals com les d’Art Basel, Frieze o Tefaf Maastritch, doncs aquestes representen el 41% de les vendes anuals d’una galeria.
Segons el mateix informe d’Art Basel, els principals problemes que ha d’afrontar el mercat de l’art en els anys a venir són, a part de la inestabilitat política i econòmica, la cerca de nous compradors interessats junt amb un finançament just.
Alex Nogueras, president de l’associació Art Barcelona i galerista, és optimista i afirma que l’associació segueix guanyant membres cada any, i tot i que reconeix que el col·leccionisme local s’ha reduït, afirma que moltes galeries han optat per obrir fronteres més enllà de l’espai físic del local estrenant-se en el mercat del món 2.0 i interacionalitzant-se amb la presència constant a les fires. El camí a seguir per recuperar el sector en l’àmbit barceloní passaria per tornar a connectar amb el públic, especialment amb el més jove; apostar per propostes de qualitat junt amb la capacitat per restablir la honestitat i confiança que falta per part dels compradors i obrir-se al món 2.0.