"Quan tot això passi, res no serà com abans”. No s’ha dit mai. Aquest és el mantra que tertulians, gurús del canvi i en general gent afectada de Dunning-Kruger repeteixen sense solució de continuïtat aquests dies de pandèmia. Són els mateixos experts que abans del 2008 deien que el totxo no baixaria mai i que quan hi va haver la crisi financera van córrer a dir que res no seria com abans. Doncs no, el totxo va baixar i superada la crisi tot va tornar a ser com abans.
"Doncs no, el totxo va baixar i superada la crisi tot va tornar a ser com abans"
Però mentre només ho diguin els experts i gurús del canvi no hem de patir massa. Fa patir més quan ho diuen polítics, governants, i més encara quan ho diuen tecnològiques i telecoms, gent amb poder de veritat. Massa vegades, algunes ben recents, amb l’excusa de l’excepcionalitat ens han fet passar bou per bèstia grossa.
La Patriot Act i la War on Terror que van seguir els atemptats de l’11M del 2001 van servir com a excusa per a restringir molts drets dels ciutadans. IBM va proveir la policia de Nova York de la tecnologia capaç d’analitzar vídeos de càmeres de seguretat, el problema és que els seus algorismes tenien en compte criteris ètnics. El Sindicat Americà pels Drets Civils (ACLU) en va criticar la iniciativa i va demostrar amb un experiment pràctic els riscos de basar decisions vitals en tecnologies que no coneixem prou i de les que no en sabem preveure l’impacte social.
Els estats que han combatut amb èxit la covid-19 han utilitzat intensivament les capacitats de vigilància que els dóna la tecnologia; el reconeixement facial d’IBM del 2001 és de P3 comparat amb el de l’estat xinès del 2020. La Xina, Singapur o Corea del Sud han aconseguit contenir la pandèmia combinant la geolocalització dels seus ciutadans, l’obligatorietat de portar aplicacions d’autodiagnosi al mòbili i la presa de temperatura amb càmeres tèrmiques als llocs públics. Sabíem que en situacions de crisi la gent no té cap problema per sacrificar llibertat per seguretat, però ara l’equació és encara més clara: llibertat a canvi de salut.
Però de la mateixa manera que quan renunciem a la privadesa a canvi de seguretat ens quedem sense ni l’una ni l’altra, si renunciem a la privadesa acabarem sense salut. No són opcions contraposades sinó complementàries. Si entenem que sense salut no hi pot haver privadesa i que la privadesa és part essencial del nostre benestar veurem que estem en un fals debat.
Hauríem d’anar en compte amb les pocions miraculoses a base de dades massives conductuals, intel·ligència artificial i video-vigilància perquè potser poden ajudar-nos a resoldre un problema global però en poden crear d’altres de tan o més greus que no podem preveure. El que més greu em sabria és que els gurús del canvi aquest cop tinguessin raó.