Que Catalunya i el conjunt d'Espanya té un problema amb l'habitatge és una realitat que coneixem tots. Fa anys que dura i la llei de l'habitatge que prepara el govern espanyol no ho arreglarà. Passar de cinc a set anys el període mínim de contracte obligatori, per una banda, o que davant de l'impagament del lloguer no es pugui desnonar, no preveuen res de bo per millorar l'oferta de lloguer. Com més difícil els hi posem als promotors, menys construiran. Una obvietat de primer de d'ESO.
La majoria de municipis tenen sòl propi per transformar-lo en residencial i poder construir habitatge social. Altres en tenen només d'equipament o d'altres tipologia que podrien alliberar-los i transformar-los en residencials mitjançant una llei òmnibus. La gran pregunta és per què en 50 anys no ho han fet. La Constitució recull en el seu Article 47 el dret dels espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat, fins aquí una bona declaració, però segueix dient que els poders públics tenen l'obligació de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret.
En definitiva els “obliga” a fer el marc que ho faciliti i com estem veient, ni l'han creat, ni hi ha cap iniciativa seriosa per fer-ho, ni tenen cap penalització per no haver-ho fet.
A Europa, l’habitatge social suposa un 9,3% del total, però mentre hi ha països com Dinamarca que arriba al 20%, a Espanya i Catalunya només és el 2,5%
A Europa, el parc d'habitatge social suposa de mitjana el 9,3% del total d'habitatges. En alguns països com Dinamarca o el Regne Unit arriba al 20%. A Espanya, i Catalunya no és una excepció, aquest percentatge és del 2,5%. De vergonya si pensem en els milers de joves i famílies vulnerables que voldrien tenir-hi accés.
Si els governs pensessin que és un problema greu creieu que continuarien invertint només el 0,2% dels Pressupostos Generals de l'Estat en polítiques públiques d'habitatge? Evidentment, no és una prioritat i, per tant, aposten per les solucions màgiques que s'han demostrat totalment inútils. Per què no promouen les administracions públiques el parc d'habitatge social que necessitem?
En primer lloc perquè son presoners de les seves pròpies normatives garantistes del sòl que fan molt complicat canviar-ne l'ús.
En segon lloc, perquè promoure sòl residencial requereix temps i recursos de personal pe fer-ho i, en general, les administracions en van escassos i no estan disposades a subcontractar algunes feines a col·legís professionals reconeguts. A l'administració li costa entendre el principi de subsidiarietat, que ve a dir que si ho poden fer altres, no ho facis tu. Alguns, internament, ho veuen com una pèrdua de poder en lloc de buscar solucions raonables.
En tercer lloc, fer una promoció no és fàcil i requereix una professionalització important sinó volen perdre bous i esquelles. Armar plecs de condicions, analitzar propostes, adjudicar-les, fer seguiment d'obres i tancar-les en temps, forma i sense desviacions pressupostàries és tot un risc.
L’habitatge social està pensat per a la població més vulnerable que, quan ho deixa de ser, ha de marxar per donar pas a nous necessitats
En quart lloc, la gestió dels habitatges potser és el capítol més complex. En aquest país, els llogaters d'habitatge social els costa entendre que aquestes llars estan pensades per a la població més vulnerable i que, en el moment que ho deixen de ser, han de marxar per donar pas a nous necessitats amb menors ingressos. Tots coneixem grans conflictes quan s'han de renovar contractes i els ocupants s'hi neguen i reclamen la propietat de l'immoble o bé quan hi ha impagaments, qui desnona aquests ocupants? Qui ho ha patit no ho vol repetir perquè els responsables polítics els fa molta por enfrontar-se a aquestes situacions. El cost reputacional per a ells els fa fugir d'aquesta gestió i, en general, de promoure aquest tipus d'habitatge encara que sigui obviant que tenen l'obligació de promoure'l.
Entenent que son presoners dels marcs que han creat ells mateixos ho volen solucionar sense escoltar al sector privat i sense desplegar una col·laboració públicoprivada eficient que solucioni el problema. El primer que fan és trencar la seguretat jurídica i fer normes per obligar a que el sector privat faci el que haurien de fer ells. Ja hem vist a Barcelona l'impacte de limitar el preu dels lloguers de l'habitatge de lloguer, una caiguda del 15% de l'oferta d'immobles disponibles per llogar a canvi d'una reducció d'un 5% de la renda mitjana. Bravo, justament tot el contrari del que es pretenia. I és que sembla obvi pensar que si vols que el mercat baixi els preus has d'introduir més oferta i un sistema judicial més eficient que protegeixi als llogaters (veure l'estudi La Limitación de los precios de los alquileres).
Davant dels riscos, els propietaris no llogaran. Tampoc funcionaran les polítiques de xecs universals per accés a l'habitatge
Davant dels riscos, els propietaris no llogaran. Tampoc funcionaran les polítiques de xecs universals per accés a l'habitatge . Qualsevol estímul general es traslladarà al preu final de lloguer inflant-los de forma innecessària. Els estímuls han de ser selectius i limitats per a que funcionin. Recentment obliguen a que les promocions incloguin una reserva del 30% d'habitatge de renda limitada. Més complexitat en la gestió donat que els criteris de cada Ajuntament son diferents de com interpretar com gestionar-ho. Tant costa fer-ho bé? Per què no copien models europeus que funcionin?
A Catalunya, campions de la solidaritat mundial malentesa, les administracions semblen que han volgut compensar les seves pròpies mancances de promoure habitatge social facilitant les okupacions. A Espanya hi ha uns 120.000 habitatges okupats dels quals el 50% son a Catalunya i, d'aquests, el 75% a la ciutat de Barcelona. Un 90% d'aquestes, practicades per trames criminals que n'han fet un negoci davant de la impotència dels propietaris i del cossos policials. El món al revés, el propietari havent de demostrar la titularitat i, el delinqüent, podent okupar durant mesos fins que es resolgui el tema. A la majoria de països europeus, okupar es penalitza amb sancions, presó i amb desallotjaments en hores. Aquí hem enviat un senyal clar de país 'okupa friendly' generant un efecte crida internacional: veniu a delinquir aquí, us serà rendible i tindreu protecció pública.
Cal trobar solucions urgentment per garantir el dret dels més febles i reduir la iniquitat social. Les solucions son fàcils: crear un marc jurídic segur sense canvis sobtats cada legislatura, transformar i generar sol públic en residencial per habitatge social de lloguer, treballar conjuntament amb el sector privat perquè faci les inversions amb rendiments raonables i gestionar els llogaters vulnerables garantint la seva rotació i les obligacions de pagaments de les rendes. No fer invents tocant els preus del mercat ni traspassar les ineficiències públiques al sector privat ja que aquest s'inhibirà, com ho està fent ara, i facilitar que els propietaris lloguin les seves finques amb tolerància zero amb l'okupació sense sobreprotegir amb drets als llogaters.
És tan difícil de posar sentit comú i deixar-se d'ocurrències teòriques que no han funcionat?