Tenim Govern i aquest haurà de tancar uns pressupostos per no allargar més la pròrroga. Les promeses de pujades de despesa i impostos aguaiten. Els astres s'alineen desprenent tota la seva energia negativa en aquesta arrencada de 2020. Els nostres exportadors d'oli, olives, llimones, taronges i mandarines, estan sofrint l'envestida dels aranzels que Estats Units imposa als productes espanyols i se'ls tanquen les portes d'accés, per preus no competitius, al mercat nord-americà que no únicament és un gran mercat, entès per grandària, o sigui, gran, sinó també de prestigi. Aquí hi ha un llorigó monumental de la diplomàcia econòmica espanyola i a Espanya, per la deixadesa del Govern en funcions i alguna que altra gesticulació, Estats Units li ha fotut un gol per tota l'esquadra, i són les nostres empreses les que en surten mal parades.
Aquest mes de gener, d'un any bonic quant a nombre, 2020, s'havia de caracteritzar per la teòrica placidesa derivada de la signatura de la pau comercial entre Estats Units i Xina, però la conjunció de matèria negativa supera, en aquests moments, els llums d'esperança. El conflicte bèl·lic deslligat entre Iran i Estats Units, amb l'Iraq com a escenari, complica els riscos geopolítics d'Àsia i Orient Mitjà, i puja el petroli, baixen les borses i la incertesa fa empalidir els mercats. A més, tenim el Brexit i, per desgràcia, una altra tragèdia aèria protagonitzada per un Boeing 737 amb bandera ucraïnesa a Teheran, caldeja més l'ambient. A Espanya, vam sumar el nostre particular folklore polític. I, d'afegitó, les rebaixes d'aquest any, després de l'esgotament consumista de novembre i desembre, semblen menys rebaixes que fa anys i perden aquella gràcia tan característica i intensa dels primers dies de rebaixes. Molta promoció, descomptes, comerç electrònic…, en fi, que les rebaixes ja no són el que eren, el món camina regirat i esperant el nou govern…
L'any del 135, com es quadraran els pressupostos?
Aquest és el punt a abordar. Perquè, en primer lloc, aquest any 2020 és l'any del 135… Consumat el primer acte de la nova legislatura, que durarà el que trigui a arribar al següent, el Govern ha d'enfilar la senda dels pressupostos perquè al pas que anem estarem un segle prorrogant pressupostos. Sorgeixen, en aquell temps, tota mena d'interrogants al voltant de tantes promeses llançades sobre el prodigi de la despesa pública… Per què? Corria el calent i tibant estiu de 2011: el deute extern oprimia, la prima de risc es desmelenaba, la crisi que estava però que es negava, caminàvem com a somnàmbuls precipitant-nos cap a l'abisme deficitari del que mai més sortiríem… En ple mes d'agost de 2011, el dimarts dia 23, les seves senyories van veure interrompudes les seves vacances amb caràcter d'urgència. L'estabilitat pressupostària, modificant l'article 135 de la Constitució constrenyia; bé, més o menys, i estèticament quedava de cine….
"La coalició progressista flagel·larà fiscalment els residents en territori espanyol"
No obstant això, aquelles presses de 2011 van quedar tan diferides que de facto fins al 2020 l'estabilitat pressupostària no entra en joc. I ara ve quan el maten… Perquè el compromís és que l'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als seus Estats membres -que és del 3% sobre el respectiu producte interior brut (PIB)-, ni el volum de deute públic del conjunt de les Administracions Públiques podrà superar, en relació amb el PIB, el valor de referència establert en el Tractat de funcionament de la Unió Europea -que és del 60% sobre el respectiu PIB-. I ara, què, com es pressuposta 2020?
El Govern resultant després de tants mesos de part polític és clarament d'esquerres. Una amalgama d'opcions es combina i, pels pèls, que això són dos vots, el bloc esquerrà surt triat. El to populista, evidentment, aposta per una expansió de la despesa pública recollint propostes programàtiques i ideari abocat en el document de la Coalició Progressista. Les polítiques socials, en teoria, brillaran…, esperem que no sigui per la seva absència, amb un eix primordial com és el de les pensions que, al cap i a la fi, és un apetitós calador de vots amb més de 9 milions de pensionistes que voten en funció de com els funciona la seva butxaca i, a més, recollint tanta promesa rebuda d'un món millor. Entre pensions i la resta de favors i ajudes socials, diuen, que l'increment de despesa pública serà d'uns 35.000 milions d'euros, cosa, en principi, caòtica perquè la despesa pública entraria en una perniciosa espiral in crescendo de la qual seria molt difícil en el futur sortir-ne i, en conseqüència, el dèficit públic s'enfonsaria cap als inferns i aquest objectiu del 3% sobre el PIB es veuria desbordat. Peus de plom, doncs, davant aquest tarannà que, al seu torn, comportarà que el deute públic prossegueixi amb la seva espectacular escalada sobrepassant, de no corregir la seva trajectòria, la complicada cota del 100% sobre el PIB. Per tant, les nostres finances públiques entrarien en una zona molt sinuosa que serà observada amb lupa, llum i taquígrafs, per Brussel·les i Washington, és a dir, per la Comissió Europa i el Fonds Monetari Internacional.
"Els qui propugnen aquest devessall de dispendi públic, immediatament esgrimeixen el de les pujades d'impostos, a manera de remei, exhibint un desconeixement absolut de la realitat econòmica i empresarial"
Clar que els qui propugnen aquest devessall de dispendi amb càrrec a les nostres arques públiques, immediatament esgrimeixen el de les pujades d'impostos, a manera de remei, exhibint un desconeixement absolut de la realitat econòmica i empresarial. Els contribuents espanyols comencen a estar extenuats amb tanta càrrega impositiva. La pressió fiscal va en augment i, en particular, l'esforç fiscal és ímprobe. De 2011 a 2020, a l'espera de com es gestin els pressupostos, els impostos han augmentat a Espanya en 83.845 milions d'euros. Concretament, la recaptació per impostos indirectes en 43.556 milions i per directes en 40.289 milions, al que cal agregar pujades en les cotitzacions socials per 29.085 milions, increment d'altres ingressos en 10.703 milions i ajustos per mesures governamentals en 1.294 milions. Això llança un augment dels ingressos del conjunt de l'Estat de 124.927 milions d'euros de 2011 a 2020, que es porta la part del lleó de creixement del PIB xifrat, entre 2011 i 2020, en 229.937 milions, considerant que el PIB de 2011 va ser d'1.063.763 milions d'euros i la previsió remesa pel Govern a Brussel·les parla d'un PIB en 2020 d'1.293.700 milions. Entretant, la despesa pública, que va sumar 490.592 milions d'euros el 2011 tancaria 2020, a l'espera dels pressupostos, amb 534.500 milions, per tant, l'augment és de 43.908 milions. Amb tot, resulta difícil d'entendre com seguim per la senda deficitària, amb un dèficit acumulat collit des de 2008 fins a 2020 de 837.056 milions d'euros.
Desertizant terres fèrtils
No només és a Madrid on es parla d'estrènyer més encara les clavilles tributàries. També a Barcelona. A Catalunya, més augments d'impostos per assotar els seus residents, especialment en l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, imposat sobre Successions i Donacions, Transmissions Patrimonials, amb vigència, a diferència d'altres Comunitats, de l'Impost sobre el Patrimoni amb tota la seva càrrega de profunditat, a més de diversos tributs que graven l'activitat empresarial. Les mesures anunciades per l'actual Govern són un torpede a la línia de flotació contra els catalans i residents aquí i les empreses catalanes, indubtablement freturosa de raciocini patriòtic. Per tant, l'objectiu dels governants catalans que, a la recerca de la terra promesa seria un paradís fiscal o si més no un llimb dels justs, és convertir Catalunya en un autèntic infern fiscal convidant a una estampida de contribuents en pla sabana africana.
A Espanya, la coalició progressista flagel·larà fiscalment els residents en territori espanyol. Espanya, com Catalunya, gaudeix d'una atractiva imatge per a la inversió estrangera i si els impostos i la pressió fiscal són còmodes, s'impulsa la seducció inversora. I la inversió fomenta l'activitat econòmica i crea llocs de treball. L'altra cara de la moneda, la creu, és just el contrari: augmentar els impostos equival a oprimir tributàriament i espantar qualsevol besllum d'inversió, restant competitivitat. Si solament fos això, ja seria dolent de solemnitat. El súmmum dels mals és que incrementant la pressió fiscal "es convida" (entre cometes) a deslocalizar empreses i persones i indiscutiblement a afavorir altres territoris, que són els que acaben generant ocupació i guanyen competitivitat. És a dir, si Catalunya es converteix en terra hostil fiscalment parlant, les inversions se'n van a altres regions d'Espanya i si Espanya castiga fiscalment els inversors, empreses i persones físiques, es provoca la fugida -en paraules vellutades, migració- cap a destinacions més afables on emplaçar les seus efectives dels negocis i crear ocupació. I tant Catalunya com Espanya, fet i fet, s'empobreixen.
Seria bo que els polítics, tan distants del món real, se n'adonessin que la fiscalitat és un potent instrument per fer un hort al desert o desertizar terres fèrtils convertint-les en erms. Localitzar, deslocalizar o relocalizar, aquesta és la qüestió… Prosseguirem en el següent article.