Si entrem en les entranyes del nostre model econòmic i productiu ens trobem que, en valor absolut, el nostre PIB en 2018 va ser d'1.202.193 milions d'euros mentre que en 2011 d'1.063.763 milions; sempre en euros corrents i a preus de mercat. Si saltem a la Xina, a efectes comparatius de puixança econòmica, el seu PIB en 2011 es concretava en 5.423.969 milions d'euros i en 2018 en 11.530.456 milions. Avui, Espanya, en el rànquing de les potències econòmiques mundials, ocupa el lloc catorzè, quan en 2003 i 2004 estava en la vuitena posició. La decadència de la nostra economia i del seu model productiu és evident.
Destinem només el 1,20% del nostre PIB com a esforç en recerca i desenvolupament, 14.052 milions d'euros per a ser exactes en 2017, mentre que una companyia com Amazon va destinar a despesa d'R+D i tecnologia, carregat íntegrament en el seu compte de pèrdues i guanys, 28.837 milions d'euros en 2018. Corea del Sud, un país que segueix pel camí de la prosperitat econòmica i amb una formació molt edificant entre la seva població, en 2017 destinava el 4,22% del seu PIB a R+D, 52.493 milions d'euros. els Estats Units, que lidera avui el hit parade de l'economia mundial, acumula fins avui 382 Premis Nobel, amb prioritat absoluta en el camp científic; Espanya, 8, incloent Mario Vargas Llosa, qui té la doble nacionalitat espanyola i peruana, entre els quals només dues, Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa, en Medicina; els altres van ser guardonats en Literatura.
"Destinem només el 1,20% del nostre PIB com a esforç en recerca i desenvolupament. Dels 8 Premis Nobel que tenim, només 2 són de ciències"
Per tant, és el moment, després de les eleccions del passat 10-N i davant les diferents alternatives de formar Govern, de plantejar una sèrie de reptes. El primer d'ells és reflexionar sobre si la nostra recuperació econòmica és sòlida quan des de la perspectiva de tots i cadascun de nosaltres hem de dir que el PIB per càpita en 2008 era de 24.132 euros i en 2018 és de 25.727 euros i si ens comparem amb altres països del nostre entorn europeu estem substancialment per sota. Basta assenyalar que a Irlanda, el PIB per càpita en 2018 es va situar en 65.500 euros. El salari mig anual en 2008 a Espanya era de 21.883 euros i en 2018 de 23.003 euros. La renda mitjana anual per llar en 2008 aconseguia els 28.787 euros i en 2018 va ser de 28.417 euros. La despesa mig anual per llar que en 2008 es xifrava en 31.711 euros va caure en 2018 a 29.871 euros. En 2018, 12,2 milions d'espanyols sobre una població de 46,6 milions es troba en risc de pobresa o exclusió social; el 26% de la nostra població.
Afirma Gay de Liébana que cal reflexionar sobre si la nostra recuperació econòmica és sòlida
El pes sectorial en percentatge del PIB de la indústria que en els anys 70 i 80 del segle passat superava el 30%, avui és només del 14,3%, amb la indústria manufacturera representant a penes el 11,2% del PIB, mentre els serveis copen el 68% del PIB. I quant al pes de l'ocupació, la indústria, incloent l'energia, representa el 14% de l'ocupació total i els serveis el 75%.
El model productiu de l'economia espanyola, sincerament, deixa molt a desitjar per a ser efectivament competitiu.
La nostra taxa d'atur és la segona més alta de tota Europa, amb el 14,2%. Aquí hi ha un agut i crònic problema que en part s'explica per la feblesa del model formatiu, tant en la formació bàsica com en la professional, que tan discriminada ha estat i continua estant, i en la universitària els plans d'estudi de la qual no s'adapten a la realitat econòmica de les nostres necessitats. I això porta a preguntar-nos si els nostres polítics tenen clar quin ha de ser el model econòmic-productiu que ha de seguir Espanya i quin ha de ser el seu patró de creixement. I en concret, si Espanya o, més ben dit, els seus polítics, estan capacitats per a encarrilar al país cap al canviant entorn disruptiu.
"El model productiu de l'economia espanyola, sincerament, deixa molt a desitjar per ser efectivament competitiu"
Al mateix temps i al fil de l'abans explicat, hem de qüestionar-nos si alguna formació política serà capaç d'embridar no únicament de paraula sinó amb fets i resultats palpables la xacra endimoniada de la imparable despesa pública, l'hemorràgia crònica del nostre dèficit públic i el llast monumental i impagable del nostre deute públic. En aquesta mateixa línia, hem de calibrar si algun partit polític és conscient que el nostre sistema de pensions s'encamina cap a la fallida i que de seguir per aquesta senda angoixantment deficitària no serà factible sostenir l'actual estat del benestar.
Sens dubte, queden moltes anotacions en el tinter, per exemple, el plantejament racional i viable del finançament autonòmic. Però, en tot cas, per avui, crec que ja està bé amb aquest elenc de consideracions que hem formulat. Això sí, què prossegueixi l'entusiasme!