Francesc Reguant (Súria, 1951) és economista especialitzat en agroalimentació, a més de fundador de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes (Obealimentària). Durant la seva trajectòria professional ha estat director d’Administració i Sistemes d’Informació de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i cap del gabinet tècnic del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Ha simultaniejat la seva activitat amb la docència i la divulgació en revistes tècniques i de divulgació. És autor o coautor de 12 llibres, entre els quals destaca Gestión integrada, Entendre l’agricultura i El Sistema Alimentario i, aquest últim que estrena conjuntament amb la periodista de La Vanguardia, Lorena Farràs: Cuits pel clima. Produir aliments en temps de canvi climàtic.
Enmig d'una nova "revolució pagesa", com a fidel lectora dels articles mensuals de Reguant a VIA Empresa marcats per un alt sentit pedagògic i aclaridor, aquesta entrevista busca aportar llum als reptes actuals del nostre model agroalimentari. Cal recordar, però, que a Catalunya el sector agroalimentari genera el 19,7% del PIB català. Sense oblidar, tampoc, la convivència amb un canvi climàtic irreversible en el dia a dia i el nou mandat, ple d'incerteses, de Donald Trump als Estats Units.
Cuits pel clima és un llibre de diàleg amb diverses preguntes i reflexions en profunditat. A més, feu tàndem amb la periodista Lorena Farràs de La Vanguardia. Es tracta de dos professionals amb diversitat generacional i amb dues trajectòries diferents. Per què la publicació arriba en aquests moments?
La veritat és que som un bon tàndem i tenim molt a dir (riu). Amb la periodista Lorena Farràs ens vam conèixer per raons estrictament professionals, ja que sovint escrivíem sobre temes relacionats amb la transformació verda vers un món sostenible. En un determinat moment ens vàrem proposar fer un llibre junts. Vàrem parlar de com fer-lo i vam escollir el format d’entrevista, que pot ser molt atractiu pel lector. El fet que siguem dues generacions diferents -per edat podria ser la meva filla- és un punt a favor del llibre. Segurament veiem el món des d’una altra perspectiva, però coincidim en els diagnòstics i les solucions. Això trenca alguns tòpics sobre la distància cultural d’unes i altres generacions.
La combinació de sensibilitat per la natura, realitat de l’economia, coneixement de les dades estadístiques reals i la proximitat al món de la recerca tecnològica són els trets que m’ajuden avui a intentar entendre el complex món agroalimentari, el sector al qual he destinat la major part de la meva vida professional.
Un dels temes estrella del llibre és la força -i els gegants- del sector agroalimentari català. De fet, segons l'estudi El sector agroalimentari a Catalunya d'Acció i Prodeca, es tracta del primer sector de la indústria catalana amb una facturació global de 48.231 milions d'euros, el 19,7% del PIB català i amb més de 175.000 empleats. Liderat per les indústries càrnies, gaudeix d'un potent ecosistema gràcies a la riquesa de la cadena de valor. I amb ell, empreses que facturen centenars de milions d’euros amb seu a Osona, la Garrotxa i la província de Lleida, entre d'altres. Som conscients els catalans, sobretot els residents a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, del pes que té aquest sector?
El sector agroalimentari és, des de fa 40 anys, el primer sector de Catalunya, tal com indiques. És el tercer exportador i un dels principals clústers agroalimentaris d’Europa. Malgrat aquest fet estadístic aquesta dada ha estat sempre desconeguda o negada.
La gent de ciutat a vegades no reconeix qui els alimenta, com si els aliments sorgissin a dins d’una bossa de plàstic al supermercat. Sovint, percebo que no agrada acceptar que per produir aliments cal usar preferiblement adob orgànic, és a dir, fems dels animals, o que la llet prové d’un animal que té necessitats fisiològiques o que el pernil ve d’un animal que sacrifiquem. A vegades volem edulcorar tant la realitat que irresponsablement la neguem. L’apropament realista al món agroalimentari, contra visions utòpiques i endolcides és un dels punts forts del nostre llibre.
“La gent de ciutat a vegades no reconeix qui els alimenta, com si els aliments sorgissin a dins d’una bossa de plàstic al supermercat”
Catalunya és un país de muntanyes i pluviometria mediterrània. És un país amb dificultat per produir aliments. Però, amb la necessitat d’alimentar una població creixent s’ha optat pel regadiu, on ha estat possible, i la ramaderia, sobretot intensiva, basada a comprar a fora l’aigua i el sol agrari que no tenim en forma de panís i soja per alimentar els animals, criar-los i produir carn, llet i derivats en una potent indústria alimentària. A partir de la producció agrària s’ha construït una potent indústria amb tots els subsectors implicats (maquinària, laboratoris, serveis experts digitals, etc.). És a dir, des de la nostra dificultat s’ha construït un potent clúster alimentari.
A parer seu, quins són els reptes actuals de la nostra agricultura i ramaderia?
El món necessita aliments i és la nostra responsabilitat produir-los. Cal que els aliments que produïm siguin de forma amable amb la natura (sostenibilitat). Cal que n’hi hagi de suficients per a tothom (suficiència), a més que la població els pugui comprar (assequibilitat). Cal que siguin de qualitat (salubritat). I, finalment, cal que els pagesos tinguin una remuneració justa per la seva activitat (viabilitat). Aquests cinc vectors expliquen la complexitat de la producció d’aliments.
“No ens agraden les postures de la intocabilitat de la natura com a únic objectiu”
El llibre Cuits pel clima parteix i proposa les solucions des d’aquesta complexitat. No creiem en solucions fàcils ni amb solucions unilaterals que desequilibren el conjunt i solen ser injustes. No ens agraden les postures de la intocabilitat de la natura com a únic objectiu. Nosaltres formem part de la natura i ens alimentem de la natura.
Un altre aspecte interessant és la forta presència internacional de l'agroindústria catalana al món. A què es deu?
La veritat és que ho hem fet molt bé a Catalunya en aquest sentit (somriu). I seré sincer, el boicot de molts productes catalans per una part dels espanyols ha ajudat a internacionalitzar-nos encara més. Potser un dels casos més coneguts és el cava, però hi ha altres productes que han mirat a l’exterior.
M’agradaria que ens focalitzéssim en la figura del pagès a Catalunya. L'he sentit dir en reiterades ocasions que “els pagesos no són un col·lectiu d'edat avançada, sinó que n'hi ha menys”. "Aquest mite està fent mal a la imatge de la pagesia i està desviant les polítiques. Cal deixar de comptar jubilats", confessa en el llibre. Podria desgranar-ho més?
Com volem que els catalans entenguin els pagesos si no els expliquem bé les dades? Una d’aquestes informacions assumides com a certes és l’elevada edat dels pagesos catalans. Les estadístiques publicades per la Generalitat de Catalunya o pels sindicats agraris confirmen aquest fet. Per tant, per pur sil·logisme, d’aquí a uns pocs anys no hi haurà agricultura a Catalunya i tot ho haurem de comprar a fora. Aquesta idea, des del populisme urbà, ha servit per alimentar diverses teories alarmistes i en general per distanciar la societat catalana del fet alimentari.
“A vegades volem edulcorar tant la realitat que irresponsablement la neguem”
Quan exposo dades objectives i explico que l'edat mitjana dels pagesos és de 42 anys i que només el 4% dels agricultors tenen més de 65 anys i que el 73% tenen menys de 54 anys, el retorn que tinc és d’incredulitat, ja que estic contradient el que tothom sap. Més encara, pel fet que la mateixa Conselleria de la Generalitat afectada confirma que el 40,95% dels pagesos tenen més de 65 anys. Una dada que, així mateix, ha estat repetida per tots els mitjans de comunicació.
Però aquesta desinformació que en lloc de comptar la gent que treballa, comptabilitza perceptors de la DUN, sovint propietaris d’edat avançada, distorsiona seriosament la realitat del sector i propicia el distanciament i el menysteniment del sector. Hem llegit editorials i articles identificant la falsa edat elevada de la pagesia amb l’endarreriment. Tot plegat deixa ocult un sector que s’està preparant per jugar un paper decisiu en la gran transformació i que viu un seriós procés de reestructuració i de modernització.
Nits d'estiu tòrrides, menys nevades a l'hivern, greus sequeres, pluges torrencials com la DANA del País Valencià... De canvis climàtics n'hi ha hagut molts al llarg de la vida de la Terra. Què fa que aquest sigui diferent i per què ens ha de preocupar? Estem preparats?
La veritat és que a Catalunya no estem preparats per fenòmens atmosfèrics d’aquestes característiques. Cal abordar la problemàtica de l’aigua i esponjar, encara més, els boscos. A més, és primordial reforçar les reserves d’aigua. No fan falta més pantans, sinó més infraestructures.
"El boicot de molts productes catalans per una part dels espanyols ha ajudat a internacionalitzar, encara més, el sector agroalimentari"
Hi ha molts canvis que es produeixen tan de pressa, que la capacitat temporal d’adaptació es desborda. Cal planificar i abordar mesures per a l’adaptació als canvis que ja s’estan produint i avançar cap a un futur més resilient i més sostenible.
Com podem millorar la producció enmig de condicions climàtiques canviants? Expliqueu al llibre que l'Informe Stern sobre l'economia del canvi climàtic advertia el 2006 que, si no actuem ràpidament, l'economia mundial pot arribar a perdre fins al 20% del PIB cada any de forma indefinida, mentre que el cost d'evitar aquesta pèrdua se situa al voltant de l'1% del PIB generat cada any.
Hem d’alimentar a tothom, no es pot obviar això. Hem d’atendre tots els vectors de la sostenibilitat alimentària. Per assolir-ho la tecnologia ens hi pot ajudar molt. Per exemple, les eines de l’agroecologia, entenent aquesta com la part de la ciència que a partir del coneixement de la natura per dur a terme una producció eficaç però reduint els impactes ambientals. Però també la genòmica que, per exemple, pot aconseguir plantes resistents que evitin l’ús d’insecticides. El regadiu eficient és capaç de multiplicar produccions. O la hidroponia en hivernacle, un entorn molt més productiu i de precisió. També hi ha la bioeconomia circular, capaç de convertir els residus en productes per a una altra funció. Els boscos com a font de proveïment de molts productes que ara no aprofitem.
“De la nostra dificultat s’ha construït un potent clúster alimentari”
També cal considerar altres fonts de proteïna que no usen o usen menys sol per produir-la (insectes, algues, cianobacteries, aliments fermentats o, potser, en el futur pròxim, carn de laboratori). L’objectiu és produir més productes segurs, des del punt de vista dietètic, amb menys recursos. Mentrestant ens donem temps per ajustar els grans equilibris planetaris. En resum, la tecnologia i el coneixement de la natura són els nostres aliats per produir de manera més sostenible atenent tots els conjunts de vectors esmentats.
El gran hàndicap (i més en temps de Trump): com aconseguir l'equilibri entre la sostenibilitat econòmica i l'ambiental? En aquests moments, la lluita contra el canvi climàtic és costosa. A més, recentment Trump ha tornat a sortir dels Acords de París i està començant a desmantellar la política climàtica. Cap a on anem?
Seré sincer i la veritat és que sóc bastant pessimista amb aquesta situació. Aquí hi ha un punt de tensió que no és de fàcil solució. Ser sostenible o frenar el canvi climàtic no és gratis. Llavors, les ideologies de mirada curta pensant en el poder que li atorga l’engany a la població diuen “don't look up”. "Tranquils, no passa res. No existeix el canvi climàtic", afirmen. Darrere d’aquestes ideologies s’hi amaguen les formes més autocràtiques i destructores. Ho estem intuint ara.
"Ser sostenible o frenar el canvi climàtic no és gratis"
Aquestes ideologies amb mentides i agressions de tota mena van contra l’estat democràtic, l’únic que saben que els pot posar fre. Cal, per això, fer una gran tasca divulgativa de la realitat, valorar la democràcia i defensar l’estat democràtic. Ara bé, el canvi climàtic exigeix més tecnologia i noves infraestructures.
No es pot parlar d'agricultura ni de ramaderia sense fer esment del potent moviment cooperativista que històricament hi ha hagut a Catalunya. El rol del cooperativisme agrari és una forma de resiliència en el segle XXI?
El cooperativisme va néixer de la dificultat i ara torna la dificultat. El cooperativisme pot oferir el camí per guanyar dimensió, guanyar capacitat financera per assolir els reptes, sense que els socis perdin la seva autonomia. Les cooperatives articulen bé global amb local, cooperativa i empresa agrària individual.
“Un dels punts febles de les cooperatives es la dificultat per l’autofinançament a partir de la preferència pel present dels socis”
Tanmateix, el moviment cooperativista ha de situar-se al segle XXI amb nova mentalitat i màxima professionalitat. Un dels punts febles de les cooperatives es la dificultat per l’autofinançament a partir de la preferència pel present dels socis (un fet democràtic positiu) però incapaç de prendre decisions ràpides i flexibles tal com requereix la dinàmica empresarial actual i per la possible preferència pel present dels socis que acaba limitant la capacitat de l’autofinançament. Una gestió tècnica i molt professionalitzada amb una informació i explicació adequada als socis és necessària. Alhora, per facilitar aquest canvi és convenient que la comercialització es dugui a terme des d’una empresa mercantil propietat de la cooperativa.
Finalment, a quines empreses del sector agroalimentari no podem perdre la pista?
En el llibre mostrem experiències molt diferenciades i representatives d’un sector tan divers i complex. És a dir, són experiències que ensenyen. BonÀrea explica el poder de la planificació estratègica. Torres, el compromís amb la multiplicitat d’eines per reduir les emissions de gasos efecte hivernacle en la lluita contra el canvi climàtic. Cal Llacuna, la transformació tecnològica d’una finca agroramadera mitjana amb robòtica i intel·ligència artificial. La cooperativa CORMA produint planta ornamental i resistint amb fortalesa al bell mig del Maresme, una comarca residencial i turística.
També hi ha el cas de Fustes Sebastià, defensant els boscos del Pirineu en retirar fustes per construir cases. Alcarràs Bioproductors és un exemple de com des de la mateixa iniciativa es construeix una biorefineria per convertir les dejeccions ramaderes en gas, fertilitzants i productes d’interès. La Cooperativa de Fruits de Ponent es mostra com a model de cooperativa emprenedora i comercialment exitosa. I, finalment, Formatgeria Casa Mateu que demostra com des de la ubicació més agresta del Pirineu es pot fer bons aliments per a tot Catalunya.
Un qüestionari breu:
- Qui l’inspira? La voluntat de fer un món millor.
- Últim llibre que ha llegit: Una agricultura sense agricultors, dels sociòlegs francesos Bertrand Hervieu i François Purseigle.
- Una pel·lícula per entendre el sector agricultor: Alcarràs de Carla Simon o El nostre pa de cada dia.
- Un vi per recomanar: la garnatxa blanca.
- Un empresari a seguir: n’hi ha molts, però m’agradaria destacar la figura de Jaume Alsina, impulsor de BonÀrea.
- El millor consell professional que ha rebut en tota la seva trajectòria: tria el que vols fer... que segur que ho acabaràs fent.
- Si tingués 18 anys de nou, tornaria a estudiar economia i s'endinsaria al món de l'agricultura? Sí, ho tornaria a estudiar de nou perquè tenia clar que volia fer una revolució i des de l’economia és possible (somriu).
- El millor racó de Catalunya per perdre's: Àreu, un poble del terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà.