Si hi ha una matèria primera que ha marcat l’evolució de l’economia mundial en els darrers cent anys, aquesta és el petroli, l’anomenat or negre, que ha estat i continua essent l’aliment que mou el capitalismemundial. El panorama actual del mercat del petroli té molt a veure amb la crisi viscuda fa mig segle, que va alterar per sempre les regles del joc. Es va passar d’un mercat controlat per un oligopoli a una partida amb múltiples jugadors i estratègies vinculades a la geopolítica mundial.
Avui tenim un mercat de petroli cru on tothom pot comprar i vendre, i així es produeix la fixació del preu, però abans de la crisi del petroli, a començaments dels setanta, tot era molt diferent. Des de la Segona Guerra Mundial i fins a aquella crisi que va sacsejar l’economia internacional, el mercat del cru era més una entelèquia, si ens agafem al terme “mercat”; en realitat, un càrtel format per set companyies fixava el preu de venda d’aquesta matèria primera. En els primers anys del període marcat per l’oligopoli, l’italià Enrico Mattei, responsable de l’empresa pública ENI (Ente Nazionale Idrocarburi) va verbalitzar una idea que faria fortuna quan es va referir a les companyies del càrtel com a “les set germanes”, encunyant un concepte que des d’aleshores es faria recurrent en el món de les finances.
Amb la crisi del petroli de 1973, es va passar d’un mercat controlat per un oligopoli a una partida amb múltiples jugadors i estratègies vinculades a la geopolítica mundial
Però, qui eren aquestes set germanes tan poderoses que greixaven amb el seu petroli els engranatges del capitalisme mundial? Els seus noms eren aquests: Esso, Royal Dutch Shell, Anglo-Iranian, Socony, Standard Oil de Califòrnia, Gulf i Texaco. Vegem-les amb detall:
Primera germana: Esso
Si desencriptem la seva denominació tindrem accés a informació determinant sobre el seu origen: la marca respon a les inicials en anglès de Standard Oil (S.O.), que és la companyia fundada pel magnat John Davison Rockefeller el 1870, l’Standard Oil Company and Trust. La firma va arribar a agafar una dimensió tal, que el 1911 el Tribunal Suprem dels Estats Units (Supreme Court o SCOTUS) va dictaminar que incomplia la legislació anti-trust, de manera que la obliga a dividir-se en companyies més petites (més o menys com va succeir amb la telefònica AT&T Bell i les Baby Bells el 1984); en el cas de la petroliera, després de l’esbocinament de la principal en van sortir trenta-quatre de noves, una d’elles, Esso, que era la subsidiària de Nova Jersey. El 1972 va modificar la seva denominació, que va passar a ser Exxon. El motiu pel qual van triar aquesta nova marca és desconegut, però en els darrers cinquanta anys han circulat diverses explicacions; algunes fan referència a que la doble ics tal com està al disseny del logotip recorda a una creu dels templers, d’altres a que es tracta d’un missatge subliminal que recorda el testimoni indicatiu de dipòsit buit al quadre de comandaments d’un vehicle, també alguns hi veuen dos petons (xx) en simbologia anglesa i encara hi ha qui defensa que és només una combinació aleatòria sorgida d’una computadora.
Segona germana: Royal Dutch Shell
El seu nom compost obeeix a que és fruit d’una fusió entre dues companyies que es van ajuntar el 1907, la neerlandesa Koninklijke Nederlandse Petroleum Maatschappij (o Royal Dutch Company, fundada el 1890) i la britànica Shell Transport and Trading Company, fundada el 1897). El seu logotip en forma de petxina groga amb perfil vermell és un dels més populars del món.
Tercera germana: Anglo-Iranian Oil Company (AIOC)
És la denominació que va prendre d’ençà de 1935 la històrica Anglo-Persian Oil Company (APOC), fundada el 1909 per britànics que tenien una concessió per buscar petroli en aquell territori. La concessió l’havia aconseguit el milionari William Knox D’Arcy, després d’oferir al Shah de Pèrsia 20.000 lliures esterlines, accions de la futura companyia i un percentatge dels beneficis. El gran daltabaix va arribar el 1951, quan el parlament de l’Iran va decidir nacionalitzar la companyia.
Quarta germana: Socony
El nom complet d’aquesta companyia era Standard Oil Company of New York, informació que ens indica que també havia estat part de la gran empresa monopolística de Rockefeller. És una firma que té la seva importància a Catalunya perquè va ser la primera a fer prospeccions al país, al pou d’Oliana, que durant molts anys va ser el més profund de l’Estat. Tot va començar després de la Guerra Civil, quan els propietaris de Cepsa (Compañía Española de Petróleos, SA), van plantejar-se un pas més en les seves activitats, després de passar per la distribució i el refinament de cru. El naixement de Cepsa s’havia produït el 1929 després que dos dels impulsors de Campsa (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo) decidissin canviar de rumb i deixar aquesta firma creada el 1927 sota el paraigua estatal durant la dictadura de Primo de Rivera per fundar una nova firma més ambiciosa i establerta fora dels límits del monopoli peninsular. Aquests dos emprenedors eren Eduard Recasens (banquer de Reus) i Demetrio Carceller (originari de Terol, però establert a Catalunya).
Entre el final de la Segona Guerra Mundial i el començament de la dècada dels setanta que tot ho canviaria, el preu va oscil·lar entre els 2,5 i els 3 dòlars
Tornem a la post-guerra i al propòsit de Cepsa de dur a terme prospeccions en territori català: el 1943 es va crear una joint venture entre Cepsa i la Socony, sota la denominació de Ciepsa (Compañía de Investigación y Explotaciones Petrolíferas, SA), on els americans van aportar-hi el seu know how en la perforació de pous de petroli. Val a dir que abans d’aquesta data a l’Estat ja s’havien dut a terme algunes prospeccions, però amb uns mitjans i coneixements molt precaris. Aquesta prehistòria de l’or negre a la península havia començat l’any 1900 a Burgos i va tenir dos capítols catalans, a Tona el 1929, on només s’hi van trobar gasos, i a Tremp el 1940, sense cap resultat. En la nova etapa de prospeccions, ja sota el control de Ciepsa, hi va intervenir el geòleg espanyol EnriqueDupuy de Lôme, conjuntament amb una panòplia d’enginyers nord-americans aportats per Socony, alguns dels quals van deixar una empremta profunda al país. Els seus noms eren A. E. Fath, R. Anderson, B.H. Grove, Verner Jones, Vinton Arthur Bray i B. Trzesniowsky. El primer pou el van obrir el 1947 a la localitat d’Oliana (Alt Urgell), que amb els seus 2.323 metres de fondària es va guanyar el títol de pou més profund de l’Estat. Després vindrien Burgo de Osma (Sòria), La Marina (Baix Vinalopó), Rojals (Baix Segura) i Boltanya (Sobrarb).
Cinquena germana: Standard Oil de Califòrnia (SOCAL)
La seva denominació ens deixa clar que es tracta d’una altra de les companyies procedents de l’esmicolament de la firma primigènia de Rockefeller. Amb els anys, modificaria la seva denominació per passar a dir-se Chevron, un terme heràldic que fa referència a una forma de compàs inserida dins un escut (en català, xebró). El logotip de la companyia recorda vagament a aquesta figura.
Sisena germana: Gulf
La companyia texana va ser creada el 1901 i durant molts anys va ser el braç industrial de la família Mellon, que tenien en la banca els seus negocis principals (avui en dia continua existint el Mellon Financial Group). A banda del petroli que van descobrir a Texas i que va donar origen a la companyia, van posseir explotacions a Veneçuela i Colòmbia, i, sobretot, van ser pioners en l’explotació del cru a Kuwait, on van crear el 1934 una companyia en règim de joint venture amb l’Anglo-Persian Oil Company. El seu logotip, una esfera amb els terços superior i inferior de color taronja i les lletres Gulf enmig, forma part de la cultura popular dels Estats Units.
Setena germana: Texaco (The Texas Company)
Com el seu nom indica, és també texana, com la que acabem de veure. Una de les raons que la seva marca esdevingués tan coneguda és que van ser els primers a distribuir el seu propi combustible per tots els Estats Units, tan aviat com el 1928. Està molt documentat que van interpretar un paper clau durant la Guerra Civil espanyola, en ser proveïdors del bàndol franquista. La firma texana havia signat un contracte amb la República Espanyola per ser subministradors de combustible, però en esclatar el conflicte bèl·lic la ideologia feixista del CEO de la companyia, el noruec TorkildRieber, els va impulsar a canviar de client. La història es pot resseguir amb tot detall al llibre Spain in our hearts: Americans in the Spanish Civil War, del periodista de Nova York Adam Hochschild. Com en el cas anterior, la imatge corporativa de Texaco -una estrella blanca de cinc puntes inscrita en una esfera vermella i amb una gran T al mig- és un dels emblemes de la cultura ianqui.
Aquestes que hem vist són les companyies que van dominar en forma de càrtel el mercat del petroli. De ben segur que Enrico Mattei es va inspirar en les plèiades per batejar a aquest oligopoli com a set germanes. En aquells moments no existia un mercat de cru al comptat i tota la matèria primera es negociava a través de contractes a termini que deixaven lligats de mans els compradors respecte el oferents, que sovint controlaven tota la cadena de valor, des de l’extracció fins a la distribució amb punts de venda propis (gasolineres). Era una època de petroli barat -el barril es venia per uns 2,5 dòlars- però amb grans marges per als productors, que tenien uns costos de 40 centaus per barril. L’estabilitat del mercat era tal, que entre el final de la Segona Guerra Mundial i el començament de la dècada dels setanta que tot ho canviaria, el preu va oscil·lar entre els 2,5 i els 3 dòlars.
Però, com dèiem, tot va mutar a partir de l’arribada de la dècada dels setanta. Primer les nacionalitzacions de companyies per part d’alguns estats àrabs i del nord d’Àfrica, i després per la crisi del petroli del 1973, quan els països productors de cru associats a l’OPEP van decidir tancar l’aixeta i deixar que els preus es disparessin. El que va passar i com es va configurar el món des d’aleshores ho veurem a la propera entrega.