Divendres passat, a un quart de dotze de la nit, és molt probable que la majoria de catalans estiguessin fent l'enèsim recompte de grans de raïm per assegurar-se que tot estaria a punt per rebre el nou any sense entrebancs, o bé dedicant-se a deglutir el penúltim bocinet de torró per eixamplar una mica més la base de la seva glucèmia o, per què no, escurant una copa més de cava mentre es miraven algun especial de televisió amb fragments de cançons carregades de nostàlgia. Però, en tot cas, el que és segur és que ben poca gent devia estar pendent de l'actualitat empresarial i financera del moment. I és per aquest motiu que no va ser fins a l'endemà al matí, diada de boca pastosa i desorientaciógeneral, que el públic es va assabentar d'una operació corporativa de gran rellevància: la presa de control de Glovo per part del seu màxim accionista, l'alemanya Delivery Hero.
Fins ara, la companyia compradora era titular d'una mica més del 40% del capital de la firma catalana i ara n'ha adquirit un paquet gairebé equivalent, per totalitzar un 80%. La major part del 20% restant és en mans de diversos fons d'inversió. Segons el comunicat dels alemanys, el preu pactat per a la compra (uns 780 milions d'euros) implica que valoren Glovo en 2.300 milions. Cal recordar que aquesta startup sempre ha fet bandera de ser la primera del país en ser considerada un unicorn, és a dir, en valdre 1.000 milions d'euros. Pel que sembla, ara ja ha més que duplicat aquella valoració.
Glovo sempre ha fet bandera de ser la primera del país en ser considerada un unicorn, és a dir, en valdre 1.000 milions d'euros
Això sí, la transacció, en realitat, s'ha dut a terme amb paperets, perquè els accionistes de Glovo no rebran diners frescos per les seves accions, sinó que seran pagats amb accions de la companyia compradora. A hores d'ara no sabem en absolut quin paquet concret d'accions comprarà Delivery Hero i, per tant, desconeixem qui s'ha fet virtualment ric en la transacció. Tampoc sabem si aquests accionistes nous de trinca de la companyia alemanya -i ex-accionistes de Glovo- podran vendre els seus títols a borsa de manera immediata o si hi ha algun pacte de manteniment de la inversió per un temps determinat.
Els quis i els perquès
Però, qui és Delivery Hero? Com apuntàvem, és una empresa alemanya que es dedica al repartiment de menjar a domicili. Van néixer el 2011 i des d'aleshores no han deixat créixer, arribant a una facturació propera als 6.000 milions d'euros, però també amb unes abundants pèrdues cada any més elevades. El 2017 van sortir a borsa, amb una oferta pública que va recaptar gairebé 1.000 milions d'euros. Des d'aleshores han arribat a multiplicar la cotització per cinc, encara que en els darrers mesos sembla que el preu de les accions comença a desinflar-se, amb una caiguda del 30% entre novembre i desembre de l'any passat. El seu màxim accionista és la companyia sud-africana d'internet Naspers, que atresora el 27% del capital. Per darrere hi ha la firma d'inversió escocesa Baillie Gifford, amb un 9%, mentre que la resta són un contingent de fons d'inversió que acumulen entre el 2% i 3,5% del capital cadascú.
La presència de l'empresa de les motxilles grogues als mitjans de comunicació és molt freqüent, de manera que és prou coneguda entre el públic general, però, tot i això, als profans dels negocis digitals probablement els costi entendre la imatge d'startup que ha venut sempre la firma, tenint en compte que el seu negoci vindria a ser una fusió entre els repartidors de pizzes, els missatgers de tota la vida i els rickshaw de la Xina, amb internet pel mig. En altres paraules, no sembla que aportin res de nou al món del comerç ni tampoc a l'economia en general. Que la pedra angular de Glovo sigui pagar poc als treballadors i que aquests no puguin ser considerats empleats, sinó autònoms, pot donar certa idea de feblesa del model de negoci.
Que la pedra angular de Glovo sigui pagar poc als treballadors i que aquests no puguin ser considerats empleats pot donar certa idea de feblesa del model de negoci
Malgrat les reticències que es poden tenir davant la naturalesa del negoci glovístic, si posem per davant com a únic criteri la generació de beneficis, podríem pensar que l'empresa té una gran capacitat de generar retorn, atesa la copiosa transacció que s'acaba de realitzar. Però el cert és que això tampoc és així, perquè fins ara Glovo és una màquina de cremar diners, proporcionant pèrdues voluminoses als seus accionistes de manera sistemàtica (només en els darrers tres anys, la firma ha perdut 328 milions d'euros). Aleshores, per què aquest interès tan desmesurat per adquirir-la? Aquí entrem en un terreny delicat, on conflueixen diversos interessos creuats, dels que parlarem una mica més endavant, però el cert és que no és fàcil entendre que projectes com el de Glovo puguin arribar a competir per finançament amb startups que sí que aporten valor a la societat, com poden ser les de l'àmbit biomèdic o de tecnologia punta. En certa manera, la situació actual recorda -i d'aquí el títol de l'article- el que es va viure amb la bombolla puntcom que va esclatar el març del 2000.
El verb pivotar es fa servir molt en l'univers startup i s'interpreta -amb biaix molt positiu- com a modificar sobre la marxa i de manera radical l'objectiu inicial del negoci, o sigui, el que en el llenguatge del món real vindria a ser no saber on vas, però alhora tenir la voluntat d'aprofitar que, per alguna raó, tens accés a capital disposat a finançar les teves aventures. De fet, i per emprar el vocabulari startapista, Glovo ja ha pivotat un cop, perquè si repassem els seus propòsits inicials, la raó de ser la companyia era teixir una xarxa de gent disposada a fer favors o encàrrecs a altres persones o, com deien ells mateixos, "comprar un carregador, entregar un sobre o portar un menú de McDonalds". En altres paraules, oferien "serveis de missatgeria basats en l'economia col·laborativa" a partir de connectar usuaris que tenien una necessitat amb d'altres disposats a fer-los el servei a canvi d'uns diners.
Genealogia empresarial
En els darrers temps alguns mitjans han posat la lupa sobre els fundadors de Glovo i, en concret, sobre les seves respectives famílies. Val a dir que Óscar PierreMiquel respon en bona part al perfil local de fundador d'startups, que té com tret bàsic provenir de família adinerada i amb marge per experimentar en diferents inversions fins a encertar-la, si és que això arriba mai. El seu besoncle era RamonMiquel Ballart (traspassat mentre escrivim aquestes línies, als 95 anys) propietari durant molts anys del conglomerat MiquelAlimentacióGrup, que agrupava diverses cadenes de supermercats (Zero i Suma, entre d'altres) i d'un hipermercat majorista (GrosMercat). També va ser fundador de BancaCatalana i va estar igualment vinculat a la Cambra de Comerç, a la Fira de Barcelona i la Unió Esportiva Figueres. El 2015, quan l'empresa familiar ja facturava per sobre dels 1.000 milions d'euros gràcies als seus 500 supermercats i 63 establiments de Gros Mercat, Ramon Miquel va traspassar el negoci a la companyia xinesa Bright Food per 110 milions d'euros.
No és fàcil entendre que projectes com el de Glovo puguin arribar a competir per finançament amb startups que sí que aporten valor a la societat
Però la fortuna d'Óscar Pierre també ve per branca paterna, perquè els Pierre han tingut indústria tèxtil (en aquest cas no pas de cotó, com és habitual al país, sinó de llana) des del segle XIX fins els anys setanta del segle XX. A més, algunes branques dels Pierre estan emparentades amb els Trias de Bes, eminents representants de la burgesia tradicional, i amb els Martí (propietaris de l'empresa de transport de viatgers Moventis, que inclou la històrica línia Sarfa de la Costa Brava). Per la seva banda, l'altre fundador de Glovo, Sacha Michaud, està casat amb una membre de la família Martorell-Oliveras de la Riva, molt coneguts a la societat barcelonesa i amb lligams profunds amb el RCD Español (qui més qui menys recordarà l'expresident del club blanc-i-blau FerranMartorell o el promotor d'Eivissa i blogger Carlos Martorell).
Tornant a la compra de l'empresa catalana per part de Delivery Hero, cal recordar que fa no gaire temps vam explicar el cas Zooplus a un dels articles d'aquesta secció. Parlàvem del preu exorbitant que un parell de fons d'inversió estaven disposats a pagar per adquirir una plataforma de venda per internet d'alimentació per a mascotes, amb un multiplicador superior a 50 ebitdas. La gran quantitat de diners en mans de fons d'inversió i la manca d'alternatives d'inversió en els actius sense risc (recordem que fa anys que estem amb tipus d'interès al voltant de zero) provoca que les empreses que generen caixa siguin extremadament valuoses. Els accionistes de Glovo s'han beneficiat d'això, però també d'un parell de factors més de caràcter particular, com és la cursa embogida en determinats sectors a la recerca d'una situació tan poc capitalista com és el monopoli o, si no hi és, l'oligopoli. És a dir, firmes com Delivery Hero són plenament conscients que si algun dia el seu negoci aconsegueix ser rendible, serà a partir d'eliminar tota o gairebé tota la competència existent, perquè es tracta d'un sector que admet molt pocs jugadors. A això s'hi uneix que sembla que molts dels promotors locals d'startups tenen com a objectiu principal vendre l'empresa, molt per sobre de ser empresaris de debò.