El que és interessant del que està passant actualment al Regne Unit no són els resultats de les seves darreres eleccions, que han donat una victòria clara al partit laborista de Sir Keir Starmer, sinó allò que en teoria hauria de passar a partir d’ara. Els laboristes han aconseguit 412 dels 650 diputats en joc a Westminster. Això són 211 més diputats que a les darreres eleccions. A primera vista, aquesta victòria sembla espectacular i contundent i, de fet, ho és. Ara bé, hi ha quatre factors que indiquen que aquest triomf és tant aclaparador com fràgil.
Primer de tot, el que ha passat al Regne Unit s’assembla al que va passar a les eleccions catalanes. És a dir, el partit guanyador ha tret menys vots que a les darreres eleccions i, per tant, en general, ha perdut suport. En el cas britànic, el partit laborista ha perdut més de mig milió de vots. Aquesta és una dada interessant, perquè el darrer líder laborista, el senyor Jeremy Corbyn, que va ser titllat per tothom com el pitjor líder del partit i un radical d’esquerres, va obtenir més vots que no pas Starmer.
El partit laborista ha perdut més de mig milió de vots
El segon factor a tenir en compte és l’índex d’aprovació per part de la població britànica del senyor Keir Starmer. Segons una enquesta d’Ipsos del mes juny, la seva valoració era de tan sols el 34%, una de les més baixes que ha rebut mai un nou primer ministre. De fet, segons aquesta mateixa enquesta, l’índex del senyor Starmer estava una desena de punts per sota de la valoració del gat que resideix al número 10 de Downing Street, que va obtenir un 44% de suport popular.
El tercer factor a tenir en compte és la participació electoral, que ha estat per sota del 60%. Aquesta participació és la més baixa dels darrers vint anys i ha caigut 7,5 punts percentuals des del 2019. Per tant, hi ha un gruix substancial de població que, com passa darrerament a Catalunya, ha decidit ja no anar a votar.
Finalment, el quart factor és el sistema electoral britànic, que es caracteritza per ser exclusivament majoritari. És a dir, el Regne Unit es divideix en 650 circumscripcions electorals, on cadascuna escull un sol diputat. Perquè ens entenguem, els partits que en una circumscripció queden de la segona posició en avall, encara que només sigui per un vot, es queden sense res. Per tant, la repartició del vot és tan important com la quantitat de vots. Així, per exemple, aquest sistema ha fet que el partit laborista, amb tan sols un 34% de vots, estratègicament molt ben repartits, hagi aconseguit el 63% dels escons, mentre que el partit Reform UK del populista Nigel Farage, tot i haver aconseguit més de quatre milions de vots (14%) només hagi tret quatre escons, és a dir, menys de l’1% del total dels 650 escons.
Així doncs, aquesta victòria del partit laborista, tant aclaparadora com fràgil, ens fa entendre que es deu més a l’enfonsament del partit conservador que no pas a l’èxit de l’oferta laborista. És aquesta una situació molt diferent dels resultats, molt més sòlids, que va obtenir en Tony Blair l’any 1997. Això també vol dir que, per tal d’enfortir la seva posició, el nou govern ha de convèncer tothom que és competent. I en el món anglosaxó, tant si s’és de dretes com d’esquerres, ser competent vol dir aconseguir creixement econòmic.
Aquesta victòria del partit laborista ens fa entendre que es deu més a l’enfonsament del partit conservador que no pas a l’èxit de l’oferta laborista
A diferència de la majoria de les esquerres continentals, els laboristes entenen que per augmentar la despesa social cal tenir més ingressos. Tanmateix, el partit laborista ha reiterat que no té pensat pujar cap dels impostos principals, ni imprimir més diners mitjançant el Banc d’Anglaterra, ni augmentar l’endeutament públic, ni reduir la despesa pública. Aleshores, com s’ho farà? Segons va anunciar al seu programa, el partit laborista vol promoure i accelerar el creixement econòmic afavorint la inversió.
Com veiem, no sembla pas l’agenda típica d’un govern d’esquerres amb majoria absoluta. Però ells saben que si aconsegueixen aquesta fita, romandran al poder, com a mínim, deu anys més. A grans trets, proposen una nova estratègia industrial i econòmica que se centrarà a crear sinergies entre aquells sectors on el Regne Unit és capdavanter: les seves excel·lents institucions de recerca, els serveis financers i professionals, la indústria tecnològicament avançada i les indústries creatives.
Aquest partit d’esquerres no té cap problema a reconèixer als serveis financers com una de les històries d'èxit més grans del país. Així, és de preveure que continuaran treballant amb la City, el districte financer de Londres, per promoure la inversió privada en àmbits tan estratègics com, per exemple, les infraestructures i l’economia Net Zero. Per exemple, el sector de les assegurances ja ha anunciat que té previst invertir més de 100.000 milions en els pròxims deu anys en aquests àmbits estratègics. A més a més, el programa electoral laborista també valora importants aportacions als sectors tecnològics i financers més innovadors, amb macroprojectes com ara l’Open Finance.
Fins i tot, el nou govern ha avançat que establirà un fons nacional de patrimoni amb un finançament d’uns 8.500 milions d'euros en els pròxims cinc anys que tindrà com a objectiu promoure inversions transformadores a tots els territoris del país. Perquè ens fem una idea, Catalunya podria finançar un fons nacional similar només amb l’equivalent al 8,5% del dèficit fiscal anual que pateix el nostre país.
En definitiva, els laboristes que tot just acaben d'arribar al govern ja adverteixen que miraran d’assolir un millor nivell de creixement econòmic i d’inversió per al Regne Unit. És evident que tenen molt clar que estem en un moment que s’hi juguen el futur, tant el del seu partit com de tot el país. Se’n sortiran? Encara no ho sabem. El que sí que sabem és que el govern i el sector privat treballaran plegats per transformar el Regne Unit. Les empreses catalanes farien bé d’entendre les oportunitats que aquesta nova situació oferirà per posicionar-se i oferir els seus béns i serveis a aquest nou Regne Unit.