"A vegades, Europa és tan lenta a l'hora de regular que s'arriba a un estat de paràlisi". Aquesta frase de Marcos Urarte al pòdcast L'empresa al dia és perfectament aplicable a un dels vells somnis europeus: la Unió dels Mercats de Capitals (UMC). Tal com indica el seu nom, la idea és unir els mercats de capitals i millorar l'accés al finançament de les empreses i projectes d'inversió europeus. Com? Entre d'altres, a través de la integració d'uns criteris compartits que permetin fer realitat una gran borsa comuna. El projecte va néixer el 2015 i pràcticament no ha progressat des d'aleshores a causa de la falta d'acords entre els estats membres. D'ençà de la presentació, s'han plantejat 55 propostes normatives i 50 iniciatives no legislatives, però cap d'elles ha tingut gaire recorregut.
Cada any, els europeus destinem 300.000 milions d'euros dels nostres estalvis a empreses de fora del Vell Continent, principalment dels Estats Units. Busquem posar els nostres diners a treballar, però no triem pas Europa. Una fuita considerable en un marc en què el proteccionisme guanya terreny, esperonat per l'arribada de Donald Trump. Segons els informes d'Enrico Letta i Mario Draghi, la UMC permetria redreçar aquest flux i que es reinverteixi a casa nostra. I no només això: al voltant d'un 33% dels estalvis actuals dels europeus (11,5 bilions d'euros) romanen intactes als dipòsits bancaris o en efectiu. Són diners que no es mouen i que la UMC també podria activar per guanyar competitivitat.
Lagarde (BCE) proposa impulsar una norma europea d'estalvi, crear una comissió europea de borsa i valors i desenvolupar un ecosistema per al capital risc com a solucions
El gran hàndicap del projecte és que cada estat membre dels Vint-i-set vol modificar la llei a favor seu. És "la mort per mil talls", segons Christine Lagarde, actual presidenta del Banc Central Europeu (BCE). Ella és qui està intentant reanimar el projecte: "Si les llars de la UE alineessin la ràtio de dipòsits i actius financers amb la de les llars nord-americanes, es podria reorientar un estoc de fins a vuit bilions d'euros cap a inversions a llarg termini, cosa que suposaria un flux d'uns 350.000 milions anuals", va afirmar el passat novembre.
I com es porta a terme la UMC? Lagarde va establir tres solucions que, en realitat, són respostes a les actuals problemàtiques de competitivitat, innovació i guerra comercial:
- Impulsar una norma europea d'estalvi. Aquesta oferiria incentius fiscals harmonitzats als estats membres i s'encarregaria de facilitar la inversió en productes transparents i assequibles.
- Crear una comissió europea de borsa i valors. Seria un organisme jurídic que actuaria al marge de cada regulador nacional. La idea seria fer arribar l'estalvi europeu a un gran mercat de capitals europeus i evitar la gran frontera nacional de cada país.
- Desenvolupar un ecosistema per al capital risc. Fomentar aquest entorn permetria més inversions a sectors i companyies innovadores a Europa. "Menys empreses d'alt creixement significa menors valoracions de les accions i liquiditat als mercats de la UE i menors rendiments per als estalviadors", va apuntar Lagarde.
L'estat espanyol, el gran impulsor
Des de l'arribada de Pedro Sánchez al poder, l'estat espanyol ha tingut com a prioritat ser rellevant al projecte europeu. Per això, no resulta cap sorpresa que el ministre d'Economia, Comerç i Empresa, Carlos Cuerpo, sigui qui més estigui insistint a revifar la UMC. El passat 7 d'octubre, a Luxemburg, va presentar davant dels seus homòlegs europeus un seguit de propostes amb l'objectiu de mobilitzar capital i escurçar la bretxa d'inversió respecte dels Estats Units. Ho va fer conjuntament amb el Banc Europeu d'Inversions (BEI), el qual està presidit per l'exvicepresidenta espanyola Nadia Calviño. La premissa era clara: "Les empreses europees han de romandre a Europa", va indicar Calviño.
Ara com ara, però, és molt complicat de garantir-ho. Una startup europea pot trobar fins a cinc cops més diners als EUA que al Vell Continent, segons el BEI. Aquesta circumstància produeix la gran fuita d'inversió que llastra la competitivitat comunitària. Per això, Cuerpo i Calviño van proposar diverses idees:
- Ampliar la iniciativa European Tech Champions. Aquesta buscava millorar el finançament de startups tecnològiques, un sector clau per a la innovació i la competitivitat.
- Impulsar una plataforma de sortida per a aquestes startups tech. En concret, aquesta entitat ajudaria primer a finançar l'adquisició i després la cotització en borsa d'aquestes firmes.
- Instaurar un "laboratori d'idees". Donada la dificultat d'assolir un gran pacte entre els 27 estats membres, Cuerpo va plantejar arribar a petits acords entre almenys tres països i avançar en propostes legislatives. Hi va posar un exemple: crear una normativa comuna per a les qualificacions de les pimes. Per aprofundir en aquesta proposta, l'estat espanyol ha convocat els ministres europeus d'Economia el pròxim 13 de març a València. La idea és tancar un primer projecte d'inversió paneuropeu a partir de la seva iniciativa.
No és el primer cop que es parla d'aquestes petites coalicions. El ministre de Finances de França, Bruno Le Maire, ja va proposar aquesta idea fa un any, però les seves paraules no van tenir cap efecte pràctic. La convocatòria valenciana és el primer pas ferm, i algunes entitats com el Banc dels Països Baixos han saludat aquest model cooperatiu.
La gran borsa europea, somni o deliri?
El passat dijous, el governador del Banc d'Espanya, José Luis Escrivá, va instar els Vint-i-set a "avançar" en una sèrie de qüestions que "prioritzin els interessos d'Europa abans que els nacionals". No va mencionar directament la creació d'una gran borsa europea, però aquesta podria sorgir com a resultat directe de la UMC. Integrar totes les borses del Vell Continent en una és un projecte que defensen molts economistes com el doctor Jordi Martí, professor de la Universitat de Barcelona (UB). "S'hauria d'haver fet abans i com més aviat es dugui a terme, millor", explica a VIA Empresa. El catedràtic Oriol Amat coincideix amb els dos diagnòstics i lamenta que a Europa "li falti dimensió en certs punts".
D'altres, com l'enginyer i escriptor Xavier Roig confessen que ho veuen "molt verd" i recorden que abans calen "decisions polítiques, com ara forçar la desregulació a les borses nacionals i posar-les sota un mateix paraigua europeu". Dit d'una altra manera, Roig vol que les condicions per operar a la banca siguin "les mateixes a França i a Espanya" o bé que "un austríac pugui donar estalvis com a préstec a un barceloní sense problemes".
Fins al 1992, quan es va crear l'Ibex-35, Espanya patia una fragmentació borsària entre quatre mercats regionals: Madrid, Bilbao, València i Barcelona
El salt és considerable, però la integració de les borses és quelcom que s'ha anat fent des de dècades enrere. A l'Estat, el mercat únic és l'Ibex-35, que va néixer el 1992. Fins aleshores, les empreses que sortien a borsa havien d'escollir entre quatre grans mercats regionals: Madrid, Bilbao, València i Barcelona. Així doncs, grans firmes com Telefónica havien de cotitzar entre aquestes quatre borses. La unió va simplificar les coses, malgrat que avui totes quatre continuen existint perquè les empreses d'una mida menor puguin cotitzar en un mercat més proper.
Ara, Amat creu que s'ha d'ampliar aquest salt a escala europea. "Seria important disposar d'un mercat únic per a empreses molt grans i que permeti competir amb Londres, Nova York o Àsia. I, al mateix temps, mantenir les borses locals per a companyies d'una dimensió reduïda", explica. I cita als Estats Units com a exemple: "Fa 40 anys tenien molts més mercats que avui. Ara hi ha el New York Stock Exchange, però a part existeix el Nasdaq per a tecnològiques o el mercat per als derivats de Chicago, per exemple".
Martí hi coincideix i afegeix que un gran mercat únic generaria "molta més liquiditat" al panorama i "obriria oportunitats i segments de mercat nous". Les grans beneficiades? Les pimes. "D'aquesta manera, els fons d'inversió i els particulars podrien comprar accions de petites i mitjanes empreses i no haurien de recórrer sempre als blue chips", insisteix. Seguint aquest exemple, Roig recorda que les pimes no haurien de patir tant en certes "situacions d'inactivitat" financera com la que ha generat l'OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell. "Els empresaris no tenen amb qui parlar perquè tots dos bancs només pensen en l'OPA", critica.
L'EuroCTP, un primer pas?
En realitat, l'Autoritat Europea de Valors i Mercats (ESMA) ja està fent passes en aquest sentit. L'any 2023 es va engegar l'EuroCTP, una empresa conjunta de 14 borses europees que pretén consolidar les dades del mercat en temps real. La idea és esquivar la fragmentació borsària que hi ha a Europa i poder tenir un gran indicador unificat de preus, volums i cotitzacions d'actius financers a totes les borses de la UE. El projecte s'activarà aquest any i disposarà d'un consell d'administració propi, amb representants de les 14 borses que hi formen part. Entre elles, algunes molt rellevants com la Deutsche Börse, l'Euronext o el Nasdaq Nordic.
Cal dir que aquesta iniciativa no és pas un prototip d'una hipotètica gran borsa europea, però sí que hi ha aspectes destacables. Asseure els països escandinaus en una mateixa taula que els del sud d'Europa és una fita a valorar. "Són molt proteccionistes amb les seves empreses, que són més aviat industrials i no tan financeres. Les companyies industrials s'han de cuidar d'una manera pacífica", analitza Martí. Segons l'economista, aquesta filosofia esdevé encara més rellevant si s'observen les davallades de firmes estratègiques com Nokia o Skandia en els últims anys.
Els països escandinaus sempre han mostrat un recel especial a grans projectes compartits amb Europa pel seu caràcter proteccionista
Fer el pas cap definitiu a una borsa comuna, però, serà una altra història. "És complex perquè els estats perden poder. Espanya perdria la capacitat de fusionar les banques o d'autoritzar-les", recorda Roig. Aquest fet sempre ha generat un particular recel al nord d'Europa, especialment quan toca unir forces amb països del sud en macroprojectes financers. Les diferències culturals i de gestió de capital suposaran un veritable repte per a Lagarde. El camí serà llarg, però la Unió dels Mercats de Capitals acosta més que mai el somni d'una gran borsa europea.