Sona el mòbil amb insistència. En Josep finalment el despenja. A l’altra banda de l’aparell una persona, a qui no coneix de res, li diu que ha aconseguit el seu número mitjançant l’arrendatari que conrea la terra de secà d’en Josep. Li manifesta que vol fer-li una oferta. Té intenció de comprar-li una peça seva de terra en particular, unes cinc hectàrees en total, uns vint sacs de sembradura en terminologia local. En Josep manifesta la seva sorpresa i li contesta que la seva terra no està a la venda. Cap ho està. De fet, no existeix el mercat de la terra de secà. No es compra terra de secà amb una trucada d’un desconegut, ni amb anuncis als diaris, ni tampoc posant cartells a l’Ajuntament. No hi ha terra a la venda, i quan algú vol vendre’n pel motiu que sia, ja sap a qui ha d’anar a veure, als compradors habituals de terra. Algunes vegades persones no relacionades amb la pagesia, encapritxats per una terra que sovint costa més del que val. Qui truca no ho deu saber.
Després d’un procediment de refinament i de neteja d’impureses, en surt el biometà, un gas similar al gas natural, que es pot injectar a una xarxa secundària de distribució de gas, i utilitzar-se normalment
En Josep vol donar la conversa per acabada. La persona desconeguda que ha trucat ho intueix i contraataca. “Però com sou la gent d’aquí?”, argumenta. “Ningú vol vendre cap peça de terra i ni tan sols hem arribat a parlar de preu!”. En Josep respira fondo i decideix explicar-li una mica com són les coses. “Miri, no el conec de res, vostè no sembla un pagès de la zona i no sé l’ús que voldria fer-ne de la terra”. Segueix, “ha d’entendre que només hi ha una cosa sagrada pel que fa a la terra, no vendre-la a algú que en pugui fer un mal ús, cosa que pugui perjudicar a la zona”, i remata, “no hi ha res pitjor que els veïns puguin acusar a algú que amb la seva venda se’ls pugui haver perjudicat. Ho compren ara? No hi ha diners que puguin pagar-ho”. La persona que ha trucat veu, a la fi, una escletxa. “En aquest cas no s’amoïni gens ni mica. Parlo en nom d’una empresa que vol fer en aquest terreny quelcom molt positiu per la zona. Per una banda, generar energia renovable i, per l’altra, dinamitzar fortament l’activitat econòmica. Volem fer-hi una planta de biometà”. En Josep es queda sobtat, desconeix el funcionament d’una planta de biometà. Per sortir-se’n li demana que li enviï informació tant de l’empresa interessada en la compra del terreny com de les plantes de biometà en general. Li demana una setmana de temps per cercar més informació ell mateix i s’emplacen a trucar-se una vegada transcorreguda.
En Josep intueix que molt sovint hi ha una relació inversa entre energia renovable i activitat econòmica. Els terrenys on s’han posat plaques solars, per exemple, han deixat de ser conreables. Li va venir al cap, també, la conversa que havia tingut feia molts anys amb un pagès del Poal, qui va dir-li que havia estat el primer a plantar arbres fruiters, al seu moment, i que ara era el primer a arrencar-los, per tal d’instal·lar-hi plaques solars. Recorda que aquest argument no li havia fet el pes a en Josep, en el seu moment. El fet que pogués existir una energia renovable, que alhora pogués dinamitzar l’economia, va encuriosir-lo. Va decidir investigar més, i certament, durant aquella setmana va fer tot un seguit de descobertes.
La planta de biometà donaria feina a una vintena de persones, entre les fixes de plantilla i els autònoms, gent del país, que s’encarregaria de fer les recollides periòdiques dels residus
En primer lloc, va constatar que el que alimenta una planta de biometà són els residus orgànics d’origen agroalimentari, ramader, com ara les dejeccions del bestiar, agrícoles, aigües residuals i, fins i tot, residus sòlids urbans. Es fa un procés de digestió anaeròbica d'aquests, és a dir, una descomposició biològica de la matèria orgànica en absència d’oxigen, del qual en surt el biogàs. Després d’un procediment de refinament i de neteja d’impureses, en surt el biometà, un gas similar al gas natural, que es pot injectar a una xarxa secundària de distribució de gas, i utilitzar-se normalment. Ara entenia el perquè aquella empresa volia comprar-li aquell terreny en particular. El seu valor principal venia del fet que pel mateix hi passava la xarxa de gas, amb els seus característics pals grocs, a banda d’una línia elèctrica, i que a més estava just al costat d’una carretera, el que facilitaria el trasllat dels residus, sense haver de passar per a cap nucli urbà. El transport era clau i havia de ser necessàriament de curt abast. Per això el terreny havia d’estar situat en una zona d’elevada activitat agrícola, ramadera i de la indústria agroalimentària, com era el cas. D’unes 200.000 tones de residus ramaders a l’any, que aquesta planta podria tractar, en generaria uns 42 GWh anuals de biometà. Una veritable economia circular.
En segon lloc, va entendre que l’economia realment es dinamitza amb una planta d’aquestes característiques. Per una banda, dona una solució als residus. Els purins ja no han d’estar més temps a les seves basses de magatzematge construïdes a l’efecte a les granges, sinó que des de la planta de biometà s’encarreguen de venir a recollir-los periòdicament. Qui sap si això permetria fer fins i tot alguna granja més en el futur, ja que el seu nombre està limitat pels terrenys disponibles on abocar els purins. La planta donaria feina a una vintena de persones, entre les fixes de plantilla i els autònoms, gent del país, que s’encarregaria de fer les recollides periòdiques dels residus. Amb tot, la prova de foc la tingué amb una conversa amb el pagès arrendatari que li conrea la seva terra. Quan li digué que un subproducte del procés de la planta de biometà era el digestat, un excel·lent biofertilitzant natural de la terra, molt durador a més, el pagès mostrà un fortíssim interès. La planta podia generar suficient digestat per fertilitzar unes 1.900 hectàrees de cultiu, molta més terra de la que conreava aquest gran pagès en particular. Només de pensar el que es podria estalviar en la compra de fertilitzants químics, se li posaren uns ulls com unes taronges.
En tercer lloc, la forta millora mediambiental. Quins altres subproductes tenia més aquest procés? Per una banda, una certa quantitat d’aigua amb la qual seria possible regar alguns terrenys del voltant, i per l’altra també CO2. Certament, tot i que hi havia una part d’emissions que continuen anant a l’atmosfera, la veritat és que es reduïen fortíssimament les emissions, respecte a la situació actual, concretament unes 43.000 tones menys de CO2 a l’any. La millora mediambiental és notabilíssima. No li costà verificar que totes les diferents autoritats mediambientals d’arreu beneïen aquestes plantes. Segons la European Biogas Association (EBA), només amb el digestat produït a Europa l’any 2022, es fa innecessari el 15% dels fertilitzants basats en el nitrogen, l’11% dels basats en el fòsfor, i el 6% dels basats en el potassi. Tot això en una zona on fa anys que les aigües del subsòl fa molts anys que no són potables degut precisament als adobs químics.
En quart lloc, va veure el gran nombre d’empreses que, de tot d’una, s’estan posant en aquesta activitat. Algunes tal vegada més conegudes com ara les cotitzades Naturgy (Nedgia), Ence, Mapfre, Greening, o Repsol; d’altres de no cotitzades com ara Nortegás o Redexis, propietàries de milers de quilòmetres de la xarxa de distribució secundària de gas, o empreses cotitzades especialitzades d’altres països, com ara l’alemanya Envitec Biogas. També hi ha molts inversors financers posats, com ara JP Morgan, Goldman Sachs, grans fons de pensions anglesos i danesos, etc. No trigà a adonar-se’n en les característiques especials d’aquesta inversió. Per una part, una bona rendibilitat del projecte, sense que calguin ni subvencions ni palanquejaments financers per tal d’obtenir una bona rendibilitat, sempre, és clar, que se sàpiga fer la barreja tècnica adequada dels residus. Una característica, però, li cridà molt l’atenció. La dificultat d’execució d’aquest projecte vers altres projectes d’energia renovable. Calia aquí, no només trobar els terrenys adequats, molt menys nombrosos, que els que poden encabir plaques solars, per exemple, sinó la necessitat de convèncer a molts productors diferents per tal que fossin uns proveïdors estables dels residus. Una complexitat molt superior i alhora un gran avantatge. Una vegada instal·lada la planta la restricció d’oferta és esfereïdora. Qui té els contactes amb els productors i el compromís d’ocupar una certa capacitat de la canonada de gas, ho deixa molt difícil a nous entrants en el futur, per molt que sempre es podrien construir noves infraestructures de gas en el futur. Ara entén per què tothom està, literalment, corrent. Es tracta d’una veritable cursa.
Ara a Europa hi ha 1.323 plantes de biometà, enfront de les 182 que hi havia l’any 2011. L’objectiu, a Europa, és arribar als 35 bcm de biometà l’any 2030, multiplicant per 8,3 la capacitat actual de biometà
En cinquè lloc, segons la EBA el 97% del gas natural que consumeix la Unió Europea s’ha d’importar. Europa, l’any 2022, ja va produir uns 21.000 milions de metres cúbics (21 bcm) de biogàs, un 20% dels quals (4,2 bcm) eren de biometà. L’any 2011 només produïa 7,2 bcm de biogàs, dels quals només 0,5 bcm eren de biometà. L’augment a la darrera dècada ha estat molt forta a Europa. Ara a Europa hi ha 1.323 plantes de biometà, enfront de les 182 que hi havia l’any 2011. L’objectiu, a Europa, és arribar als 35 bcm de biometà l’any 2030, multiplicant per 8,3 la capacitat actual de biometà. Molts països europeus han avançat fort, com ara Alemanya, Itàlia, Dinamarca, o el Regne Unit. Aquesta situació contrasta amb Espanya, on segons Sedigas, la patronal del sector gasista, hi havia només 9 plantes de biometà que estiguessin connectades a la xarxa de gas el desembre de 2023, cinc d’elles a Catalunya. Tot i l’enorme esforç que s’està fent, a finals del 2024 les xifres se situarien en unes 64 plantes. Segons un estudi de la mateixa Sedigas, hi ha potencial per a construir unes 248 plantes a Catalunya i unes 2.326 a Espanya. Aquestes dades inclouen també aquelles altes plantes de biometà que s’alimenten de conreus intermedis i de biomassa forestal, gairebé un terç del total.
I les olors que poden desprendre? Una planta d’aquestes característiques podria desprendre males olors. El procés de producció en si mateix no, ja que es fa en compartiments estancs sense oxigen. Les fonts d’olors podrien provenir, pel que fa als materials emprats, del seu transport, manipulació i de l’alimentació dels tancs. Pel que fa al digestat resultat, podrien provenir del seu magatzematge, transport o de la seva aplicació a les terres. Tot això es minimitza utilitzant vehicles de transport tancats, amb la seva neteja corresponent, amb la construcció d’una àrea tancada de descàrrega, així com tancs de magatzematge de digestat i amb filtres adequats. Operar aquestes plantes, si estan ben dissenyades i ben mantingudes, no hauria de generar cap problema d’olors. Igualment important és l’impacte visual, sempre és millor posar-hi arbrat al voltant.
Operar les plantes de biometà, si estan ben dissenyades i ben mantingudes, no hauria de generar cap problema d’olors
La conclusió del Josep, la “seva veritat”, com diria el meu pare, gens amant de l’existència de veritats absolutes, és ja clara. Ha transcorregut una setmana. Sona el mòbil. En Josep el despenja. “Parlem-ne, doncs...”