En una jornada de Fixing the future a Barcelona el ponent Richard Ballard va explicar que utilitzava uns túnels de Londres abandonats per produir verdures amb hidroponia i leds. L'endemà un diari català publicava: "l'agricultura del futur es farà sota terra". Vaig advertir al diari del despropòsit i el titular es va modificar. Avui des d'alguns entorns ideològics, es proposa l'agricultura vertical com a alternativa global a l'agricultura convencional i solució als problemes mediambientals del planeta. Aquesta alternativa, suposadament, permetria retornar els terrenys agrícoles a la natura, es recuperarien els boscos i es recuperaria la biodiversitat perduda. Tanmateix, el tema en qüestió no és la factibilitat de produir puntualment verdures en un túnel o en una nau industrial sinó el fet que es proposi com a l'alternativa global a l'agricultura actual i a les tensions mediambientals existents. Probablement, en aquest tema, s'està confonent l'anècdota amb la categoria. Parlem-ne.
La diagnosi d'un problema
El món se'ns està quedant petit, aquest és un punt de partida que cal repetir tantes vegades com calgui. Avui, els recursos més bàsics, l'energia, l'aigua, el sòl agrícola i la biodiversitat es troben en forta tensió. D'una banda hi ha més pressió sobre els recursos a partir d'una població creixent i econòmicament més desenvolupada.
"Els recursos més bàsics, l'energia, l'aigua, el sòl agrícola i la biodiversitat es troben en forta tensió"
D'altra banda, una mala gestió dels recursos ha comportat danys mediambientals severs (contaminació de sòls, pèrdua de biodiversitat, etc.), alhora el canvi climàtic està esdevenint un gran destructor de recursos. Sens dubte, no és fàcil resoldre l'equació d'atendre unes necessitats creixent amb recursos minvants… Per exemple, enguany, d'acord amb el Global Footprint Network, hem sobrepassat la biocapacitat de la terra el 22 d'agost (l'any passat era el 29 de juliol), és a dir, des d'aquest dia, figuradament, vivim de recursos no renovables, no n'hem tingut prou amb els interessos i ens estem menjant el capital. De fet, el que estem fent és externalitzar els costos de la nostra mala gestió a les generacions futures.
Davant d'aquesta diagnosi, la societat ha reaccionat amb lògica preocupació. La dificultat és gegantina i la complexitat del tema requerirà un apropament global, integrat i solidari. Les solucions seran també forçosament complexes. Hauran de tenir en compte la multiplicitat de vectors que hi incideixen, la interdependència de qualsevol de les accions que es vulguin emprendre i els factors limitants que dificulten les bones respostes. Davant d'aquest escenari del segle XXI, l'únic plantejament viable ha de partir de la humilitat i del reconeixent de les serioses limitacions pròpies davant de la magnitud dels reptes.
Respostes simples, solucions utòpiques
Tanmateix, en el procés de recerca de solucions, les més fàcils d'adoptar són les propostes utòpiques. Des de la utopia, tot és possible. L'agricultura vertical com a opció global i generalitzable n'és una d'elles. Actualment, ja existeixen algunes experiències de granges verticals. Els conreus es realitzen dins de grans naus al voltant de les ciutats amb les tècniques d'hidroponia i il·luminació artificial mitjançant leds (energia lumínica imprescindible per la realització de la fotosíntesi).
Les poques experiències actuals limiten la producció a uns conreus herbacis molt específics sense condicionar que la font d'energia sigui renovable, aspecte aquest que és clau per a la sostenibilitat del projecte.
El sistema alimentari d'agricultura vertical es presenta com una gran innovació. Però, la producció agrícola sense sòl fa més de cent anys que s'utilitza. La hidroponia és coneguda des de fa molts segles. A més, els desenvolupaments tecnològics han perfeccionat la seva aplicació i avui el seu ús és habitual formant part de les eines de l'agricultura de precisió.
"El sistema alimentari d'agricultura vertical es presenta com una gran innovació. Però, la producció agrícola sense sòl fa més de cent anys que s'utilitza"
L'agricultura de precisió utilitza les tecnologies més punteres (biotecnologia, biosensors, teledetecció, big data...) obtenint guanys molt importants en productivitat i en reducció d'impactes mediambientals ates l'ajust dels inputs (aigua i fertilitzants) als requeriments de la planta.
Per tant, analitzant de prop les propostes sobre l'agricultura vertical s'observa que els increments de productivitat, el control de plagues, la gestió dels inputs són manllevats de l'agricultura de precisió, la circularitat dels residus tampoc s'hi diferencia tècnicament. Sovint s'aporten dades diferenciades sobre els resultats d'aquest sistema que, amb tota probabilitat, són previsions discutibles o, simplement, exageracions atès que no hi ha diferencial tècnic amb l'agricultura de precisió.
D'altra banda, l'aspecte més feble n'és l'energia. Els leds consumeixen energia que -si el model és sostenible- s'ha obtingut d'una font renovable, probablement solar, és a dir, es tracta d'un camí indirecte i llarg per arribar al mateix lloc amb pèrdues evidents. A més, l'energia (renovable) en algun lloc s'haurà de produir, afectant l'espai natural immaculat que es vol preservar. És a dir, utilitzarem el sòl, fins llavors agrícola, per produir energia solar que aplicarem a les làmpades led de les granges verticals?
Finalment, cal tenir en compte els costos de construcció i manteniment d'unes infraestructures complexes que només són justificables per a conreus d'alt valor afegit o que requereixin una gran simplicitat operativa. És difícil d'imaginar la viabilitat tècnica i ecològica de milers de gratacels productors de milions de tones de cereals (el primer aliment de la humanitat) per més optimistes que siguin les estimacions de millora de rendiments i encara costa més d'imaginar els gratacels plens d'oliveres o de factories d'olives obtingudes per processos biotecnològics.
De la proposta tècnica a la ideologia
Tornem a la realitat. El motor d'aigua no existeix, la fusió freda no s'ha pogut demostrar i multitud d'altres propostes pseudocientífiques han omplert moltes pàgines de literatura (fins i tot literatura científica), però, malgrat tot, han comptat amb fervents seguidors o defensors. Per què? Quins mecanismes calen per a la confusió? En propostes, sense suficient base científica, dos elements solen estar-hi presents: un absolut i un enemic. Analitzem-ho. D'una banda, un absolut ideològic, un dogma, un axioma, al voltant del qual es construeix una teoria. Aquest justifica qualsevol decisió. D'altra banda, tenir un enemic clar cohesiona, orienta i identifica l'objectiu, alhora que permet deixar de banda el rigor científic i l'objectivitat de les propostes.
En la proposta de nou sistema agrícola mundial basat en l'agricultura vertical l'absolut és el sòl natural, base de la biodiversitat, espai intocable i inviolable. Dins d'aquest model el sòl agrari no és un recurs en tensió, és simplement un ús i un recurs a eliminar. L'enemic és l'agricultura i conseqüentment el pagès. L'agricultura és representada en aquest model com a quelcom extern i independent, s'obvia que l'agricultura és la forma com la societat ha pogut proveir-se d'aliments al llarg de tota la història, s'obvia la dificultat tècnica de proveir-los als nivells que la demanda alimentària precisa i s'obvia, sobretot, la responsabilitat de tota la societat en la forma de produir els aliments. Desvinculant-se de la responsabilitat sobre el sistema alimentari, ni que sigui com a consumidor, és difícil encertar les solucions i és fàcil perdre's pels camins infinits de les idees.
La socioecologia com a resposta
El sistema global d'agricultura vertical és un model dual que separa l'espècie humana de l'entorn natural. Extremant la proposta, la ciutat és l'espai de l'home, una mena de reserva que la natura li concedeix. El que és rural desapareix en tant que és espai exclusiu de la preminent natura. Un model que, al marge de les inconsistències tècniques, imagina una ecologia separada de l'home.
Sobre això em semblen molt més adequats i realistes els plantejaments de la socioecologia, de la qual Martí Boada n'és un sòlid defensor. L'home forma part de la natura, l'home forma part del medi, l'home ha d'estar present al territori i l'home ha de gestionar -adequadament- la natura. Els errors de l'home s'han de resoldre en el mateix entorn on s'hi han produït. Home i medi són inseparables.
El repte és ingent però cal no defugir la complexitat, l'únic espai on hi ha les respostes possibles, totes elles incomplertes i insuficients, però possibles vers l'objectiu d'un òptim de sostenibilitat. Cal buscar les solucions atenent les diferents necessitats, compartint recursos des d'una escala de prioritats. Però, amb aquesta finalitat cal planificar i gestionar de manera integrada una realitat que està estretament interrelacionada (tema que a casa nostra sembla que no es pugui entendre).
Caldran canvis molt importants en l'ús i gestió dels recursos naturals, en el consum (en concret en el consum alimentari), en l'adopció de l'economia circular, en la transició energètica, etc. Caldrà ser més eficients però alhora amables amb l'entorn, la FAO parla d'intensificació sostenible. La tecnologia serà una gran eina però caldrà ser conscients de la gran diversitat de realitats i, tal com assenyala Olivier de Schutter, ser conscients que hi ha diferents sistemes alimentaris que cal respectar i impulsar. En qualsevol cas, per respecte a les futures generacions, caldrà adaptar els nostres projectes, usos i costums als recursos renovables disponibles. Tenim molta feina però aquesta és indefugible.