El 14 de març del 2017 va sortir al mercat el llibre La gran teranyina, on dibuixàvem un detallat mapa de poder empresarial i familiar del país. Des d’aleshores han passat onze edicions i cinc anys sencers, fites suficients com perquè alguna cosa hagi canviat en aquell mapa, perquè res no és estàtic i tot tendeix a mutar. Sempre que ens han preguntat sobre cap a on anava la gran teranyina, hem dit que poc a poc s’anava desfent per ser substituïda per d’altres estructures. Dit d’una altra manera, la trama que esbossàvem al llibre podia semblar molt densa, però ho havia estat molt més cinquanta o cent anys enrere. La internacionalització dels capitals, la manca de capacitat adaptativa de moltes nissagues i la irrupció de les noves tecnologies són les forces que marquen l’evolució dels cercles de poder.
En aquest sentit, i baixant a la pilota arran de gespa, podem veure com dues empreses catalanes que estaven en mans de les mateixes famílies des de feia segles han passat en els darrers temps a l’òrbita de grups estrangers. Es tracta de les firmes cavistes Codorniu i Freixenet. A La gran teranyina ja alertàvem que els socis de Freixenet tenien una oferta sobre la taula per part dels alemanys de Henkell per vendre’s la companyia, una operació que finalment es va tancar ara fa quatre anys, quan la multinacional de begudes va abonar 220 milions d’euros pel 51% de la firma del Penedès. Cal afegir que Henkell forma part del gegant de l’alimentació Dr. Oetker, accionista de referència de Damm. Només tres mesos més tard, l’estiu del 2018, la firma rival de Freixenet, Codorniu, va caure a les xarxes del grup inversor Carlyle, que va valorar l’empresa en 390 milions d’euros. Posteriorment, l’operació va acabar a la justícia per discrepàncies en determinades despeses generades durant el procés de compravenda.
La internacionalització dels capitals, la manca de capacitat adaptativa de moltes nissagues i la irrupció de les noves tecnologies són les forces que marquen l’evolució dels cercles de poder
Una altra teranyina desfeta és la dels laboratoris Uriach, que el setembre del 2021 van esmicolar-se a través de la venda d’una part del negoci (el 30%, aproximadament) al fons d’inversió MCH, un vehicle inversor amb seu a Madrid. El segment de les activitats que els Uriach van retenir és el dels medicaments sense recepta. El preu de la transacció va estar al voltant dels 100 milions d’euros.
D’una operació de la qual es va parlar molt en el seu moment, va ser la venda de Pronovias (fins aleshores controlada per la família Palatchi) al fons d’inversió americà BC Partners per un import d’uns 550 milions d’euros. Això va succeir el 2017, l’any en què l’ex-esposa del propietari -Alberto Palatchi- va cobrar certa fama per la seva militància anti-independentista. Però de Susana Gallardo Torrededía (de la nissaga propietària dels laboratoris Almirall) encara en vam sentir a parlar molt més quan es va casar, el 2019, amb Manuel Valls, antic primer ministre francès i polític de curta volada a Catalunya.
Una altra empresa catalana que va ser traspassada per la família propietària a un fons d’inversió va ser la multinacional del joc Cirsa. L’any 2018 Manuel Lao Hernández es va desprendre de la companyia que ell mateix havia fundat dècades enrere per una xifra no inferior als 2.000 milions d’euros. En aquest cas, el comprador va ser el fons Blackstone, molt conegut per la seva intensa activitat immobiliària.
I la llista continua: El 2019, el fons d’inversió de Madrid Proa Capital va adquirir Pastas Gallo, la firma de la família Espona, per 227 milions d’euros. Es posava així, el punt final a més de setanta anys de negoci familiar. El 2017, any de publicació de La gran teranyina, la multinacional japonesa Panasonic va aconseguir el control de la firma Ficosa, després d’anar comprant participacions a les famílies fundadores, els Pujol i els Tarragó.
Tampoc no podem obviar les desinversions de la Caixa, perquè el 2018 va decidir vendre la seva valuosa participació a Abertis en benefici d’ACS i dels italians d’Atlantia, que van abonar a l’entitat catalana uns 3.900 milions d’euros. Per primer cop en el més de mig segle d’existència d’aquest operador d’infraestructures, no hi hauria accionistes catalans. Una operació un xic diferent, però que també va afectar a la teranyina va ser la venda de la divisió de televisió del Grup Godó -la cadena 8tv- que l’any passat va passar a mans d’un grup inversor controlat per Nicola Pedrazzoli i Borja García-Nieto Portabella.
De ben segur en cinc anys els traços de la teranyina hauran continuat desdibuixant-se
Entre el 2017 i el 2022 també el Barça ha tingut força canvis, tant als òrgans de govern com a la seva situació patrimonial. El mandat de Josep Maria Bartomeu Floreta, referendat a les eleccions del 2015, va resultar un desori monumental i ha deixat una herència atroç als seus hereus, el grup encapçalat per Joan Laporta Estruch. Les eleccions del club del 7 de març de 2021 van representar en certa manera -només en certa manera- un retorn al passat amb la victòria de Laporta, que tornava a agafar les regnes de l’entitat gairebé dues dècades després d’haver-ho fet per primer cop. Més enllà de la manca de competitivitat de l’equip de futbol llegat per l’infaust Bartomeu, el que és veritablement dramàtic són les finances dels blaugrana, que porten temps flirtejant amb la fallida. No serà una tasca fàcil per a Laporta i els seus capgirar la situació d’una entitat que en poc temps pot mostrar un passiu al balanç de 3.000 milions d’euros. Qui també s’enfronta a una crisi interna és el Cercle d’Economia, tot i que en aquest cas es tracta d’un conflicte de dimensions més controlables. El proper estiu finalitza el mandat de tres anys de l’actual president, Javier Faus Santasusana, i tothom esperava que, un cop més, funcionés el mecanisme de cooptació entre membres de la junta directiva per triar-ne un substitut i estalviar-se les eleccions preceptives. Però enguany hi ha dos candidats que no volen renunciar al seu projecte de presidir l’entitat i, si no es troba el pedaç adequat per esmenar aquest imprevist, caldrà convocar eleccions i que els socis passin per les urnes, una circumstància que es pot qualificar de crisi en una entitat tan acostumada al pacte. Els dos contendents són Rosa Cañadas Muñoz (Fundació Tanja, Trea Capital i esposa de Carles Tusquets Trias de Bes) i Jaume Guardiola Romojaro (ex-directiu de Banc Sabadell i comissió econòmica del FC Barcelona). Estarem expectants al desenllaç. Al costat de tot això, els problemes entre fumadors i no fumadors que arrossega fa temps el Círculo Ecuestre semblen un conflicte menor, tot i que compliqui el dia a dia dels socis i generi certes incomoditats entre ells.
Qui vulgui tenir un detall més acurat de bona part de les operacions corporatives que hem recollit aquí de manera resumida, pot consultar l’article Desfent la teranyina, publicat l’octubre del 2019.
Però que la teranyina s’hagi anat desfent no només és una qüestió mercantil, perquè des de la publicació del llibre alguns membres il·lustres de l’entramat de poder han desaparegut per raons purament biològiques. Sense pretensió de ser exhaustius, podem esmentar noms com els del matrimoni format per Artur Suqué Puig i Carme Mateu Quintana (Grup Peralada), Ramon Miquel Ballart (Miquel Alimentació Grup), Diana Garrigosa Laspeñas (esposa de Pasqual Maragall Mira i membre de la família propietària d’Indo), Helena Cambó Mallol (mecenes filla de Francesc Cambó), Joaquín Calvo Jaques (president del Reial Club de Polo), Josep Lluís Núñez Clemente (president del Barça i empresari de la construcció), Salvador Gabarró Serra (vinculat històricament a la companyia Roca i màxim executiu de Gas Natural), Montserrat Milà Sagnier (doblement burgesa i vídua de José Antonio Rumeu de Delàs), Concepció Bassols Meroles (membre de la família Bassols d’Olot, vídua de Tomàs Feliu de Sendra i mare de la farmacèutica Maria Àngels Feliu) i Juan José Giró Mansana (motocicletes OSSA, descendent dels fundadors de Catalana de Gas i vidu de Maria Teresa Godó Rowe), entre d’altres.
De ben segur en cinc anys els traços de la teranyina hauran continuat desdibuixant-se.