Fa molt poques setmanes va saltar la notícia que Kiss FM, la cadena d’emissores de ràdio propietat de Blas Herrero, havia presentat una oferta per a l’adquisició del grup Prisa, en el què semblava una reedició d’allò que passa de tant en tant que el peix petit es cruspeix el gros. Tothom coneix el grup Prisa (Cadena Ser, El País, etc.), però no tanta gent té al cap la cadena d’emissores Kiss FM, que té uns orígens prou curiosos. Abans, però, donem un cop d’ull a l’oferta que va presentar Herrero per mirar d’engolir el que temps enrere havia estat el gran portaavions dels mitjans de comunicació a Espanya. Segons informaven la premsa, l’import que el propietari de Kiss FM estava disposar a abonar per la totalitat del capital -inclosa, per tant, la participació del màxim accionista Amber Capital- ascendia ni més ni menys que a 200 milions d’euros, el que va provocar que les accions de Prisa pugessin més del 20% tan aviat com van tornar a cotitzar després de la preceptiva suspensió. Una oferta que no estava gens malament tenint en compte que Prisa és un grup incapaç de generar beneficis, però finalment els gestors del conglomerat mediàtic van rebutjar l’oferta per tal de continuar amb els seus propis plans de reestructuració del holding.
Com hem avançat, Kiss FM i el seu propietari tenen un passat ben curiós. Per trobar les fases prèvies de la construcció de la seva fortuna hem de viatjar fins als anys vuitanta, en concret el 1989, quan va aconseguir prou llicències de ràdio com per muntar una petita cadena anomenada Radio Blanca. Les concessions les havia aconseguides gràcies a les seves bones relacions amb els socialistes, que en aquells temps governaven Espanya. El 1991 la seva xarxa d’emissores va servir per augmentar el potencial de la nou nata Onda Cero, la cadena fundada per l’ONCE.
Quan Telefónica va adquirir Onda Cero, el 1999, es van renegociar els termes de la relació entre les emissores de Blas Herrero -ara ja Kiss FM- i la cadena, de manera que els nous propietaris van oferir-li un cànon per oient. En aquella Telefónica tan malbaratadora de recursos de l’època Villalonga, van fer un càlcul a correcuita molt pessimista respecte les audiències que esperaven que la cadena assolís, oferint-li un l’import de 3.000 pessetes per oient. Amb el pas del temps va resultar que Kiss FM va experimentar un creixement d’audiència molt per sobre de les previsions, de manera que el compte a abonar va superar els 33.000 milions de pessetes (uns 200 milions d’euros) i Telefónica es va negar a pagar. Després de temps amb litigis, i amb Onda Cero venuda a Planeta (que es va trobar el pastís per sorpresa), es va haver d’arribar a recórrer a un laude judicial que estipulava la xifra a abonar, ja a l’any 2006. D’aquesta manera, Blas Herrero es va fer ric i ha tingut múscul financer suficient per encapçalar un grup d’inversors en l’intent, de moment frustrat, d’adquirir Prisa.
La història més radiofònica
La història del grup Prisa és molt més llarga i complexa que la de la cadena Kiss FM. La societat Promotora de Informaciones, SA es va fundar l’any 1972 per part del tàndem Jesús de Polanco Gutiérrez i José Ortega Spottorno, fill aquest últim de José Ortega y Gasset. Ja el 1958 Polanco havia fundat l’editorial Santillana, que va acabar aconseguir liderar amb molta autoritat el mercat dels llibres de text, és a dir, els manuals per a estudiants d’escoles i instituts.
L’any 1976 va sortir al mercat un dels productes emblemàtics del grup com va ser el diari El País, que tenia com a missió modelar el pensament dels espanyols amb ganes de trencar amb el passat i amb ànim de sentir-se partícips d’un país que caminava cap a la modernitat. Una dissidència controlada i de saló per a la qual van fitxar com a ideòleg al periodista madrileny Juan Luis Cebrián Echarri, educat al Colegio del Pilar i fill de Vicente Cebrián Carabias, filo-falangista que controlava la premsa escrita durant el franquisme.
Per altra banda, la branca radiofònica de Prisa té origen en la mateixa fundació de Ràdio Barcelona el 1924, la primera emissora de l’Estat. La legislació vigent durant la dictadura de Primo de Rivera va facilitar que Ràdio Barcelona fos absorbida per una societat anomenada Unión Radio, que disposava de gairebé totes les emissores importants d’Espanya.
"La branca radiofònica de Prisa té origen en la mateixa fundació de Ràdio Barcelona el 1924, la primera emissora de l’Estat"
Amb el final de la Guerra Civil, Unión Radio va ser rebatejada com a Sociedad Española de Radiodifusión (SER) i els seus nous propietaris van ser, entre d’altres, la família Garrigues (Garrigues Díaz-Cañabate, Garrigues Walker). En aquesta nova situació el seu gran competidor era la xarxa pública creada durant la Guerra anomenada Radio Nacional de España, encara existent avui dia dins de l’ens Radio Televisión Española.
Al final del franquisme, la SER va passar a ser parcialment propietat de l’Estat, que per llei es va atorgar un 25% del capital, el que implicava passar-ne a ser el màxim accionista. I amb la democràcia va començar l’entrada de Prisa a la cadena SER, comprant-ne el primer paquet el 1983 i acumulant-ne el 100% el 1992, després que el govern de Felipe González autoritzés la venda de les participacions que atresorava l’Estat.
L'edat d'or més influent
El període que va des d’inicis dels noranta fins al 2008 seria l’edat d’or de Prisa, que va anar acumulant mitjans de tota mena, aconseguint una capacitat d’influir sobre l’opinió pública insòlita fins al moment per a un mitjà privat. A la seva decadència hi van coincidir diversos factors de diferent importància, però sens dubte el més important va ser l’exagerat grau d’endeutament assolit quan va arribar la crisi financera de 2008.
La corrua de compres, entre les quals s’hi incloïa el lucratiu negoci del futbol de pagament, van ser finançades amb grans quantitats de deute, que va esdevenir impagable quan els resultats dels diferents mitjans van decaure sobtadament. Els dos altres factors a tenir en compte van ser la mort del fundador i alma màter, Jesús de Polanco, just abans de la crisi i la pèrdua del favor dels governs socialistes de què havien gaudit fins al moment, perquè l’administració Zapatero va preferir mirar cap al grup de comunicació al voltant de la cadena televisiva la Sexta.
El període que va des d’inicis dels noranta fins al 2008 seria l’edat d’or de Prisa, que va anar acumulant mitjans de tota mena, aconseguint una capacitat d’influir sobre l’opinió pública insòlita
La implosió de Prisa es va materialitzar en un canvi radical d’accionistes, perquè les grans necessitats de diners per capitalitzar el holding, van provocar que la família Polanco baixés del 71% que posseïa fins a menys del 18%. Fruit d’aquest canvi, fons d’inversió i bancs creditors van passar a tenir un pes molt rellevant a la nòmina d’accionistes. Fins ara, l’única manera de generar caixa ha estat la venda contínua de participades i de patrimoni immobiliari, essent l’última de les vendes precisament l’editorial Santillana, embrió del grup.
Per l’editorial, venuda al grup finès Sanoma, acaben d’aconseguir uns ingressos de 465 milions d’euros que gairebé de manera íntegra aniran a reduir deute, que fins ara s’enfilava fins als 1.500 milions d’euros. Qui està posant més pressió per la reestructuració del grup és el seu màxim accionista, el fons d’inversió Amber Capital, posseïdor del 30% del capital. Aquest fons està gestionat per Joseph Oughourlian, un franco-armeni resident a Londres que va iniciar la carrera per compte propi el 2001, després d’acumular experiència a Société Générale, i que ara gestiona un patrimoni d’uns 1.500 milions de dòlars.
El futur de Prisa és molt negre, perquè el grup que el seu dia imposava el seu relat sobre la majoria de la població espanyola, avui és una màquina de perdre diners i amb uns accionistes que majoritàriament desitgen sortir corrents de la companyia. Probablement, l’esmicolament del grup dels darrers anys serà encara el camí a seguir.