Tots els espanyols tenen dret a un habitatge lliure. Això és el que diu l’article 7 de la Constitució Espanyola, però el cert és que en els últims temps és una afirmació que s’està posant en dubte. La crisi ens ha portat un gran nombre de desnonaments i un augment significatiu del preu dels lloguers fins al punt de veure com la hipoteca pot ser més factible. Que ho diguin, sinó, als líders de Podemos Pablo Iglesias i Irene Montero, que acaben de fer-se amb un xalet de 600.000 euros. Trobar un lloc on establir-s’hi i, el més important, poder-ho pagar ja és una tasca no a l’abast de tothom. I menys en grans ciutats, com Barcelona, on és prohibitiu. Hem tocat ja sostre?
Són pocs els qui s’aventuren a donar una resposta clara. Com són també comptades persones les qui s’atreveixen a assenyalar la causa d’aquest increment constant del preu de l’habitatge en els últims cinc anys. Ara bé, no tot és culpa del turisme. Així ho explica en un acte d’Esade la presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, Carme Trilla, qui es remunta a la bombolla de finals del anys 80 com a l’inici de tot.
“Amb la primera crisi neix el problema de la discrepància entre l’evolució anual dels preus i els salaris. A la primera bombolla, els preus van créixer entre el 35% i el 40%. Ara hem vist que s’han disparat un 300%. La bretxa es podria haver aturat amb la crisi, perquè el preu del lloguer es va estancar, però la gent va perdre els seus sous i no podia pagar”, explica l’experta. Tot i que a mesura que hem pogut dir que sortíem de la recessió, l’augment de la demanda ha fet, com passa a tots els mercats, que la quantia a pagar per l’habitatge anés creixent a un ritme superior al dels sous.
Habitatge: bàsic a l’Estat del benestar
El problema de tot plegat, però, no es troba únicament en el forat entre salaris i preus. Trilla assenyala l’escàs parc d’habitatge públic com una de les causes principals: “Som un sistema on el 99% de la producció és privada. El sector públic ha tingut tota la vida un paper menor i el mercat ha dissenyat les seves regles, preus i condicions, d’aquí ve la gran dificultat de les Administracions per decidir què fer”.
Aquest paradigma es dóna perquè l’habitatge és considerat com un bé de primera necessitat i alhora d’inversió. Segons la presidenta de l’Observatori, l’única solució és que sigui vist únicament com una “necessitat bàsica de l’Estat del benestar, com ho són Salut o Ensenyament”. Però Espanya mai ha tingut aquesta consideració en democràcia. És més, assegura que durant l’etapa franquista es van construir més pisos que no pas ara, “perquè llavors sí que hi havia la necessitat de lloc on viure”.
El regidor d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Josep M. Montaner, segueix la línia del discurs i afegeix que tampoc ha ajudat la darrera modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) del 2013, quan es va passar del mínim de 5 anys a 3 el termini dels contractes de lloguer. “El sector financer preferia que s’acabessin abans els contractes, i les socimis ho han aprofitat per comprar propietats verticals. S’ha convertit encara més en un producte d’inversió”, critica.
Trilla: "No hi ha un límit per al preu del lloguer perquè la llei no ho permet, perquè hi ha un sector que està interessat en que creixi i hi ha qui ho pot pagar”
Compartint l’opinió de Trilla, considera que l’Administració hauria d’intervenir per donar aire al mercat de lloguer. “Ara mateix no hi ha un límit per al preu del lloguer perquè la llei no ho permet, perquè hi ha un sector que està interessat en que creixi i hi ha qui ho pot pagar”, afirma, i recorda que Catalunya va establir un índex de referència de preus no vinculant que està ajudant a marcar unes fronteres.
Un índex que amb la Fundació Hàbitat 3, presidida per Trilla, han agafat com a referència per gestionar 250 habitatges cedits per privats a Barcelona. “Els llogaters paguen poc perquè l’Ajuntament paga el diferencial del que podrien cobrar els propietaris”, detalla sobre la mesura, la qual ja està renovant contractes i demostrant que no tothom busca ingressar el màxim possible per les rendes de les seves propietats.
Barcelona té el seu límit
En el cas concret de Barcelona, amb una superfície de poc més de 10 km2, el volum d’oferta no pot ser tan ampli com a la capital espanyola, que compta amb uns 600 km2. D’aquí que Trilla vegi indispensable repensar el concepte de ciutat: “Hauríem de repensar la dimensió metropolitana, com passa a Madrid, que estén la seva població més enllà del nucli central. Això donaria més marge als preus”.
Trilla: “Hauríem de repensar la dimensió metropolitana, com passa a Madrid, que estén la seva població més enllà del nucli central"
Però per aconseguir-ho és indispensable, apunta, que hi hagi una política de mobilitat que ajudi. “Si et pots desplaçar de casa a la feina en 30 minuts a un preu assequible, tot canviaria”, comenta, “però tampoc hem d’oblidar que les ciutats del voltant de Barcelona també han d’obrir mires, perquè elles també tenen la seva demanda i han d’estar disposades a acceptar més gent”.
Són diversos fronts els que estan oberts, però l’experta deixa clar que l’Administració té un paper clau en el problema. I és que no es tracta només d’espai per als autòctons, sinó també per al nouvingut que ho ha capgirat tot: “Cada cop hi ha més demanda i l’oferta segueix sent la mateixa. Les generacions antigues volien comprar, però ara els joves lloguen perquè no volen arriscar amb la compra després del que han viscut. Ara tenen el seu primer sou i volen marxar de casa, com ho han de fer? A les entitats encara els costa donar crèdit”. Preus massa alts per al llindar de sous que hi ha, motiu pel qual els joves de l’Estat espanyol són els que més triguen a emancipar-se, segons un estudi de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya publicat recentment.
Sobre això, Trilla hi suma l’arribada d’un llogater estranger que troba feina a casa nostra, amb més poder adquisitiu i més capacitat de pagar els lloguers. Una palanca que no ajuda a rebaixar els preus i equilibrar-los amb els salaris mitjans.
No culpem el turisme
Si l’origen del problema es troba en l’error de no considerar l’habitatge un bé públic i deixar-lo en mans del mercat privat, així com una oferta molt baixa, quin paper hi juga el turisme? “Influeix, però no és decisiu”, respon Trilla.
Només un 9% dels turistes que visiten Barcelona vénen a través d’Airbnb, el gruix principal ho fa amb creuers. Aquesta és la dada que utilitza el director de sector públic de la companyia de lloguers turístics, Sergio Vinay, per defensar-se davant les clàssiques crítiques que reben. Insisteix, també, amb què en els últims quatre mesos la plataforma ha donat de baixa prop de 2.000 pisos il·legals, una mesura captada amb el consistori de la ciutat. “Però cal recordar que el 70% de les llicències són propietat dels hotels”, recorda, “això només contribueix a solidificar un model turístic on els únics beneficiaris són els de sempre”.
Vinay: “Calen entre 200 i 300 nits de lloguer a l’any d’una propietat sencera per arribar al 'break event' i ser rendible”
I és que la principal queixa de Vinay és que Airbnb només busca ser una opció per als qui necessiten ingressos extres. Amb aquesta proposta van néixer als Estats Units i van aterrar a Europa, on el marc legal actua de manera molt diferent: “El mercat està fet a mida per als professionals que veuen l’habitatge com un bé d’explotació. Es veu el lloguer com una activitat professional, quan potser una persona només vol llogar una habitació o un pis per un període curt perquè no hi serà”. Per enfortir l’argument, el director de sector públic de la companyia nord-americana assenyala que calen “entre 200 i 300 nits de lloguer a l’any d’una propietat sencera per arribar al break event i ser rendible”. “A més a més, caldria sumar-hi uns avantatges fiscals que ara mateix no tenim. És un miratge pensar que sempre és un negoci rendible”, insisteix.
En opinió de Vinay, les crides constants de les Administracions per crear un turisme més sostenible haurien de materialitzar-se en mesures que facilitin el lloguer de primeres i segons residències, però per a períodes determinats. “La demanda turística no para de créixer i s’ha de cobrir. Cal buscar un model més sostenible i on el ciutadà sigui el primer beneficiari”, repeteix, i recorda com en moments clau com el Mobile World Congress les crítiques cap a Airbnb són absents perquè el model clàssic d’allotjament turístic no pot abastir l’augment de la demanda.