Durant molts anys, la teoria econòmica pregonava un model simplificat per explicar el comportament dels mercats, fonamentat en la idea que els agents econòmics actuaven de manera racional, prenent decisions basades en la minimització dels costos i la maximització dels beneficis. L’Homo Economicus, en deien. I, com s’ha repetit sempre, el negoci no té ànima ni sentiments. Però repetir-ho moltes vegades no ho fa cert.
Prova d’això són els premis atorgats el 2002 a Daniel Kahneman i Vernon Smith pel Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel. Aquests reconeguts psicòlegs, amb les seves teories de la “racionalitat limitada” i la “prospectiva”, van demostrar que la psique mou l’economia i que, massa sovint, ho fa de manera irracional i autodestructiva en moments d’incertesa. Keynes ja ho havia destacat dècades abans, subratllant que la passió i la voluntat de muntar una empresa eren les autèntiques palanques que motivaven els emprenedors, més enllà dels plans de viabilitat i dels models econòmics.
Els factors emocionals –la il·lusió, la necessitat de pertinença al grup o la por, entre d’altres– són crucials a l’hora de prendre decisions econòmiques. Malauradament, la societat occidental ha arraconat la psicologia, reduint-la a la gestió de problemes mentals individuals, i ha empobrit el coneixement econòmic en prescindir de l’estudi de la ment humana per entendre les seves reaccions i comportaments.
"Els factors emocionals –la il·lusió, la necessitat de pertinença al grup o la por, entre d’altres– són crucials a l’hora de prendre decisions econòmiques"
Amb aquesta premissa, cal tenir present que l’imaginari col·lectiu de cada generació vehicula falsos dogmes que es propaguen ràpidament i poden conduir a decisions individuals i col·lectives errònies. Les bombolles recents –habitatge, borsa, criptomonedes– en són una prova. Cal esperar que esclatin per prendre consciència de l’obvietat, fins que un nou estat d’opinió col·lectiu, disfressat de racionalitat, ens torni a enganyar i repeteixi el cicle.
Si volem entendre les palanques que ens mouen avui a l’hora de prendre decisions, cal observar atentament el present i el passat recent, ja que aquests ens poden oferir claus per prevenir situacions indesitjables.
Com destaca el jesuïta Javier Vitoria, entre el maig francès del 1968 i la primavera del 2024, hem transitat del "siguem realistes: demanem l’impossible!" al "tot plegat és insostenible"; el capitalisme, el creixement econòmic, la societat de consum, el productivisme, la crisi ecològica, els conflictes armats…
Als anys seixanta captivava una expectativa optimista del futur, vista com una promesa de progrés il·limitat. Als anys vuitanta, la crisi de la modernitat va posar fi al futur com a temps d’esperança. La postmodernitat, alliberada del sentit lineal de la història, va convertir el futur en una idea del passat. El realisme ja no consistia a esperar l’impossible, sinó a aprofitar al màxim el present. Així, Francis Fukuyama proclamava "la fi de la història". El capitalisme democràtic, victoriós, s’encarregaria de resoldre totes les contradiccions de la societat. Però avui, com diu Marina Garcés, vivim l’era de la insostenibilitat.
"El realisme ja no consistia a esperar l’impossible, sinó a aprofitar al màxim el present"
Per a molts, la pregunta "cap a on?" ha quedat obsoleta. Ha estat substituïda per un "fins quan?" que ho qüestiona tot, des de l’àmbit íntim fins al col·lectiu, des del polític fins a l’econòmic. Sociòlegs com Ulrich Beck i filòsofs com Daniel Innerarity apunten que la humanitat viu atrapada en la incertesa respecte al futur, cosa que provoca catastrofisme i alarma universal, condicionant les nostres decisions globals, incloses les econòmiques.
Aquest “ara i aquí vital” ens impedeix pensar en projectes, propòsits, llegats o sacrificis conscients per sembrar avui i recollir demà. L’economia industrial, basada en inversions a llarg termini, queda relegada al discurs polític, mentre l’economia financera creix desmesuradament, acumulant deutes impagables que conformen una bombolla insostenible, amb risc imminent de col·lapse.
Davant la incertesa, volem guanys ràpids i busquem nínxols especulatius, sovint maquillats de sostenibilitat i objectius de desenvolupament sostenible (ODS).
Vivim temps apocalíptics? Segurament no. Però el que condiciona el futur és el que col·lectivament creiem, independentment de la realitat objectiva. La psique, que tot ho contamina, ens pot trair si no en som conscients. Així, cadascú de nosaltres, amb les seves petites decisions diàries, contribueix a construir el futur. I jo, personalment, tinc clar que intentaré posar les meves emocions sota control.
El sol surt cada dia. Hi ha futur. Potser serà diferent del que hem conegut, però serà un nou futur. Si ens ho creiem, potser, col·lectivament, el farem millor, més just, equitatiu i sostenible.