Recordo el dia que es va efectuar la devolució de Hong Kong a la Xina perquè ho vaig veure per la televisió. En aquella època gestionava alguns contractes a Àsia i em trobava a Singapur amb d’altra gent. L’expectació era gran. Després d’un segle i mig de govern, els britànics donaven per finalitzada la seva presència per complir uns acords que Margaret Thatcher havia signat amb la Xina un temps abans i per formalitzar la fi de la concessió que l’emperador xinès els havia donat un segle abans. Ells van complir el seu compromís. Érem molts els que ens trobàvem tristos aquell dia perquè sabíem perfectament que s’acabava una època brillant i en començava una altra que finalitzaria amb tot allò que Hong Kong havia representat. Malgrat les promeses, en el fons tots sabíem que les dictadures no acostumen a complir els compromisos. Així ha estat.
El Hong Kong que vaig conèixer fa anys era una ciutat colònia de la Gran Bretanya. Als anys 1990 no es distanciava massa de Singapur -la ciutat estat independent de la Gran Bretanya des del 1963-. Hong Kong està poblada d’habitants locals, xinesos, i occidentals movent-se de pressa. És allò que tant ens agradaria als catalans fer amb Barcelona: Hong Kong era, ho és encara, un hub per fer negocis. Una petita ciutat d’uns 1.100 km² (el doble que l’àrea metropolitana de Barcelona) amb uns 7 milions d’habitants. Té un sistema bancari robust. Un gran port i un enorme aeroport.
Només han de pensar en el soroll econòmic i productiu que fan Hong Kong i Singapur amb només 15 milions d’habitants tots dos plegats
La colònia es va utilitzar inicialment pels britànics com a port franc. Els vaixells arribaven de lluny i les mercaderies eren dipositades allí per ser posteriorment distribuïdes per la potent maquinària conformada per l’imperi britànic que no fou res més que el fruit de la primera col·laboració publicoprivat de la història: l’aliança entre l’estat de la Gran Bretanya i les empreses, creant la Companyia Britànica de les Índies Orientals (East India Company). Els interessos a la zona eren vastíssims i tenir ports d’aquestes característiques -com ho eren els del sistema muntat a l’Índia, incloent-hi Singapur, que en formava part- permetien mantenir el sistema ben organitzat. Aquesta ha estat, i és, una característica britànica: la bona governança amb els mínims recursos. Han de tenir en compte que en el moment àlgid del Raj (imperi britànic) a l’Índia només hi havia uns cent mil funcionaris. Xifra ínfima, realment inaudita. Perquè fou la bona organització i l’autonomia en decisions la que permetia, sense telecomunicacions, governar territoris a l’altre extrem del món -pensin en Austràlia-. El viatge entre Hong Kong i Londres podia prendre més de dos mesos.
I aquí és on volia arribar. L’aspecte absolutament fascinant d’observar Hong Kong en viu és la combinació única de bona administració i organització de recursos (els britànics) amb la increïble capacitat de treball dels xinesos. A voltes he pensat que una estratègia internacional entre britànics i xinesos s’hagués menjat el món. Allí on aquest fet, aquest còctel productiu, ha tingut lloc (Singapur i Hong Kong) els resultats han estat imbatibles. Només han de pensar en el soroll econòmic i productiu que fan aquests dos centres amb només 15 milions d’habitants tots dos plegats. Increïble.
El Hong Kong que hem conegut, amb la seva prosperitat i alegria, és mort. Se l’han carregat diverses onades d’intolerància i intromissió xinesa
I el que es va trencar amb la devolució de Hong Kong a la Xina fou això, aquesta combinació. Perquè el comportament britànic beu de la liberalitat. D’un esperit lliberal que no entén de dictadures. De fet, a l’època britànica, Hong Kong no era una ciutat que gaudís d’un govern cent per cent democràtic. Les eleccions directes van arribar tard, molt tard. Però el temperament i tarannà britànics són, com dic, liberals i tolerants. Ser ciutadà britànic al bell mig d’Àsia era un privilegi. Per això, mesos abans de la devolució a la Xina, l’allau de ciutadans de Hong Kong (els “hongkongers”) reclamant i obtenint el passaport britànic va ser desmesurat. Perdien un dels privilegis preuats encara per molta gent d’Àsia: ser tractat de forma decent. Tota aquella gent sabia que, a la llarga, aquell estil de vida s’acabaria. I així ha estat.
Parlo amb dos amics que hi viuen. Un és britànic. L’altre originari (hongkonger). Tots dos coincideixen: el Hong Kong que hem conegut, amb la seva prosperitat i alegria, és mort. Se l’han carregat diverses onades d’intolerància i intromissió xinesa. Unes pràctiques desconegudes per uns ciutadans que van ser criats amb l’esperit per ser lliures. I ara no ho són. Poc ha trigat la Xina a no honorar la seva promesa: un estat, dos sistemes. Els empresonats es compten per centenars, si no milers. S’han hagut d’edificar noves presons per cobrir una demanda de volum de presos que mai havia existit. Inaudit.
Després de la devolució he visitat Hong Kong diversos cops. Abans de les grans represàlies, certament. Sempre de pas. Alguns carrers continuen amb la seva ebullició, amb restaurants on paga la pena entrar-hi i dir “posi’m el que vulgui”, perquè la cuina xinesa que se serveix a la ciutat és excel·lent i mai no va estar viciada per un dels pocs defectes britànics: la manca absoluta de bon paladar. M’expliquen que l’ambient és trist i empobrit. Els que hem viscut sota dictadures sabem què vol dir.
A Hong Kong s’han hagut d’edificar noves presons per cobrir una demanda de volum de presos que mai havia existit. Inaudit
Ignoro si mai hi tornaré. De moment em quedo amb la ciutat amb tramvies de dos pisos, amb línies d’autobús que, de sobte, esdevenen fèrries, amb els restaurants amb plats de potes d’ànec, i amb el bullici que provoca la prosperitat econòmica, l’enorme capacitat de treball, combinada amb una administració que té un concepte de la llibertat ben endreçada i austera. En resum, tot allò que va ser i que, definitivament, ja no és.