I per iniciar aquest tercer i darrer capítol, el següent hotel el buscarem a l’altra banda de la Plaça de Catalunya, a la Rambla. Allà hi ha el 1898, propietat de la família de constructors Núñez Navarro. El nom de l’establiment fa referència a l’anterior ús de l’edifici: des de 1929 fou la seu central de la Compañía General Tabacos de Filipinas, fundada el 1881 per Antonio López y López, marquès de Comillas. En aquesta firma va treballar, amb un càrrec directiu, el poeta Jaime Gil de Biedma y Alba. I a l’edifici veí, trobem un altre establiment de luxe, Le Méridien, antic Ramada Renaissance, que forma part de la cartera d’hotels de la cadena Marriott. Antigament havia estat el Gran Hotel Manila (1952), que pertanyia precisament a Tabacos de Filipinas, i en una primera etapa la parcel·la l’havien ocupat els grans magatzems El Siglo, que van desaparèixer sota les flames el 1932.
De la Rambla saltem a la Via Laietana per visitar l’Hotel Colonial i el Grand Hotel Central. El primer d’ells és al número tres d’aquest carrer, el que vol dir que ocupa l’edifici de l’històric Banco Hispano Colonial, una entitat financera fundada a Barcelona el 1876 i que va tenir com a primer president al ja esmentat Antonio López y López, marquès de Comillas, que a pocs metres de distància hi tenia plaça i monument amb el seu nom. L’establiment pertany a la cadena Gargallo, de la família homònima. L’altre, el Grand Hotel Central, està ubicat a la Casa Cambó, l’edifici que el polític i home negocis català Francesc Cambó va aixecar com a domicili i com a seu d’alguna de les seves empreses. L’hotel va ser promogut per la mateixa família Cambó, els Guardans Cambó, a través de la societat Único Barcelona.
Deixem el centre de Barcelona per posar els peus a tres establiments a punts allunyats de la ciutat, com són el Miramar (a Montjuïc), La Florida (al Tibidabo) i el Plaza (a la Plaça d’Espanya)
Deixem el centre de Barcelona per posar els peus a tres establiments a punts allunyats de la ciutat, com són el Miramar (a Montjuïc), La Florida (al Tibidabo) i el Plaza (a la Plaça d’Espanya). El primer d’ells, el Miramar, té una història curiosa, perquè entre 1959 i 1983 va ser el centre de producció de TVE a Catalunya, des d’on es gravaven i s’emetien programes no només per a Catalunya, sinó també per a tot l’Estat. Quan TVE va traslladar-se a Sant Cugat, l’edifici va quedar en desús, fins que va ser transformat en hotel el 2007, després de superar infinitat d’entrebancs. L’edifici original, però, és molt més antic, ja que va ser construït com a restaurant per a l’Exposició Internacional de 1929. El propietari actual és l’inversor libanès Joseph Boutros El Khoury.
Per la seva banda La Florida, inaugurat inicialment el 1924, ha passat per multitud d’alts i baixos des que el doctor Salvador Andreu el va concebre. Tancat durant els anys quaranta, vuitanta i noranta, amb l’arribada del segle XXI va renéixer com a hotel de luxe i avui és també propietat d’El Khoury. Finalment, el tercer de la tríada, el Plaza, va obrir les portes coincidint amb els Jocs Olímpics, després que el projecte del constructor Enric Reyna s’imposés als dos altres rivals que es van presentar al concurs. En l’actualitat pertany a la cadena Catalonia, de la família Vallet, que tenen una cartera superior als 70 hotels arreu del món.
L’hotel W va ser una obra dissenyada per l’arquitecte Ricardo Bofill Leví inaugurada el 2009
I per acabar el repàs dels hotels, ens traslladem a la platja, on dos edificis emblemàtics ens esperen: l’hotel Arts i el W, més conegut com a “Hotel Vela”. L’Arts es va edificar al port olímpic per als Jocs del 92, i va ser concebut com a germà bessó de la Torre Mapfre. Respecte a la propietat, en un article d’octubre de 2020 vam explicar que la societat accionista de l’hotel, Archer, té dos propietaris: el fons sobirà de Singapur i una entitat que gestiona fons de pensions de treballadors holandesos. L’hotel W, per la seva banda, va ser una obra dissenyada per l’arquitecte Ricardo Bofill Leví inaugurada el 2009. La gestió correspon a la cadena Marriott, que ja ha estat protagonista unes línies més enrere.
Com a punt final a aquesta passejada convé recordar un parell de cadenes hoteleres autòctones, com són H10 i Olivia Hotels. Els H10 són una empresa amb orígens comuns amb la cadena Princess, gràcies a la col·laboració entre Josep Cabrera i Josep Espelt, tots dos originaris de les comarques de Tarragona. Avui dia H10 ja supera els 60 hotels arreu del món, entre els quals hi ha el Mimosa de Barcelona, amb una terrassa interior molt escaient per fer noves coneixences. La cadena Olivia pertany a la família Valderrama, espanyols emigrats a Catalunya enriquits gràcies a negocis d’instal·lacions avui agrupats sota la firma Climava, que ofereix serveis d’enginyeria, construcció, instal·lacions i manteniment.
La cadena Olivia pertany a la família Valderrama, espanyols emigrats a Catalunya enriquits gràcies a negocis d’instal·lacions avui agrupats sota la firma Climava
L’absència total de la llengua catalana a la seva pàgina web dona una idea ben clara del seu posicionament respecte el país, a banda de ser àmpliament coneguda la seva política de recursos humans. Quan el “Cas Palau” va esclatar i Fèlix Millet va copar portades, els Valderrama van ser esquitxats per un presumpte pagament de comissions per tal de construir l’hotel del Palau, però al judici ni la fiscalia ni els Mossos d’Esquadra van aconseguir acreditar les seves sospites en aquest sentit. Pel que fa als establiments hotelers, un parell de curiositats: el del carrer Balmes va ser la seu electoral de Víctor Font Manté a les darreres eleccions a la presidència del FC Barcelona, mentre que el de Plaça de Catalunya (Olívia Plaza) està aixecat sobre el solar on hi havia l’històric Banco Alemán Transatlántico, a partir de 1950 Banco Comercial Transatlántico (avui absorbit pel Deutsche Bank de Barcelona).
I ara sí, punt i final a aquest recorregut sobre el sector, que de ben segur haurà deixat a fora alguns establiments que mereixerien ser-hi, però resulta del tot impossible incloure’ls a tots.