L'acord perquè el govern espanyol traspassi a Catalunya les competències sobre immigració ha tingut la virtut de posar sobre la taula un tema pel qual fa massa temps que passem de puntetes. No només a Catalunya, sinó a tot Europa, Espanya inclosa. El debat soterrat que hi ha hagut fins ara entre partidaris i contraris a la immigració està ple de mites, falsedats i mitges veritats. Sense ànim de ser exhaustius i amb la voluntat de contribuir a clarificar al màxim els termes de discussió, a continuació ens referim a algunes d'aquestes argumentacions, sobretot, encara que no exclusivament, des del punt de vista econòmic.
1. Els immigrants prenen els llocs de treball als autòctons. Falsedat
Aquest és un dels arguments clàssics que pretenen justificar posicions xenòfobes. És cert que fa pocs mesos ens explicaven que un de cada tres nous llocs de treball els han ocupat immigrants. Mentrestant, tenim encara una taxa d'atur superior al 9%. El que passa és que la gran majoria d'aquests nous llocs de treball es creen a la neteja i el manteniment, l'hostaleria, el comerç i a la distribució de mercaderies; a les cures i altres serveis personals. Són llocs de treball mal pagats, que requereixen un elevat esforç físic i amb horaris que no faciliten la conciliació ni la vida personal. Així que, en la majoria dels casos, només els immigrants, sobretot els més recents, estan disposats a acceptar-los.
Entre els nostres aturats hi ha molta gent gran i força joves que no volen o que no necessiten treballar en aquestes condicions. En tot cas, la reflexió que hem de fer-nos és per què aquests sectors no són capaços d'oferir unes condicions prou atractives per als autòctons i si no podem generar més llocs de treball en activitats de més valor afegit i més ben retribuïdes. Amb l'actual model de creixement, no ens ha d'estranyar que, com s'anunciava fa pocs dies, la productivitat a Espanya es mantingui al voltant del 75% de l'europea.
2. Necessitem els immigrants per garantir les pensions del futur. Mite
Entre el bonisme xenòfil també abunden arguments inexactes. Un d'ells és la necessitat de garantir la immigració per sostenir el futur sistema de pensions. És un argument fins i tot implícit en les polítiques oficials europees. Primer, no és imprescindible que la població augmenti de forma indefinida -per natalitat o per immigració- per fer sostenible el sistema públic de pensions. Si els nous llocs de treball són més qualificats i més ben pagats, les aportacions d'empreses i treballadors a la seguretat social també seran més elevades. I, a més, no està pas predeterminat que les pensions hagin de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions socials. Durant els anys expansius, la Seguretat social espanyola finançava prestacions no contributives i rebaixes fiscals al treball que a poc a poc han passat a finançar-se per la fiscalitat general. Si és el cas, també poden finançar-se d'aquesta forma part de la resta de pensions. És només una decisió política i social que requereix, és clar, una societat prou productiva perquè per una via o altra es puguin pagar les pensions futures.
3. Els immigrants acaparen les ajudes socials. Falsedat
Les ajudes específiques per a immigrants són molt limitades. El gros de les polítiques socials van adreçades a les famílies més pobres. El que passa és que molts dels immigrants, sobretot si han arribat en situació irregular, passen a formar part automàticament de les capes més pobres de la població. Aquesta competència pels ajuts socials entre immigrants nouvinguts i la resta de població més pobra -molta de la qual prové d'immigracions anteriors- és un dels motius que explica l'auge de les posicions xenòfobes entre bona part de les classes més desfavorides a tot Europa.
Les ajudes específiques per a immigrants són molt limitades
El problema de fons és que la immigració va sovint associada a un augment de les diferències socials i a les dificultats de sortir de la pobresa en general quan l'ascensor social no funciona cap dalt. Augmentar proporcionalment les ajudes socials pot ser un pedaç momentani i inevitable, però els riscos de mantenir una població permanentment subsidiada només es poden evitar fugint del paternalisme i el clientelisme de moltes d'aquestes polítiques i garantit una efectiva igualtat d'oportunitats per sortir de la pobresa.
4. La immigració fa perillar l'estat dels serveis públics i l'estat del benestar. Mitja veritat
Si abans parlàvem dels serveis i les prestacions socials, podem fer una reflexió similar pel que fa a la resta de serveis universals, educació i salut. A Catalunya hem passat de sis a vuit milions d'habitants en poc més de vint anys. La crisi del 2008-2010 va provocar una retallada en els pressupostos públics que amb prou feines hem recuperat. I mentrestant, la població ha crescut en més d'un 30%.
Per tant, les costures de l'estat del benestar estan a punt d'esclatar i no ens han d'estranyar els mals resultats escolars o el col·lapse de l'atenció primària a cada virus que arriba. El problema de fons és que si la majoria d'immigrants ocupen llocs de treball poc qualificats i mal pagats, les seves aportacions fiscals són molt baixes en termes de renda. Si, a més, envien part dels seus recursos als familiars de fora, encara els queda menys per consumir i per generar IVA, l'altre gran impost del nostre sistema fiscal. Comptat i debatut, les aportacions fiscals dels més immigrants no compensen la despesa pública que generen. Però no pas perquè siguin immigrants, sinó perquè són pobres.
5. La caiguda del nivell dels alumnes a l'escola deriva de la immigració. Mitja veritat
En parlàvem no fa gaire en aquestes mateixes pàgines i, parcialment, té a veure amb el que comentàvem a propòsit dels serveis públics. L'escola té tota una sèrie de mancances i indefinicions que cal resoldre en qualsevol cas. Hi ha algunes opcions recents, com l'autonomia dels centres, que alguns posen en qüestió. La incorporació massiva d'alumnes immigrants encara hi afegeix un plus de complexitat, tant per raons lingüístiques, com de nivell previ de coneixements, com culturals i de valors familiars. Les aules d'acollida que van funcionar raonablement a començaments dels anys 2000, van quedar escombrades per les retallades i només s'han recuperat parcialment. L'escola pública s'enfoca principalment a no deixar ningú enrere i això va en detriment dels resultats mitjans. I s'estableixen dinàmiques divergents entre públiques i privades i entre les públiques mateixes en funció del barri on s'ubiquen i de l'anomenada que tenen, bona o dolenta.
6. Tots els immigrants són poc qualificats. Mitja veritat
No tots els immigrants són poc qualificats, encara que ho sigui la majoria. D'una banda, n'hi ha que venen amb estudis i coneixements mitjans o superiors, però sovint hi ha problemes de convalidació de les titulacions, en part per termes burocràtics i en part perquè sobretot en els títols universitaris sovint es considera que no tenen el mateix valor que els europeus. Bona part de la immigració sud-americana i de l'Europa de l'Est prové de classes mitjanes empobrides per la situació del seu país. Però, a més, ara tenim un altre fenomen rellevant, el de la immigració d'elevat poder adquisitiu o d'alta qualificació. A Espanya encara està vigent -Portugal ja l'ha eliminat- l'oferta d'atorgar la nacionalitat a aquell estranger que faci una inversió immobiliària d'almenys mig milió d'euros. Un negoci per a determinades zones turístiques i una forma de mantenir o augmentar els preus immobiliaris.
Ara tenim un altre fenomen rellevant, el de la immigració d'elevat poder adquisitiu o d'alta qualificació
I ara tenim el fenomen dels expatriats i dels rodamons digitals. Aquells que fan teletreball i que cerquen llocs amb qualitat de vida i uns costos assequibles per instal·lar-s'hi per períodes més o menys llargs. Habitualment compten amb uns ingressos més elevats que la població autòctona i, a més, el govern espanyol els facilita un tracte fiscal molt favorable en termes d'IRPF. La combinació perfecta per encarir els preus dels lloguers i expulsar els joves de ciutats com Barcelona. Malgrat els efectes perversos que generen aquesta mena d'immigrants, no tenen pas la mala premsa que la resta. I és que no són pobres.
7. Ordenar la immigració i invertir als països d'origen. Mite
És obvi que aquí no hi cap tothom -com deien els lemes de determinats moviments proimmigració de no fa gaire temps-, però també és cert que la majoria de la població està disposada a ser solidària. Si més no, fins a cert grau. Existeix el mite d'organitzar la immigració i acollir-ne aquella que sigui necessària. El model de referència és l'alemany i les facilitats concedides, principalment a immigrants provinents de Turquia, perquè poguessin instal·lar-se a treballar a la indústria i als serveis germànics. Però no tot són flors i violes i la concentració d'immigració que prové d'un mateix país o àrea cultural genera riscos notables. I si no, que li preguntin a França. La pressió migratòria no sap gaire de conveniències i respon sobretot a situacions locals de crisi -política, alimentària- i de les expectatives de benestar i de progrés econòmic que ofereix Europa, edulcorades primer per l'audiovisual i ara per les xarxes.
La mateixa cancellera alemanya, Merkel, va obrir les portes als refugiats sirians en un gest inèdit a Europa i sense massa consens al mateix país. Un altre mite és el de les inversions occidentals als països més endarrerits. És cert que aquestes inversions han contribuït a incorporar un cert nivell de benestar a grans masses de població asiàtica. Però continuen venint xinesos de determinades regions menys afavorides. Altres asiàtics arriben de zones amb estats en fallida, com Síria o el Pakistan. Per no parlar de les crisis cícliques a Sud-amèrica -ho veurem ara si Milei continua gaire temps al poder a l'Argentina- i la bomba demogràfica de l'Àfrica subsahariana.
8. Sense immigrants, només seríem dos milions i mig. Mite
Aquesta és la darrera ocurrència del bonisme. Sense l'onada immigratòria dels darrers vint anys, a Catalunya probablement estaríem estancats en els famosos sis milions. Anant més endarrere, és molt aventurat dir que hagués passat. Al País Basc amb prou feines han augmentat la població en cent mil persones en més de trenta anys i ara són 2,2 milions. I no sembla que aquest sigui un obstacle perquè les coses els vagin raonablement bé. Fins i tot, es poden permetre el concert econòmic perquè, entre altres coses, són ben pocs i no fan pujar ni baixar gaire els comptes de l'Estat. A diferència de nosaltres, és clar. El País Basc és un bon exemple com amb un marc normatiu molt similar al nostre, han escapat de les darreres onades immigratòries. Evidentment, si passem de sis a vuit milions en trenta anys, cal donar a habitatge i serveis a tota aquesta nova gent i els qui se n'encarreguen des del sector privat tenen unes oportunitats de negoci que no tindrien d'altra forma. Ho hem qualificat de mite, però en realitat això dels vuit milions gràcies a la immigració té més de parany que d'altra cosa.
Sense l'onada immigratòria dels darrers vint anys, a Catalunya probablement estaríem estancats en els famosos sis milions
Per acabar, breument dues qüestions menys directament relacionades amb l'economia:
9. La immigració augmenta la inseguretat. Falsedat
Aquí tornem a topar amb l'equació immigració igual a pobresa, que ja hem vist que no és certa del tot, però sí que ho és parcialment. D'una banda, l'àrea de Barcelona, com totes les grans ciutats, atreu de tot: turistes, inversors, expatriats, immigrants pobres, rodamons... i delinqüents, és clar. I el que és més greu, delinqüència organitzada, com han anat advertint els Mossos en els darrers anys. Quant als furts i els reincidents, és evident que tenim un problema, però no pas d'immigrants sinó policial i jurídic, d'aquest darrer servei que funciona tan bé a casa nostra. I si a les presons hi ha una proporció d'immigrants superior a la que tocaria, diuen els advocats que és perquè la manca de xarxa social i familiar dificulta molt més que els immigrants que han delinquit puguin sortir en llibertat provisional i aprofitar-se dels avantatges jurídics que comporta l'arrelament.
10. L'ús social del català retrocedeix a causa de la immigració. Mitja veritat
Aquest és un problema que gairebé només passa a casa nostra. Ni a Alemanya, ni a França o Anglaterra -ni a Espanya- es preocupen gaire per l'ús de la llengua respectiva a causa de la immigració. Més aviat és qüestió de titular que a Londres hi hagi algun immigrant que no parli anglès. Aquí, és clar, tots acaben parlant el castellà, però no pas el català. L'explicació és ben senzilla: el català és una llengua minoritzada i a hores d'ara no té prou atributs per integrar lingüísticament els nouvinguts. Les llengües minoritzades, entre altres coses, només s'empren amb la gent que es coneix; en els casos extrems amb la mateixa família i prou, com ja sabem que passa a la Catalunya Nord.
A sota de la ratlla vam passar del mite que tothom sabia català -o l'entenia- gràcies a TV3 i a la immersió lingüística a trobar-nos amb una allau de persones, la majoria amb trets racials específics, que no t'entenien si els parlaves en català. Per tant, els catalanoparlants en aquests vint anys llargs hem anat restringint l'ús públic de la llengua entre desconeguts, sobretot quan endevinàvem que venien de fora. No cal dir que en aquest retrocés de l'ús de la llengua hi han influït altres campanyes i determinades actituds de rebuig, però els resultats són evidents. Una altra vegada, el problema de fons no és la immigració, sinó la situació legal i social de la llengua.