Sembla que la coalició de govern a Alemanya ha arribat a la seva fi. Era una aliança que els alemanys havien batejat com “el semàfor”. La raó és perquè el componen tres partits ben diferents: els socialdemòcrates (vermell), els liberals (taronja) i els verds (verd). Tanmateix, cal elogiar el component de formalitat que tots ells tenen i que els ha permès funcionar sense massa escàndols durant tres anys.
Convé analitzar les diferències amb el que succeeix a Espanya (Generalitat o govern espanyol) quan es forma un executiu de coalició: cada partit té uns determinats departaments (ministeris o conselleries) i allí fa i desfà el que vol, sense considerar la globalitat. Perquè els acords de govern aquí, a casa nostra, no són de coalició, sinó de conveniència, i es basen en un pacte entre els partits que segueix el principi d'“ens repartim les carteres i cap partit ficarà el nas en el departament de l'altre”. Resultat: no hi ha un govern, sinó tants subgoverns com partits intervenen en l’executiu. És així que Catalunya no té un veritable govern d’ençà que va marxar el president Pujol. Perquè un govern necessita un director d’orquestra potent que faci que l'executiu sigui només un, homogeni. Per això, Catalunya està mal governada des de fa més de 20 anys.
A Alemanya el sistema és diferent. Govern vol dir, com a tot el món, un organisme executiu de la democràcia on els acords i el funcionament són solidaris. I no només de xerrameca -que és el que succeeix aquí-, sinó que s’analitzen solidàriament totes les decisions en les quals tots els membres participen. Perquè es tracta d’un mecanisme que ha de funcionar encaixat i coordinat. Com que això s’ha trencat al govern alemany, i no sembla que el seu electorat (recordin el vot per districte) accepti una solució “a la catalana”, el canceller Olaf Scholz ha decidit convocar eleccions. Podem anomenar el que ha succeït en Alemanya com a crisi de govern. Però la realitat és que estem davant d’una bona oportunitat.
Scholz: una crisi de lideratge
El canceller Scholz no ha estat un líder que cobrís les expectatives que acostuma a oferir Alemanya. Ni internament, ni al món. I menys encara a Europa. Que la senyora Merkel va deixar el llistó molt alt? Probablement. En qualsevol cas, el govern alemany és un govern feble dirigit per un canceller que també sembla feble. Tot plegat ha estat una pena perquè, fonamentalment, ha impedit als europeus gaudir de la locomotora francoalemanya. El president Macron no ha trobat un interlocutor vàlid: ni en l'àmbit polític, ni per cobrir les seves ambicions europeistes.
A nosaltres sempre ve algú a salvar-nos i ens subvenciona els vicis, però els 'frugals' són salvadors. Per tant, en cas de problemes, qui salvarà els salvadors?
Malgrat tot, Alemanya té un problema estructural molt gros. La seva constitució (el que ells anomenen Llei Fonamental) fixa un límit de deute al 0,35% del PIB. És curiós que els estats federats (länder) sí que poden endeutar-se més enllà. El govern federal, no. Això ha provocat diversos problemes, com ara la insuficient manca de despesa pública alemanya en infraestructures. I si Alemanya gasta poc, Europa se’n ressent. Però, és clar, Alemanya -com els altres estats anomenats frugal- són de cultura protestant i no volen, per principis, estirar més el braç que la màniga. Nosaltres ho fem, perquè sempre ve algú a salvar-nos i ens subvenciona els vicis, però els frugals són salvadors. Per tant, cal fer atenció, ja que, en cas de problemes, qui salvarà els salvadors?
Aquest obstacle, la limitació del deute, va més enllà i es va plantejar els anys de la Gran Recessió del 2007 i novament durant la covid. Si el govern alemany no es pot endeutar més enllà del 0,35% del GDP per a despesa interna, pot realment fer-ho formant part d’un col·lectiu anomenat Unió Europea (UE) i donant suport a l’emissió de deute comú? El tribunal constitucional alemany va haver de dir-hi la seva. Si es tracta de dret, els acords internacionals dels quals es forma part (en aquest cas de la UE) estan per sobre de les constitucions de cada estat. Tanmateix, no deixa de grinyolar. Sembla com si la constitució alemanya s’hagués de reformar. I aquí és on s’ha obert l’oportunitat, ara amb les noves eleccions.
L’actual líder de la CDU, el senyor Friedrich Merz, sembla que podria ser el nou canceller després de les eleccions del 23 de febrer. És d'aquells que pensa que el límit d’endeutament del 0,35% que imposa la constitució alemanya frena el creixement econòmic del país. Està disposat a proposar la reforma constitucional. I aquesta és, per a tots els europeus, una excel·lent notícia. Per diverses raons. Si l’economia alemanya tiba, aleshores tot anirà millor, sens dubte. Per afegitó, no hem d’oblidar que l’informe Draghi assenyala, sobretot, la necessitat d’obtenir 800.000 milions d’euros anuals al llarg de diversos anys -si volem rellançar Europa mitjançant la innovació i la productivitat-. Que un dels països que més s’oposen a l’endeutament de la UE sigui Alemanya no és una bona notícia. Si això canvia, tot serà més fàcil a l’hora de convèncer els frugals.
Europa té molts diners -més que els Estats Units- estalviats, immobilitzats, dels quals se n’obtenen minsos ingressos pel rendiment de capital. Actualment, molts van a l’immobiliari -a on, si no?-, creant les tensions que tots coneixem. Canalitzar aquesta enorme bossa de diners és una feina que podria dur a terme la UE per invertir-los en el seu futur productiu. Si a Alemanya governa el senyor Merz les coses seran més planeres.