La lesió de l’espatlla més popular és la mal anomenada “tendinitis”. La “tendinitis” és en realitat una tendinosi, és a dir, un procés degeneratiu i és característica dels esportistes veterans. Els esportistes joves poques vegades tenen “tendinitis”; sinó que el que pateixen més habitualment és l’anomenada “inestabilitat”.
L’articulació de l’espatlla consta d’una superfície plana (glenoides) sobre una rodona (cap de l’húmer). Aquesta articulació (anomenada “enartrosi”) és congruent en part gràcies a una espècie de peralt que existeix a les glenoides anomenat labrum o rodet glenoidal.
"Els esportistes joves poques vegades tenen “tendinitis”; sinó que el que pateixen més habitualment és l’anomenada “inestabilitat”"
Els esportistes, especialment aquells que realitzen llançaments, tenen certa tendència a què el cap de l’húmer surti del seu lloc, la majoria de cops sense aconseguir-ho, encara que a vegades això provoqui lesions en el rodet. Aquest fet s’anomena “inestabilitat” i és en molts casos la causa principal del dolor de l’espatlla de l’esportista jove. Si aquesta tendència es repeteix de forma constant a causa de la repetició d’algun gest específic la inestabilitat pot instaurar-se de forma crònica.
En d’altres ocasions, la lesió de l’espatlla esdevé per un accident. És freqüent que l’esportista afectat d‘una inestabilitat de l’espatlla ens expliqui que durant un llançament, un contrari li ha bloquejat el braç i en aquest moment ha notat un dolor agut a la part anterior de l’espatlla: ha tingut la sensació que “l’espatlla se li sortia de lloc i li tornava a entrar”.
Bé sigui per la repetició d’un gest o per un accident com l’explicat abans, el fet és que apareix una lesió en el rodet glenoidal que segons la seva localització té diferents noms. Així, si la zona de la lesió és en la part més baixa i interna del rodet glenoidal la s’anomena “lesió de Bankart”, si la lesió se situa on es fixa el tendó del bíceps, s’anomena lesió de SLAP.
Una exploració clínica exhaustiva ens apunta el diagnòstic, que ha de ser confirmat mitjançant una ressonància magnètica. El repòs s’imposa durant almenys tres setmanes i la rehabilitació funcional és fonamental per a “re-estabilitzar” l’espatlla. Si amb això no és suficient o la lesió és molt severa, sempre ens queda l'opció quirúrgica.