En aquesta crisi sovint es fan servir símils bèl·lics, fins i tot tenim els caps de l’exèrcit amb uniforme militar explicant què cal fer i com. La recepta passa ben bé sempre per la centralització de les competències i els recursos, i la unitat com a consigna màxima.
"L’enemic, el virus, no té un centre de comandament i control, sinó el contrari, opera d’una manera totalment descentralitzada"
Ara bé, l’enemic, el virus, no té un centre de comandament i control, sinó el contrari, opera d’una manera totalment descentralitzada. Seguint el símil, de vegades hom pensa que pretenen guanyar una guerra de guerrilles amb un exèrcit regular, portaavions i míssils terra aire.
Per vèncer ens calen dos tipus de mesures, les dues descentralitzades, que ens permetin atacar el virus allà on és. Les primeres, les de caràcter sanitari, disposant de la capacitat i vacunes de detecció i tractament. Les segones són la nostra habilitat per detectar el més aviat possible les persones infectades, aïllar-les i seguir la cadena de contactes. També ens cal saber on som, conèixer la situació i poder coordinar les actuacions. Per això ens cal poder agregar les dades, construir els millors models possibles, predir necessitats futures i, en base a aquestes dades, coordinar les intervencions i les capacitats sanitàries on calgui.
Més que un problema que es pugui solucionar amb una veu única, sembla un problema de capacitat, coordinació i autonomia. Un problema distribuït que té una solució distribuïda. Un dels temes fonamentals és la gestió de les dades. Avui parlem de dades!
La gestió de les dades
Una de les evidències que ha manifestat aquesta crisi és una enorme escletxa entre els països que han disposat d’infraestructures digitals (la Xina, Corea del Sud, Singapur i Taiwan) i els que no. Aquesta no és una escletxa intrascendent, es mesura en el nombre de morts i en decreixement econòmic que no vol dir altra cosa que pobresa i atur.
Els països amb infraestructures digitals han pogut respondre a la crisi amb una actuació quasi quirúrgica, evitant que el virus es propagués. La resta, només han pogut posar en marxa controls similars a les pandèmies de segles passats amb una política de “cafè per a tothom” que està deixant desenes de milers de morts, una important davallada econòmica i una manca de coneixement sobre on som i on serem.
Sovint la imatge que es presenta de les infraestructures digitals d’aquests països és una mena de “Gran Hermano”, estructures totalitàries de països disciplinats. És així? Hi ha més maneres?
Més enllà de "Gran Hermano"
Bé, la realitat asiàtica és una mica diferent. Les apps xineses es basen en l´ús de codis QR (semblants als de barres) que has d’escanejar cada cop que entres a un lloc ja sigui el metro, un supermercat o un bloc d’habitatges particulars. Cada ciutadà veu en el seu mòbil un color – verd, groc o vermell - que indica si el lloc està infectat i quan escaneja el codi al lloc on vol accedir es mostra el teu color, que has d’ensenyar perquè et deixin entrar. Sempre saps si estàs sa o infectat i si el lloc a on vols accedir també ho està.
Gràfic del New York Times
La de Corea del Sud es basa en detectar altres persones mitjançant el Bluetooth, l’app detecta tots els mòbils que estan a prop i guarda la llista de contactes dels darrers dies, si es descobreix que estàs infectat, tota la llista de contactes es enviada a un servidor central i s’avisa a tothom. També en aquest cas tens una indicació de si pots haver estat infectat o no.
Òbviament, res funcionaria sense la possibilitat de fer tests de manera fàcil i immediata, però tots els sistemes ho complementen amb un seguiment personalitzat.
Interès, més que disciplina
Un tema fonamental és com aconseguir que tothom tingui l’aplicació. Aquí sovint parlem de disciplina asiàtica. Ara bé, en realitat tu ets el primer interessat en saber si has estat a prop d’una persona infectada, si has estat infectat o si qui vol entrar al teu edifici o a la teva botiga està o pot estar infectat. Potser és més interès que disciplina ... que també. La gestió d’incentius i motivacions és cabdal en aquestes aplicacions i tots els sistemes dissenyats per una aplicació massiva, ho tenen molt ajustat.
Encara que les dues aproximacions comparteixen molts punts en comú, en un cas – el xinés – es posa l’accent no només en les persones sinó també en els llocs i en altres casos, només en les persones. Cap sistema funciona aïllat, sinó que formen part d’una política sofisticada de testeig, enfortiment de les mesures i recopilació de dades.
"Disposar d’aquestes infraestructures digitals que obrin un canal de comunicació personal entre l’administració i el ciutadà és cada cop més una necessitat"
Potser podem pensar que aquestes mesures serveixen només per controlar una epidèmia com aquesta però si pensem en el període de recuperació, veurem que són més necessàries que mai i no només en temes de salut sinó també per les possibilitats d'implementar mesures de suport econòmic i social dirigides on hi ha la necessitat, allà on cal.
Sense dubte, polítiques de caràcter general com la Renda Bàsica Universal tenen el seu lloc i ajudaran molt, però com aïllar tothom i aturar tota l’activitat, són mesures que no ataquen els problemes allà on són i no proporcionen el suport allà on és necessari. Disposar d’aquestes infraestructures digitals que obrin un canal de comunicació personal entre l’administració i el ciutadà és cada cop més una necessitat.
Modernitzar l'administració caducada
Fa uns anys una administració propera era una administració que estava físicament a prop. Avui estem tots a Internet, estar a prop vol dir ser fàcil i accessible a Internet. Hem creat una estructura físicament distribuïda que ha quedat caduca i cal substituir. Aquesta és una de les lliçons del coronavirus. L’administració necessita fer una transformació com la que va fer als anys 80 cap a una administració propera, que en aquella època volia dir distribuïda i ara vol dir virtual.
Es bo no confondre’s, no es tracta de tenir una altra app. Reduir el que s’ha fet als països asiàtics a tenir una app és no entendre que una administració digital no és una app.
"Una administració digital no és una app"
Els països asiàtics, particularment la Xina, es construeixen molt en infraestructures existents com les de WeChat o AliPay que fan servir per tot els codis QR i en les que els usuaris ja estan autenticats. Es possible crear aquestes infraestructures digitals al marge de les existents? Segur que sí, però a partir de les existents és tot més fàcil.
L'API d'Apple i Google
Aquests dies Apple i Google han proposat una nova API que permetria fer aplicacions com les dels països asiàtics però garantint la privacitat, de manera que tota la informació està – si vols, no seria obligatori participar-hi – en el teu dispositiu i la pots enviar, també si vols. És en aquell moment en que el servidor (normalment serà el govern, però pot ser una agència amb totes les garanties o bé fent servir identificació anònima, només coneguda pels usuaris) ho notifica a la resta d’usuaris. La proposta inicial és disposar de l’API pel proper mes de maig només per a apps governamentals.
En una segona fase, Apple i Google en comptes d’una API ho incorporen a les seves plataformes, proporcionant d’aquesta manera una infraestructura sobre la que es podran fer apps, amb criteris diversos i fins i tot contraposats. S’obre doncs la porta a aplicacions que puguin fer servir una xarxa de contactes físics, molt més enllà de les epidèmies.
Aquesta crisi està suposant no només una terrible pèrdua de vides, bona part d’una generació que ens deixa, sinó també un canvi en la manera de relacionar-nos i entendre el món. Hi ha pocs dubtes que el que entenem per comunicació i estar a prop ha canviat i ho ha fet per a tothom i de cop. Ara estar a prop ja no vol dir estar físicament al costat sinó disposar d’una infraestructura digital que doni servei quan cal, a un clic de distància. Els exemples estan per tot arreu, Netflix, Amazon, Zoom, Teams... Són molts. També a l’administració, Àsia ens ha ensenyat un camí i les grans empreses digitals estan fent el seu.
Les infraestructures digitals estaran aquí, podem participar en el seu desenvolupament i ser actors o ser només espectadors i conformar-nos amb adquirir el que altres desenvolupin. Depèn de nosaltres. L’oportunitat és ara, no podem desaprofitar-la.